Agenda

Rajoy i Gallardón com Fanfani? Lliçons de l’Itàlia dels anys 70

06/10/2014

Nikos Loudos

manifestació a favor del dret a l'avortament l'any 70.

Manifestació a favor del dret a l’avortament l’any 70.

 

Hi ha una semblança òbvia entre la retirada de la reforma Gallardón i els esdeveniments a Itàlia el 1974 La història mai es repeteix, però hi ha algunes lliçons crucials que sorgeixen d’aquella experiència, alguns errors que l’esquerra no ha de tornar a cometre.

Itàlia el 1974 estava dins del foc que havia encès la tardor calenta de 1969. El moviment obrer i els estudiants havien obert un període d’enfrontaments que va anar danyant a la dreta.

La crisi econòmica que va esclatar el 1973 pressionava al mateix temps al Govern i als capitalistes. Es trobaven entre l’espasa dels treballadors i la paret de la crisi. El camí “enginyós” que va triar per sortir d’aquest dilema Amintore Fanfani, el secretari del Partit Demòcrata Cristià (la dreta italiana), s’assembla molt a l’estratègia de Rajoy i Gallardón. Va decidir celebrar un referèndum per prohibir el divorci. Va demanar al poble italià que votés “Sí” a la suspensió de la Llei Familiar que s’havia votat feia només tres anys, el 1970, la qual concedia el dret al divorci.

Fanfani tenia del seu costat a l’Església i els feixistes. Ell mateix, a més, fins a 1943 havia estat membre i intel•lectual del partit feixista de Mussolini. No obstant això, l’estratègia del referèndum no era cap conspiració de “forces extremes”. L’objectiu era mobilitzar la “silenciosa” majoria conservadora, fer que la gent s’aliés especialment al camp- amb l’Església i, a través d’això, aïllar l’esquerra i els sindicats. Una situació així podria donar-li la possibilitat al Govern i a l’Estat de contraatacar a la radicalització, comptant a més amb una legitimitat massiva.

Però el resultat va ser una derrota no esperada per als conservadors. Més del 59% va dir “No” a la reforma Fanfani. Fins al sud, on els tentacles de l’Església estaven més estesos, Fanfani no va obtenir més d’un 50%. Li va sortir el tret per la culata. Un any després, Fanfani va dimitir del lideratge del Partit Cristià Demòcrata.

Des del 1969-1976, la crisi política va continuar i el referèndum de 1974, en comptes de salvar la situació, la va agreujar. En aquests anys Itàlia va canviar de primer ministre set vegades.

Quina era l’arrel d’aquesta desestabilització? Itàlia va ser el país on l’ona del Maig 1968 va arribar al punt més alt. El “tardor calenta” de 1968 va ser una explosió de vagues massives i ocupacions de fàbriques; des Pirelli, a Milà, i la FIAT, a Torí-on les lluites havien començat a 1968-, ja s’estenien per tot el sector metal·lúrgic i arribar a totes les fàbriques. El moviment estudiantil en universitats i instituts, que havia aparegut abans del dels treballadors i treballadores, es va orientar cap a les lluites de la classe obrera. Una manifestació massiva dels alumnes de Torí al desembre de 1969 va acabar a l’entrada de la fàbrica de FIAT.

Era un moviment fresc i incontrolable. Les lluites a les fàbriques es van basar en comissions de base com la CUB, en estreta relació amb les noves organitzacions de l’esquerra revolucionària que es van fundar i es van fer massives començant gairebé des de zero.

El moviment va trobar al sistema polític italià ja en crisi. El capitalisme italià havia aconseguit construir-se i mantenir-se estable després de la Segona Guerra Mundial, tenint contínuament al govern el dretà Partit Demòcrata Cristià. La principal preocupació dels EUA, de l’Església i dels capitalistes, era sostenir la Democràcia Cristiana en el govern sigui com sigui. La corrupció i la rigidesa que produïa aquesta situació es va convertir als anys 60 en un problema per als capitalistes mateixos, que necessitaven reformes profundes en l’economia. Per això des de 1963 dels Demòcrates Cristians, buscant un major consens, formen governs comuns amb el Partit Socialista. L’explosió de 1969 va ser un senyal d’alarma per als capitalistes i els seus partits: les obertures “centreesquerranes” no els bastaven per dur a terme els seus atacs.

