Agenda

Still the enemy within: “Vam perdre la batalla, pero no vam perdre la guerra”

16/06/2016

Dani Ocaña, mestre interí i membre d'En lluita

Still the Enemy documentary

Ressenya en profunditat del magnífic documental, sobre la vaga quetal vegada hauria pogut frenar el neoliberalisme. Totes les imatges provenen http://www.reportdigital.co.uk

“Qui governa Gran Bretanya?” El 1974, el govern conservador de Edward Health era derrotat a les eleccions pels laboristes després d’una vaga minera, on es va poder demostrar l’enorme capacitat d’organització i mobilització del moviment sindical britànic, a partir de la qual es van aconseguir millores salarials i el fre al tancament de moltes conques mineres. A la pregunta inicial d’Edward Health en plena campanya electoral, la resposta va ser clara: mentre hi hagi lluita, mobilització i solidaritat, qui guanya és la classe treballadora. És aleshores quan les organitzacions sindicals van ser col·locades el punt de mira del sector més agressiu de l’stablishment britànic. Amb una Margaret Tatcher, amb set de venjança, que liderava el partit conservador, les elits posaren sobre la taula la necessitat de derrotar i esclafar els sindicats. Comença aquí un punt d’inflexió en les relacions industrials i laborals britàniques.

 

“No era una lluita contra el carbó. Era una lluita contra el moviment sindical britànic. (de fet actualment el 40% de l’energia elèctrica de laGran Bretanya prové del carbó el 80% del qual és importat) ” El passat dimecres va ser estrenada a Catalunya Still the enemy within (Owen Gower, 2014), un poderós documental que narra un dels episodis històrics de la lluita de la classe treballadora més dramàtics i intensos de la història contemporània: la vaga dels miners britànics de 1984-1985. No calia la visió dels experts. Ni dels polítics. Ja la sabem i ja va ser exposada dia rere dia per mitjà dels mass media durant les jornades de lluita. És un testimoni de primera mà, des de dins, d’aquells i aquelles que van estar en primera línia: piquets, manifestacions, menjadors autogestionats, punts de solidaritat i recollida de recursos, assemblees i reunions sindicals.

 

Thatcher i el procés de xoc contra el sindicalisme

 

“(…)però, què és la societat? No existeix tal cosa!” La popularment coneguda Dama de Ferro tenia clar que per avançar cap a un societat cada com més individualista i competitiva dins d’un marc neoliberal era irrenunciable encetar una guerra contra el sindicalisme per tal d’afeblir les bases organitzatives obreres, ja que era conscient que aquestes representaven i simbolitzaven la força col·lectiva que podria suposar un obstacle en el seus plans ultraconservadors. Les privatitzacions, la baixada d’impostos, retallades en la despesa pública, liberalització del mercat, lleis antisindicals, repressió policial, entre d’altres, foren els trets característics de la seva política social i econòmica, que servirien per “assentar les bases de la futura política econòmica mundial”: el mantra de l’austeritat.

 

Els testimonis que apareixen al documental ho tenen clar: “Tenien un pla molt ben elaborat. I ho van fer molt bé.” Thatcher i el seu equip de govern planificaran unes premisses que els havia de portar cap a la victòria, el Plan Ridley: primer, els anys inicials del seu mandat intensificarien la producció de carbó en previsió d’un conflicte miner entre la primavera i l’estiu, amb la qual cosa podrien suportar els talls d’energia, una arma utilitzada amb èxit en les vagues de la dècada dels 70; segon, l’aprovació via parlamentària de lleis antisindicals que suposaven la limitació del dret de vaga amb la necessitat de passar per votació sindical a escala nacional l’oficialitat d’aquesta i, si no era així, el retall automàtic de les ajudes i subsidis estatals.; tercer, l’inici d’una campanya de desprestigi cap al sector a partir de gràfics i dades econòmiques com a degoteig constant dins els grans mitjans de comunicació que col·loqués l’opinió pública en contra dels miners; i quart, l’entrenament i capacitació en tècniques d’antiavalots de les forces de seguretat estatals en previsió de protestes llargues, intenses i piquets violents.

