Agenda

Ruptura amb la UE: les limitacions del patriotisme

12/06/2014

Nikos Loudos

euro

Cada vegada més gent entén que la lluita contra la Unió Europea i l’euro són un ingredient indispensable en el combat contra l’austeritat. Dues terceres parts de la Troica són institucions europees: la UE i el Banc Central Europeu. No obstant això, la ruptura amb la UE de vegades es presenta com si fos una ruptura en clau estatal. L’euro, segons aquesta lògica, fa mal a l’economia estatal. Una altra forma de presentar aquest argument és dir que la crisi ha estat un cop d’estat del nord d’Europa contra el sud, que la Unió Europea vol que les classes treballadores de la perifèria europea siguem els cambrers i cambreres dels europeus rics o que l’Estat espanyol es convertirà en una colònia alemanya.

En primer lloc, hem de recordar que Alemanya, amb un creixement d’un 0,4% l’any 2013, està lluny de crear “colònies”. La crisi és un fenomen que afecta tot Europa i més enllà. Un fenomen amb baules febles (com l’Estat espanyol) i baules fortes, però tot i així un fenomen unitari. Però la classe treballadora alemanya no té privilegis. Els últims 14 anys, els salaris reals a Alemanya han pujat només un 2%, un dels ascensos més baixos de tot el continent.

D’altra banda, el capitalisme espanyol, com altres capitalismes del sud europeu, ha guanyat molt amb la seva participació a la UE i amb l’euro. Sense l’euro i els diners barats que assegurava, les empreses espanyoles no haurien vist el boom dels anys 2000 ni haguessin avançat tant a l’estranger. El valor de les adquisicions d’empreses llatinoamericanes per part d’empreses espanyoles va passar de zero el 1.995 a 200 mil milions en les dues últimes dècades. Les inversions estrangeres directes a l’Estat espanyol van passar d’un nivell d’aproximadament 6 mil milions d’euros per any durant els anys 90 a més de 30 mil milions amb l’entrada a la zona euro.

Sí que sabem que quan la bombolla va explotar, qui va pagar el preu d’aquest “èxit” va ser el conjunt de les classes populars, que han vist retallats els seus drets més bàsics. Però seria un error pretendre impulsar “solucions patriòtiques” segons les quals tant capitalistes com a treballadors i treballadores sortirien beneficiats. Argentina és un bon exemple negatiu d’això. Després de la crisi de l’any 2000, va trencar el vincle del peso amb el dòlar, no va pagar el deute, va devaluar la seva moneda i les exportacions van pujar aprofitant la pujada dels preus en els mercats internacionals. Però qui ha pagat aquesta política “patriòtica”? La classe treballadora que ha vist els seus ingressos baixar un 40%.

La ruptura amb l’euro i la UE és necessària. Però no per salvar els capitalistes dels estats de la perifèria europea, sinó pel contrari. Per tenir les nostres mans lliures quan anem a prendre tot el que els capitalistes ens han robat. Acabant amb el control del Banc Central Europeu per part de la classe dirigent, podrem no pagar el deute, nacionalitzar la banca i les empreses que acomiaden, imposar impostos als enormes beneficis i bloquejar totes les seves temptatives d’endur-se la seva riquesa a l’estranger.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×