Agenda

Tahrir. Sobre agressions sexuals i revolucions pures

11/07/2013

Per Regina Martínez. Tumult. Confusió. Desenes d’homes s’amunteguen concèntricament. El nucli, a penes visible, és una dona que està sent agredida sexualment per diversos homes. Enfrontament entre dos grups: en un d’aquests, fan torns per violar-la. A l’altre, aquelles persones que intenten arrencar-la dels agressors són expulsades amb violència.

És la plaça Tahrir els dies previs a la caiguda de Mursi, l’horror enmig de la revolta, tal com hem pogut veure en diversos vídeos que van captar atacs sexuals similars als dels últims dies.

Davant l’angoixa que provoca aquesta realitat —amb més d’un centenar de dones agredides i violades en una setmana—, i el tracte simplista o absent en els mitjans de comunicació, ens preguntem què s’amaga darrere la violència, per què un procés de lluita conté tanta opressió i què fer per aconseguir que els carrers siguin un espai de combat per a totes les persones. Quan els esdeveniments polítics a Egipte són contradictoris i canviants (com analitza Sameh Naguib), deixar les agressions sexuals en un segon pla només mostra un cop més el poder invisibilizador i fulminant del sexisme.

Una història de violència
No és cap novetat. El règim de Mubarak va institucionalitzar la violència sexual com a forma de tortura durant dècades. La Junta Militar —la mà negra i de ferro del poder egipci— va idear els macabres “tests de virginitat” amb els quals inspeccionaven les vagines de les manifestants sense el seu consentiment, humiliant-les amb total impunitat i acusant-les de prostitució per acampar a Tahrir. Un dels militars que van lloar en el seu moment aquesta tortura va ser Al Sisi, actual cap de l’exèrcit, que el 3 de juliol va irrompre amb el cop militar intentant apoderar-se d’una revolució que només pertany al poble. Sobre els anomenats tests, va dir que servien “per protegir les noies de violacions i els soldats de les acusacions de violació” (com recorda la sempre genial Olga Rodríguez). Les demandes de progrés i justícia social no vindran d’una gentussa que un dia massacra el poble i, al següent, es puja a les espatlles de la revolució per desnucar-la i poder, des de dalt, apuntar de nou al clatell del poble.

Amb Mursi no ha estat diferent. Durant el seu mandat les agressions s’han incrementat i s’ha denunciat l’ús de grups organitzats, amb una clara continuïtat en la utilització de la sexualitat com a arma contra les dones (com adverteix la Lali Sandiumenge). Tal com va fer la Junta Militar, el govern dels Germans Musulmans ha culpabilitzat les dones: el General Adel Afifi, del Consell de la Xura, va dir que algunes dones violades hi contribueixen al 100% en ficar-se en aquestes condicions (o sigui, manifestar-se).

I vet aquí el paper polític de les agressions sexuals: desprestigiar la revolució (joc amb el qual es diverteixen comentaristes del mainstream occidentals, utilitzant les agressions per bestialitzar les protestes) i a més a més per fer del carrer, i per tant de la lluita, un espai prohibit per a les dones. Assenyalar les agressions sense analitzar què hi ha al darrere d’elles, ni explicar el context de violència sexual diari, acaba identificant la revolució com l’únic espai de la societat egípcia en què hi ha sexisme, quan en realitat, segons un informe de l’ONU de 2012, el 99’3% de les dones egípcies ha patit alguna vegada assetjament sexual a la seva vida diària. Així ho mostra la fantàstica pel·lícula “El Caire 678”, basada en casos reals i on hi ha un exemple de torba que segresta i agredeix una dona en una “celebració”, com passaria després en algunes de les mobilitzacions a Tahrir.

La cara B
Mostrar només les agressions i no la lluita que des de 2012 s’està duent a terme contra la violència sexista presenta la imatge falsa d’una societat egípcia homogènia i completament masclista, simplificació que parteix en moltes ocasions de la tan freqüent islamofòbia. I és que a Egipte s’han organitzat plataformes per lluitar contra la violència sexual, com són Tahrir Bodyguard o la OpAntiSH (Operació Anti Assetjament Sexual), grup que té com a objectiu principal combatre les agressions sexuals col·lectives a les que s’enfronten les dones durant les protestes (una breu explicació en aquest vídeo).

OpAntiSH, a més, advoca per la participació igualitària de les dones sense tuteles i rebutgen reforçar el paper dels homes com a protectors. Aquestes plataformes intervenen col·lectivament a les places, donen suport a les dones agredides i fan crides constants a la involucració d’individus, organitzacions i partits. Aquest exemple de lluita també està passant a Tahrir, de fet, si coneixem part de les agressions, és gràcies a la valentia i determinació d’homes i dones que estan posant al centre la qüestió de la violència sexista, amb els riscos, també físics, que implica.