A la crisi política es va afegir la crisi econòmica mundial després del 1973 La vertiginosa pujada dels preus del petroli va ser un dur cop per als industrials. La inflació va pujar d’un 5,7% el 1972 a un 10,8% l’any següent, i a un 18,7% el 1974. Tot i això, la inestabilitat política era tan gran que els treballadors i les treballadores el 1975 van guanyar la “scala mobile” , és a dir, l’adaptació automàtica dels salaris quan pugen els preus.

L’única bona notícia per als patrons era la política del Partit Comunista Italià (PCI). Ja que ni tan sols el Partit Socialista podia salvar el capitalisme italià, el líder del PCI, Enrico Berlinguer, considerava que això era tasca del Partit Comunista. D’aquesta manera, el PCI asseguraria la seva tornada a l’escena política oficial, de la qual havia estat expulsat per la Guerra Freda. Ja a l’agost de 1970, quan el govern del demòcrata cristià Mariano Rumor es va esfondrar durant una vaga general, Berlinguer s’havia posicionat dient que l’assumpte més important era l’augment de la productivitat en les fàbriques. Aquestes van ser les primeres mostres del que s’anomenaria el “compromís històric”.

Les conclusions que treia el Corrent eurocomunista-com es van conèixer a nivell internacional les opinions de Berlinguer- de l’experiència del cop d’estat a Xile eren contràries a les de l’esquerra revolucionària. Segons els i les eurocomunistes, l’enderrocament de l’elegit president Allende per l’exèrcit no només no suposava que el camí parlamentari fos un carreró sense sortida, sinó que significava que l’esquerra havia de construir un consens més ampli que la majoria parlamentària. L’esquerra havia de caure’ls bé a les institucions. Per això, havia de demostrar contínuament la seva “serietat”. En altres paraules, havia de convèncer que volia la salvació del sistema i no el seu ensorrament.

El problema va ser que l’esquerra revolucionària era inexperta i no estava preparada ideològicament per confrontar aquesta situació. Fixem-nos només en un moment que va resultar crucial, les eleccions de 1976. A les eleccions locals de 1975 el PCI va obtenir un nombre de vots rècord en la seva història, i l’esquerra revolucionària va obtenir també bons resultats, especialment en les regions industrials del nord. Això va augmentar la impaciència per una resolució “política” de la crisi. El PCI va apostar per la seva ascensió electoral i per la perspectiva de participar en el govern. L’esquerra revolucionària va seguir aquesta línia impacient, posant un signe esquerrà. És a dir, va participar en les eleccions amb l’eslògan del “govern d’esquerres”, intentant convèncer que una coalició d’ells i el PCI seria un govern que podria materialitzar les demandes del moviment. No obstant això, no es fa política revolucionària amb termes d’aritmètica electoral. El PCI estava mirant cap a la seva dreta per trobar aliats, sent indiferent als sectors de la classe obrera que estaven donant lluites per guanyar-ho tot. L’esquerra revolucionària esperava frenar aquest reformisme del PCI a través de la seva pròpia pujada electoral. El resultat de tot això va ser que aquest va baixar a les eleccions en comptes de pujar, i l’esquerra revolucionària va ser aixafada. El problema no va ser la derrota electoral en si mateixa, sinó la pèrdua d’orientació, que va deixar el camí obert cap al “compromís històric” entre el PCI i la dreta. Des de 1976, el capitalisme italià va aconseguir estabilitzar-se políticament. El punt final va ser la derrota de la vaga a FIAT el 1980.

D’aquells anys a Itàlia podem extreure dues lliçons útils per a nosaltres ara. La primera, sobre les possibilitats que pot obrir la crisi del sistema, possibilitats que arriben fins a la revolució. Però aquesta experiència també demostra que l’esquerra revolucionaria no podem oblidar que la força motriu és el moviment, i que en el centre de tot hi ha la classe treballadora. La intervenció en les eleccions i els èxits electorals els necessitem per donar força a la confiança de la gent que està lluitant, per guanyar més gent a les línies del moviment, per radicalitzar la seva consciència, no per donar falses esperances que alguna cosa pot canviar a través de les institucions.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×