Agenda

És el hijab d’una nena una amenaça per l’ordre públic?

07/02/2012

Per Abdennur Prado. La pregunta és massa absurda com per a resultar creïble. I, no obstant això, això és el que diu una sentència feta pública ahir per un jutjat de primera instància de Madrid. La sentència s’ha produït en relació al cas de la jove Najwa Malha, sancionada per l’IES Camilo José Cela de Pozuelo de Alarcón per anar a classe amb hijab. Davant el recurs presentat per la família de Najwa, el jutge no només ratifica la decisió del centre escolar, sinó que va més enllà, considerant que:

“La decisió del centre de prohibir a l’alumna l’ús del vel islàmic compleix amb les exigències de protecció dels drets humans i constitueix, alhora, una mesura necessària per salvaguardar els drets fonamentals dels altres i l’ordre públic” (epígraf quart).

Els lectors es preguntaran en quin sentit el fet que una nena vagi coberta amb un vel pot danyar els drets fonamentals de ningú. Es preguntarà en quin sentit pot amenaçar l’ordre públic… La pregunta no era doncs tan absurda com semblava, tenia fonament. Hi ha alguna cosa del dret que sempre se’ns escapa als profans: els jutges són éssers humans, i n’hi ha capaços i incapaços, bons i dolents, beneïts i maleïts…

Abans de comentar amb més detall el cas, crec interessant situar-lo en un context més ampli, com a part de la involució de principis que es creien fermament establerts a Europa, un retrocés cap a un model confessional i de retallada o de no desenvolupament dels drets de les minories religioses. Una involució que implica, literalment, una inversió radical del significat primer del terme laïcisme: la neutralitat de l’estat enfront del pluralisme religiós, de cara a garantir tant la llibertat com la igualtat entre els ciutadans de diferents confessions. Si hi ha laïcisme és perquè es considera com un principi fonamental el pluralisme religiós. El laïcisme no és per tant antireligiós: és contrari al monopoli religiós de l’Estat per part de cap confessió.

Assenyalarem dos passos previs en aquesta involució:

1. Tots coneixem el cas francès: la llei que prohibia l’ús de símbols religiosos als alumnes que acudien a les escoles públiques. Però cal tenir en compte que en un país de ferma tradició laica com França, la idea que una institució pública faci ostentació de símbols religiosos és, simplement, impensable: els crucifixos estan prohibits a les aules. És a dir: la prohibició de l’ús de símbols religiosos per part dels alumnes es porta a terme un cop establerta la prohibició de mostrar símbols religiosos per part de l’escola.

2. L’any passat, el cas de la italiana Soile Lautsi va marcar un punt d’inflexió. El 2009, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, va acceptar la seva demanda contra una escola pública, reclamant la retirada dels crucifixos de les aules, per considerar que la seva presència violava la laïcitat de la institució educativa. Posteriorment, i després d’una intensa campanya mediàtica i de lobby de l’Església, el propi TEDH va revocar la sentència, dictaminant que la presència dels crucifixos a les escoles públiques no menyscaba la llibertat religiosa i de pensament dels no cristians, ni de la neutralitat l’Estat en matèria de religió i creences.

Encara situant-se en la mateixa estela, la sentència que comentem no té precedents. No només valida l’exclusió i la vulneració dels drets de Najwa Malha, sinó que dóna un pas més enllà, considerant que l’exercici d’aquests drets és contrari a l’ordre públic i lesiona els drets fonamentals dels altres. Això és així perquè la llei indica que un dret fonamental només pot ser desactivat en aquests casos. Es tracta d’un argument circular. Mentrestant, a ningú se li ocorre ja a l’Estat espanyol posar en dubte la massiva presència de símbols religiosos catòlics en tot tipus d’institucions públiques. Això és considerat com a patrimoni nacional, un dret a la cultura pròpia. És només impropi allò que amenaça l’ordre públic. En realitat, és el propi islam el que amenaça l’ordre públic, aquesta identitat nacional que s’ha de preservar de totes totes.

Amb tot això, hem capgirat completament el significat del laïcisme. La confusió en aquest punt és lamentable. Laïcisme significa que les institucions han de ser neutrals, pel fet de pertànyer a tots i totes. I que les persones individuals poden professar la religió o la creença que considerin convenient. A l’Estat espanyol, hem aconseguit justament el contrari: es permet als centres públics mantenir símbols religiosos com volen, mentre es prohibeix a una nena musulmana l’exercici d’un dret fonamental bàsic. I tot això en nom del laïcisme, de la seguretat pública i dels drets fonamentals de la resta dels ciutadans!

Exigim la revocació d’aquesta absurda sentència. Demanem respecte pels drets civils de les minories religioses. I demanem que l’Estat espanyol apliqui d’una vegada per sempre el principi de no confessionalitat proclamat per la Constitució, i retiri tota simbologia religiosa de les institucions públiques, incloent ajuntaments, escoles i hospitals.

Per acabar, volem citar alguns dels principis jurídics i declaracions internacionals de màxim rang que vulnera la sentència:

Vulnera l’article 18 de la Carta Universal dels Drets de l’Home (i article 10 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea): “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, així com la llibertat de manifestar la seva religió o creença, individualment i col·lectiva, en públic o en privat, per l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança”.

Vulnera l’article 14.3 de la Convenció sobre els Drets del Nen: “La llibertat a manifestar la pròpia religió o les pròpies creences només pot tenir les limitacions legals per la llei que siguin necessàries per protegir la seguretat, l’ordre, la moral o la salut públiques o els drets i llibertats fonamentals dels altres.

Vulnera els articles quart i cinquè de la Declaració universal de la UNESCO sobre la diversitat cultural: “La defensa de la diversitat cultural és un imperatiu ètic, inseparable del respecte de la dignitat de la persona humana”. “Tota persona té dret a una educació i una formació de qualitat que respecti plenament la seva identitat cultural”.

Això per no citar els espanyols: l’article 9.2 (llibertat individual), el 10.1 (dignitat de la persona), el 16 (llibertat religiosa), el 18 (dret a la pròpia imatge) i l’article 27 (dret a l’educació) de la Constitució Espanyola. També el 27.3: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions”.

Com pot el reglament d’un col·legi passar per sobre de totes aquestes lleis? És que “el jutge” les coneix? Com poden un jutge i un col·legi públic passar-se pel forro alguns dels més grans èxits de la civilització europea de l’últim segle, el treball ímprobe de tants grans homes i dones darrere de societats plurals i inclusives?

La batalla no ha fet més que començar. L’evidència és aclaparadora. El jutge ha situat la sentència tan lluny de dret que el conegut tribunal d’apel·lació no tindrà més remei que tombar-la. La pròpia nul·litat del jutge l’ha portat a un extrem que cap persona sensata pot considerar-la com a acceptable.

Estem segurs que aquesta serà una sentència àmpliament comentada. Resulta tan extravagant, que no pot passar desapercebuda. Convertirà a la justícia espanyola en la riota de tot el món jurídic europeu. Passarà a ser citada com a exemple de com la mala fe d’un magistrat poden portar-lo a manipular i recargolar les lleis de forma tan extrema, de com els prejudicis d’un jutge poden conduir a fer burla dels més bàsics principis que han de regir la convivència democràtica.

Abdennur Prado és poeta i pensador musulmà. President de la Junta Islàmica Catalana i director del Congres Internacional de Feminisme Islàmic.

Extret de http://abdennurprado.wordpress.com

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×