 

La guerra de classes començava i ambdós bàndols estaven disposats a arribar fins al final. L’espurna naixia a la mina de Cortonwood, nord d’Anglaterra. L’equip de Ian McGregor, president de la British Coal Corporation i col·locat en el càrrec per tenir el mèrit d’haver iniciat la privatització de la British Steel Company, anunciava la necessitat de tancar 20 conques mineres amb la conseqüent pèrdua de 20.000 llocs de treball. Tal com va passar amb el sector de l’acer, aquestes primeres mesures privatitzadores significaven el principi de la mort del sector, la condemna a milers de comunitats als subsidis estatals, la confrontació dins d’aquestes i la divisió de moltes famílies. Els miners aprenien la lliçó i estaven preparades per la confrontació. L’anunci de l’acceleració del tancament de la mina de Cortonwood va posar en peus el sector el dia següent i no hi havia retorn possible. La solidaritat i fraternitat prenia per tot el Regne Unit: Yorkshire, Durham, Northumberland, Kent, Escòcia y Gal·les del Sud s’hi van sumar. L’ambient als sindicats, lògies i carrers eren fervent, les mobilitzacions es multiplicaven, les protestes cada cop pujaven més el to i les campanyes i comitès de solidaritat amb els miners a nivell nacional i internacional suposava una alenada d’aire fresc pels ànims de les famílies mineres. La lluita seria llarga i amb totes les seves conseqüències. Arthur Scargill, president del National Union of Mineworkers (NUM), el sindicat més poderós del país, seria l’iracunda veu que representés als miners. La lluita de classes era més intensa que mai i obria nous camins de conquestes.

 

La vaga: solidaritat i fraternitat popular vers els fraccionament sindical

 Miners Strike 84/85©John Sturrock 07973 254 298www.johnsturrock.com

“El que no sabia la ‘Dona de Ferro’ era que en totes les cases mineres hi ha ‘Dones de Ferro’”, afirmava, 30 anys després, el testimoni d’una dona de miner orgullosa de la lluita presentada per la seva comunitat. Els espais col·lectius de resistència van trencar murs de prejudicis i establiren àmplies xarxes nacionals i internacionals de suport. De les moltes lliçons fascinants que ens emportem d’aquest esdeveniment és l’empoderament de les dones durant l’any de vaga, el desenvolupament de la confiança en les seves pròpies capacitats i accions tenint en compte el context tradicional i model de família existents en l’època. “No podíem quedar-nos a casa mentre els nostres homes i fills lluitaven” apuntava una altra de les dones. És així com l’impuls i seguiment de la vaga va fer que aquestes s’autorganitzessin per convertir-se en eix principal de participació activa a través de col·lectes, menjadors populars, distribució de béns i recursos i sent vanguardia en els piquets. A més, el col·lectiu LGTBI es van implicar de tal manera que van arribar a ser un dels que van aconseguir recaptar més diners a través de manifestacions, organització d’esdeveniments i venta de merchandising. Tot i la reticència inicial de part dels obrers per por a veure’s relacionats amb elles i ells, els valors de justícia i solidaritat passaren per damunt de l’homofòbia i la discriminació. (http://enlluita.org/articles/pride-no-demanem-perdo-a-ningu-per-ser-lesbianes-i-gais/#.V17qwfmLTIU) Fins i tot el col·lectiu estudiantil, a qui els miners veien tant allunyats de la seva realitat, va participar i recolzar les accions dels vaguistes.