Però qui hi ha darrere dels atacs? La veritat és que hi ha força confusió i una admirable cautela per part de les plataformes contra l’assetjament per evitar la instrumentalització política de les agressions. Diferents ONG creuen que durant el règim de Mubarak els agressors ho eren a sou i la sospita que es tracta de grups organitzats que volen trencar les protestes sembla tenir cada cop més sentit, ja que en determinats moments no s’han identificat casos d’assetjament. Com indicaria Gigi Ibrahim, activista egípcia de Socialistes Revolucionaris, durant els 18 dies en què es va enderrocar Mubarak no va haver-hi agressions (conegudes) a Tahrir i les dones dormien i vivien a la plaça; tanmateix, en determinats moments, com els dies previs a la caiguda de Mursi, es produeixen d’una manera molt elevada i amb patrons repetits, succeint en els mateixos llocs, a les mateixes hores. Però el més important és el perquè. Perquè hi ha, més enllà del profund sexisme retrògrad arrelat a la societat, una obsessió recurrent per part dels poderosos, siguin del matís de gris que siguin, d’apartar les dones egípcies de la revolució.

Dones al capdavant
Si apliquem el lema “sense les dones no hi ha revolució” al cas d’Egipte, podem dir que res no hauria estat igual sense les treballadores de les fàbriques tèxtils de Mahalla, que van ser les vaguistes que van encendre la flama del procés al crit de “Aquí estem les dones, on són els homes?”. Les successives vagues a partir de llavors serien claus per a l’aixecament popular que va desembocar en Tahrir el 2011. L’activista feminista Mariam Kirollos indicava que “encara que la situació sigui realment complicada, no hem d’oblidar l’empoderament que s’ha produït”.

Malgrat la repressió, s’han organitzat manifestacions massives de dones, fet que, com indica de nou Gigi Ibrahim, no passava des de principis de segle XX a Egipte. I aquest és el perill que tem qui sustenta el poder: les dones són un agent clau en el procés. Moltes donen a més un exemple de coratge brutal en denunciar públicament les agressions malgrat el dolor patit i l’estigmatització social.

D’allò principal i secundari
No obstant això, hi ha qui des de l’esquerra tracta les agressions com un fet secundari i anecdòtic o amb la cantarella grinyolant de primer la revolució (no ens desviem de l’objectiu principal) i automàticament, com qui prem un botó, deixarà d’existir l’opressió en arribar l’edèn de la societat nova. Ho portem escoltant dècades, en un debat informal o en un procés revolucionari que ha fet esclatar la primavera de la indignació.

Qui pensi que les revolucions vénen per etapes, com pantalles de videojoc a superar, mai no podrà afrontar les contradiccions que contenen els processos reals. La consciència social només avança amb la lluita i el feminisme cal construir-lo dia a dia. Qui per altra banda pensi que parlar de les agressions és “tacar” l’expedient de la revolució, contribueix amb el seu silenci a una estratègia clau per mantenir l’opressió de les dones: la invisibilització de la mateixa. Amb aquestes postures mecàniques només s’ajuda a enfonsar els processos de canvi social i la pròpia revolució, la qual sense justícia social per a totes les persones és només una façana radical i sense les dones, com a artífexs de la mateixa, és impossible.

Tumult. Confusió. Desenes d’homes s’amunteguen concèntricament. El nucli, a penes visible, és una dona que està sent agredida sexualment per diversos homes. Es tracta d’Iruña, Sanfermines. Amb una mitjana de tres violacions a l’any i desenes de denúncies per agressió; per a uns és diversió, per a d’altres, violència (com explica brillantment Emi Arias a la ja imprescindible revista pikaramagazine). I no es tracta de competir sobre quina societat és més sexista. Tal debat conclou per a algunes persones dient que aquí no estem tan malament, que allà parteixen d’un paradigma cultural insalvable (per cert, no tan incomparable al viscut per les dones aquí durant el franquisme i de vegades idèntic al que vivim ara), o bé passa per culpa d’unes elits molt diferents a les que aquí tenim (elits recolzades per les classes dirigents a Occident, per cert també).

Les egípcies, les basques, les dones del món, estem patint un atac sistemàtic als nostres cossos mentre resistim els embats de l’austeritat. Gigi Ibrahim deia que “no anar a la plaça Tahrir simplement perquè podríem ser assaltades sexualment no és una solució, hem de lluitar contra l’assetjament sexual”. La revolució egípcia ens està ensenyant que cal construir la resistència a l’austeritat des del més profund antisexisme i, sobretot, des de ja. Les etapes, per al tour.

Regina Martínez és membre d’En lluita i activista d’UCFR.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×