Agenda

Suárez, arquitecte de la transició sense ruptura amb el franquisme

26/03/2014

Mike Eaude

Carrillo, González i Suárez, arquitectes del capitalisme espanyol durant la Transició.

Carrillo, González i Suárez, arquitectes del capitalisme espanyol durant la Transició.

Amb la mort d’Adolfo Suárez, president del govern espanyol entre 1976 i 1981, les lloances de la classe política, des d’Aznar o Zapatero fins a Mas o Cayo Lara, han estat gairebé unànimes. Aquestes lloances generals no són només la reacció sentimental comú quan algú mor, especialment després de llargs anys de malaltia, sinó que serveixen a un clar propòsit polític.

Tant el PP com el PSOE veuen una gran oportunitat per realçar el seu model de la transició, insistint que la Constitució de 1978 no es pot tocar i que la transició pactada entre la gent més previsora ​​del franquisme i les forces més moderades del moviment de masses va ser modèlica —l’única manera d’evitar un bany de sang segons la seva versió.

La dictadura franquista va transitar fins a una democràcia parlamentària en un canvi fet “des de la llei a la llei”, és a dir sense trencar la legalitat franquista per després arribar a la legalitat d’una democràcia parlamentària.

Aquest model de canvi, promogut per Suárez amb el suport necessari del PCE i el PSOE, va fer que la democràcia naixés molt restringida, amb moltes conseqüències tristament familiars avui en dia: cap neteja de la policia, els jutges o els funcionaris, el cafè per a tothom (és a dir, el no- reconeixement dels drets de les nacions oprimides dins de l’estat ) o l’amnistia per als assassins franquistes. Hi havia una alternativa, però aquesta es basava a estendre la magnífica lluita obrera dels anys 70. El triomf de Suárez va consistir a neutralitzar aquest moviment, alhora que aconseguia aïllar el ‘búnquer ‘ franquista.

L’ascens del futur president

Suárez era natiu de Cebreros, un poble d’Àvila. Ambiciós, va ser procurador a les Corts per Àvila, després governador civil de Segòvia i, el 1969, director general de RTVE. Va aprofitar aquesta posició per forjar amistat amb Juan Carlos, promocionant a la TV la imatge del llavors príncep i hereu de Franco. Catòlic amb llaços amb l’Opus Dei i falangista, arribant a ser secretari general del Movimiento Nacional, Suárez el 1975 era un buròcrata reeixit però anònim del franquisme.

En els primers mesos de 1976, després de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, les lluites al carrer es van tornar encara més intenses. Les manifestacions per l’amnistia de presoners polítics van créixer, especialment a Euskadi. Madrid va quedar paralitzada el febrer del 76 amb el metro, Correus, la construcció i el metall en vaga. Fins i tot els teatres van parar, mostrant com l’antifranquisme s’estenia més enllà de la classe obrera tradicional a una classe treballadora més àmplia. Era la culminació de llargs anys de lluita, liderada per les Comissions Obreres.

La vaga de Vitòria espanta a la classe dominant

El punt més alt d’aquestes lluites va ser la vaga general de Vitòria, que va començar el 9 de gener de 1976, basant-se en assemblees obertes. El 3 de març, cinc obrers van morir per trets de la policia. En els seus funerals hi va haver una vaga general per tot Euskadi.

Els esdeveniments de Vitòria van espantar a la classe dominant, preocupada per la revolució d’abril de 1974 a Portugal. Això la va empènyer a buscar una reforma política, per allunyar l’espectre d’una revolució social. A més, els sectors principals del capitalisme espanyol van entendre molt bé que els seus futurs beneficis depenien de poder entrar a la UE. Per aconseguir això, calia que l’Estat espanyol deixés de ser el pària d’Europa i es reformés.

El secretari d’estat Kissinger va donar llum verda al rei en la seva visita a Washington i Juan Carlos va cessar el franquista Arias i va triar a Adolfo Suárez com a president del govern el juliol de 1976, encomanant-li una tasca clara de reforma.

Estratègia veloç

L’estratègia de Suárez es basava en la velocitat. Va mantenir sempre la iniciativa, donant als seus contrincants poc temps per reaccionar. En onze mesos, des del juliol del 76 fins a les primeres eleccions de juny del 77, Suárez es va entrevistar amb els líders de totes les forces polítiques, inclosos els il·legals PSOE i PCE. El setembre del 76, va prometre als caps de l’exèrcit que no legalitzaria el PCE, després l’abril del 77, el va legalitzar, després de persuadir al seu líder Carrillo que acceptés la monarquia.

Suárez era una persona de gran seducció personal: les seves gestes polítiques residien en la seva habilitat per forjar acords entre bastidors. El seu primer gran èxit públic va ser al novembre de 1976, quan va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin el seu projecte. Per aconseguir-ho, Suárez va disminuir la pressió policial al carrer, aconseguint així amainar les protestes, i va prometre als procuradors que no tindrien problema a ser re-escollits en unes eleccions democràtiques. Eren els “procuradors del hara-kiri “, votant la seva pròpia extinció.

Va seguir un referèndum al desembre de 1976, que, tot i el rebuig de l’oposició, Suárez va guanyar amb el 87% dels vots a favor del seu projecte polític. L’oposició va haver d’abandonar la seva reivindicació d’un procés constituent i jugar al terreny de Suárez. Un procés constituent obert podria haver conduït a la tercera república, risc que Juan Carlos va voler evitar.

El 1977, Carrillo, tement ser exclòs del procés polític, va negociar amb Suárez les condicions de la legalització del PCE a l’esquena del PCE mateix. La línia del partit va canviar des de veure a Juan Carlos com “un rei imposat ” el novembre del 75 fins a ser el “motor del canvi” a l’abril de 77, i des mobilitzar-se contra el règim fins a esdevenir una força desmobilitzadora per donar “espai” a Suárez. Era l’hara-kiri del PCE —líder del moviment de masses el 1976, que va col·lapsar cinc anys després.

Constitució, punt final

Després de guanyar les eleccions de 1977, Suárez va promoure la Constitució, per establir les bases d’una democràcia limitada ( amb la unitat de l’estat garantida per l’exèrcit), i els Pactes de la Moncloa, per reduir les exigències salarials i laborals de la classe treballadora en una època d’inflació i creixent atur.

Suárez va guanyar les eleccions generals de 1979, però la seva utilitat per a la classe dominant havia acabat. Seria Felipe González (com Suárez un jove ben plantat, ben adaptat a la nova època de la televisió) que completaria la “modernització” de l’estat, amb l’entrada a l’OTAN i la UE i una reconversió industrial a cost de la classe treballadora que el votar.

Entre tot això, cal recordar el curiós retorn de Tarradellas a Catalunya. El PSUC (18,7%) i els socialistes van guanyar les eleccions el juny del 77. Van poder haver format un govern obrer, però van deixar que Suárez negociés amb el poc conegut Tarradellas perquè aquest tornés de l’exili per presidir la Generalitat.

Els nacionalistes catalans de dretes han presumit sempre sobre la restauració de la Generalitat, però es va restaurar en un procés antidemocràtic, ordit per Suárez. Tarradellas governaria durant tres anys, en els quals es van establir les bases de 23 anys de govern de Pujol i CiU, amb el corresponent retrocés en drets socials.

Suárez va ser un líder molt hàbil de la dreta reformista durant la transició, un mestre de les maniobres. Va aconseguir derrotar l’opció d’una ruptura amb el franquisme, assegurant així la millor transició possible per al capitalisme a l’Estat espanyol.

Mike Eaude és autor de La Transició : moviment obrer, canvi polític i resistència popular.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×