Bwi7OhmCUAAS-C4

El que no esperaven els miners era que part del sector renunciés a participar activament: Gal·les del Nord, Leicestershire, Nottinghamshire i el sud de Derbyshire no van secundar la vaga amb la mateixa intensitat. Posseïen les conques més abundants i modernes del país i no creien que els seus llocs de treball i les seves condicions estiguessin en perill. Els piquets es van intensificar, especialment a Nottinghamshire, ja que aquesta produïa el 20% del carbó del país, amb la qual cosa aturar la seva producció era objectiu vital per la lluita sindical. Els piquets es van reforçar i es va arribar a punts de tensió molt alts. Les regions mineres solien dependre exclusivament de l’extracció, el que explica la importància i influència en la vida d’aquestes poblacions i justificava la implicació total de la mineria en la vaga. Existien fortes relacions de companyonia, solidaritat i fraternitat en els pobles miners al compartir una realitat comuna i una identitat col·lectiva, és per això que el sol fet de pensar en retornar a la feina era considerat un acte de traïció i mereixedor de l’etiqueta d’esquirol. El govern es preparava per la defensa de les conques venent el missatge del “dret a treballar” d’aquells que no secundaven la vaga. Les càrregues policials i contencions es van multiplicar. Thatcher envià milers d’efectius per tal de frenar la possible aturada de la producció i portar a terme mesures repressives mai vistes al país. Alguns dels miners que apareixen al documental relaten com tot vehicle sospitós de transportar miners per recolzar els piquets eren aturats i obligats a girar cua a risc de ser detinguts i empresonats. Sota quin marc legal? Cap. Es va arribar, inclús, a filtrar l’accés als pobles miners preguntant les orientacions polítiques dels viatgers o fins i tot les amenaces físiques i verbals dels agents de ‘seguretat’ invitant als vaguistes a tornar per on havien vingut. La guerra psicològica entrava en escena.

 

Es produïen les primeres divisions internes i, conseqüentment, l’afebliment de la capacitat de mobilització i actuació de la classe treballadora. Mentre el rival seguia enrocat en els seus arguments i atrinxerat darrera el seu pla antisindical, començaven a aparèixer els primers símptomes de que quelcom no anava bé. Tot i que el NUM s’havia solidaritzat amb les lluites comunes d’altres sectors (per exemple, el cas de la indústria de l’acer), no va veure retornada aquesta confiança quan la lluita principal era la seva. Margaret Thatcher apareixia a la televisió denunciant la il·legalitat de la vaga al no haver passat per votació nacional i titllant d’antidemocràtiques les protestes existents emparant-se en les noves lleis antisindicals elaborades i aprovades per ella mateixa anys anteriors: “(…)l’enemic de casa.” (the enemy within) Començava així una campanya mediàtica de difamació contra els vaguistes, de manipulació de les dades i informació que tenia com a objectiu minvar el recolzament popular i atacar psicològicament els ànims dels miners i les seves famílies perquè tornessin als seus llocs de treball.

 

Passats els mesos inicials, es calcula que el 80% de sector miner estava secundant la vaga. 145.000 treballadors mobilitzats i organitzats lluiten contra el monstre de l’austeritat encarnat en Thatcher. Però encara faltava el pitjor. Després que les protestes a Nottinghamshire no suposessin més que un 15% dels treballadors en recolzament a la vaga, el NUM va canviar d’objectiu. Començava la “Batalla de Orgreave. Va ser una de les poques accions coordinades a escala nacional que va portar a l’organització d’un piquet massiu. Milers de miners es van concentrar als voltants dels alts forns per paralitzar la producció energètica. Curiosament, l’estratègia de les forces repressores va ser distinta. Aquest cop els varen deixar passar “molt amablement”, afirmen els testimonis al documental. De fet, fins i tot els indicaven cap on s’havien de dirigir. La incredulitat i la sorpresa es feia present. Un cop concentrats, 3.000 forces repressores, carregats amb porres, gas lacrimogen i càrregues a cavall iniciaren la seva pròpia marxa. La violència emprada per aquests va ser desproporcionada i mai abans vista en el país. Els miners, sorpresos, van córrer en retirada i l’ambient es va escaldar. Maons i un cotxe incendiat va ser la resposta dels obrers, mentre que els resultat acabava amb més de 100 ferits i més de 100 detinguts, entre ells el líder sindical, Scargill. La resposta de solidaritat va ser massiva i dies després, 5.000 miners es concentraven de nou a les afores de la central contra el mateix número de policies antiavalots. El resultat va ser dramàtic: les càrregues policials van ser molt més ferotges i en poques hores es contaven 93 detinguts i centenar de ferits. A més a més, van provocar la mort d’un miner de 24 anys que encara avui no se’n saben les causes.

 

El dia següent, els grans mitjans de comunicació obrien els informatius amb titulars com “La violència dels miners”, ensenyant imatges d’aquests llançant maons o realitzant talls de carretera. De nou, la campanya mediàtica de desprestigi anava paral·lela a la repressió policial i política. Margaret Thatcher tornava a sortir a la palestra denunciant la vaga i fins i tot el Tribunal Suprem la va il·legalitzar al no seguir les noves lleis antisindicals conservadores. Aquest fet va justificar el bloqueig dels fons del sindicat i l’accés a les prestacions estatals. El degoteig d’informacions manipulades i esbiaixades dels mass media provocaren rebuig a les mobilitzacions i la sensació d’una manca de suport creixent.

 

Van ser unes jornades de lluita esgotadores. La classe treballadora necessitava una victòria, per petita que fos, per mantenir la moral en alt. S’acostava l’hivern i les portes de l’esperança es van obrir. Es va realitzar un Congrés Nacional de Sindicats on es decidiria si la resta dels sectors estaven disposats a paralitzar el país per secundar la vaga minera. De produir-se aquest fet, obligaria al govern a  seure a la taula negociadora i cedir en els seus propòsits d’acabar amb la indústria i, conseqüentment, afeblir el sindicalisme. Però, de nou, van rebre un cop baix. Hi hauria suport moral, hi hauria recol·lecta de béns i recursos, hi hauria finançament, però no s’aturaria la producció. Les esperances dipositades en la solidaritat i fraternitat entre diferents sectors obrers per guanyar la batalla de classe iniciada pels torys s’esfumaven. Junt amb aquesta decisió, setmanes després el NACOD renunciava a la vaga que dos dies abans havia iniciat. Aquesta va ser una de les causes que condemnarien de lluita i no provenia de l’enemic: “El nostre sindicat, el sindicat dels miners, ho va fer bé. Però al resta de sindicat ens van donar l’esquena.”, afirmava un dels testimonis.

 

La desmobilització

 

“No puc més. Tinc dona i fills”, “Jo també, però si tornem ells guanyen.” Gairebé un any després de l’inici de la lluita, la vaga va arribar al punt on el Plan Ridley s’havia marcat. Començava l’hivern, amb carbó suficient per fer front a possibles talls energètics i part de la minaria dividida i en desacord en allargar la lluita. La repressió a la que es veien sotmesos minvà les forces de molts vaguistes. Milers de famílies estaven endeutades i submergides en la pobresa més profunda: un any sense salari, un estat que els hi negava les ajudes, un sindicat sense fons per poder fer front a les mobilitzacions i desplaçaments i uns mitjans de comunicació manipulatius i macabres que continuaven amb el seu degoteig informatiu i guerra psicològica. La tornada de miners a la feina es va començar a produir de forma progressiva, la qual cosa va produir escenes surrealistes en els mass media. La tornada d’1 vaguista a la mina era raó suficient per realitzar un avenç informatiu; els telenotícies obrien les jornades informant sobre quants miners havien tornat a la feina; l’entrada de miners als seus llocs de treball eren retransmeses en directe; els piquets seguien bloquejant les entrades, així que els empresaris organitzaven shows deplorables: si tres miners anunciaven la voluntat de tornar, aquests eren conduits fins la mina amb un autobús, seguit de dos més totalment buits, produint la sensació en els mitjans de comunicació que la tornada estava essent massiva. Cop rere cop, la moral minvava i obligava, un any després, a una votació interna per decidir què fer. Com va dir Scargill: “El sindicat de miners ha decidit retornar a l’activitat laboral, per vergonya d’alguns.”, referint-se a aquells sectors que no van voler recolzar la lluita minera per defensar els seus propis interessos.images

 

Els presagis d’Scargill sobre el fi de la mineria es van complir anys després. El documental mostra el testimoni d’un miner de Nottinghamshire afectat, set anys després, per l’anunci del tancament de noves mines per tal de donar el cop definitiu al sector i el seu desmantellament: “Scargill tenia raó. Ens ho va dir molts cops i no el vam voler fer cas”. Aquelles mines que van prometre no tocar van començar a tancar, amb el consegüent esfondrament de moltes comunitats i famílies, deixant en la imatge paisatgística britànica pobles fantasmes a la carretera. La reacció va ser pobre i amb una manca de confiança generalitzada. Avui, la mineria al Regne Unit és residual, quedant poc més de alguns centenars de miners en actius i amb gairebé totes les conques privatitzades. El sindicat NUM no arriba als 2.000 membres en l’actualitat i la majoria de l’energia consumida al país britànic és importada. El lliure mercat i l’especulació econòmica regne al país i la bretxa entre la classe treballadora i la classe dirigent s’eixampla cada dia més.

 

La lluita minera avui

IMG_20160613_223106

“Crec que, si haguéssim guanyat la lluita contra Thatcher, el món avui seria millor”, expressava un miner present en les lluites mineres. Still the enemy within comença amb el testimoni d’un miner en un paisatge desolador, fantasmagòric. En aquell indret hi van arribar a treballar 20.000 miners. Avui no queda res més que la memòria d’una batalla perduda plena de valentia i heroïcitat. Contrasta aquesta imatge amb un final totalment oposat. D’aquella lluita minera germinarien moviments de protesta com Ocuppy, on els miners s’hi impliquen per tal de transmetre a les noves generacions les seves experiències de lluita i solidaritat. En la nostra memòria col·lectiva, amb un 15M encara latent als carrers i places, és fàcil evocar aquelles imatges dels miners asturians de 2012 convocant la vaga, lluitant contra les forces repressives i marxant cap a la capital a peu per protestar contra la pèrdua dels seus llocs de treball i les conseqüències per a les seves comunitats (veure Remine: http://reminedoc.com/). La mineria sempre ha estat part de la vanguardia de la lluita obrera i d’aquesta lluita en podem extreure moltes lliçons de cara el futur. La domesticació dels sindicats estatals amb les seves cúpules immobilistes i parasitàries és una mostra més de la necessitat de l’organització des de les bases de moviments de protesta i visibilització de lluites com a eines de transformació social i empoderament. Paral·lelament, com deia un dels sindicalistes britànic, és necessari apropar a la gent la idea del sindicalisme tradicional, la necessitat de trepitjar els carrers i les places de forma organitzada i unitària per promoure la solidaritat i fraternitat de classe i per plantar cara a l’austeritat criminal que vivim actualment. La revolució de les escales, les marxes per la dignitat, les mobilitzacions i concentracions contra les retallades i, actualment, la vaga sindical d’Esfosa (https://directa.cat/tags/esfosa) són exemples de què la lluita segueix i seguirà. Es va perdre la batalla, però no la guerra.  Avui la lluita que s’està vivint a l’Estat francès pels drets laborals demostra que la lluita de classes existeix i que hi ha moments que les victòries o derrotes de la classe treballadora a un lloc concret ens afecten globalment.

Aquest documental totalment indepenent aquí us deixem l’enllaç del trailer https://www.youtube.com/watch?v=wJF67Ma9VRs i del web per a cercar més informació http://the-enemy-within.org.uk/

 

 

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×