Agenda

Un “petit” pacte “puntual” amb la burgesia

30/12/2015

David Karvala

Matança de vaguistes a la mina Sud-africana de Marikana el 2012

Matança de vaguistes a la mina Sud-africana de Marikana el 2012

És vàlid per a l’esquerra anticapitalista pactar —de manera puntual, és clar, i per motius específics— amb la burgesia? Recentment —per exemple, en diverses intervencions a l’assemblea de la CUP del 27D— s’ha argumentat que sí. S’ha intentat justificar aquesta posició amb referències històriques que si tenen alguna rellevància, és per demostrar tot just el contrari.

Com es veurà fent un repàs a algunes experiències importants, però sovint oblidades, les aliances amb la burgesia tenen resultats nefastos.

A Finlàndia, l’any 1918, tenim un exemple clar de com pot actuar la burgesia d’un país oprimit quan els seus interessos estan en joc. Aquest país estava atrapat dins l’imperi rus, i des de finals del s. XIX creixia el sentiment nacional. A partir de 1915 la burgesia finlandesa va preparar milícies armades per lluitar per la independència, però aquesta va arribar gràcies a la revolució d’octubre de 1917. El desembre de 1917, el govern bolxevic va reconèixer la Finlàndia independent.

El 1916 l’esquerra havia guanyat una majoria absoluta al parlament finlandès, però la burgesia no acceptava aquesta situació i va fer tot el possible per establir el seu propi poder. Els primers tres mesos de 1918, va esclatar una guerra civil a Finlàndia. Les milícies de la burgesia, amb el suport de tropes alemanyes, van derrotar les milícies obreres i els soviets finlandesos. Van desfermar el terror contra tota la classe treballadora. Uns 80.000 “rojos” —homes, dones i nens— van ser empresonats a camps de concentració; es van afusellar unes 8.000 persones i unes 13.000 més van morir de gana o malalties als camps. Els llibres de text finlandesos anomenen el conflicte la “guerra de la independència”. No parlen de la repressió que va perdurar, amb menys intensitat, durant dècades.

Uns anys més tard, un destacat comunista finlandès va explicar el fracàs de l’esquerra: “no desitjàvem arriscar les conquestes democràtiques que havíem realitzat i […], a més, esperàvem [… salvar-nos] mitjançant hàbils maniobres parlamentàries… No teníem fe en la revolució”.

Xina, l’any 1927: Als anys 20, Xina es trobava entre ocupacions estrangeres; una burgesia nacionalista amb un exèrcit i partit, el Guomindang; i una classe treballadora petita però molt combativa, que formava la majoria del partit comunista xinès (PCX).

Als anys 1925-27, es va crear una situació revolucionària. El 21 de març de 1927 es va iniciar una vaga general a Xangai, amb el suport de gairebé tota la seva classe treballadora, 800.000 persones. Al mes següent, l’exèrcit del Guomindang sota Chiang Kai-shek es preparava per entrar a la ciutat. Des de Moscou, Stalin havia ordenat el PCX a sotmetre’s al Guomindang, en nom de la “unitat nacional”. Les tropes de Chiang Kai-shek van prendre Xangai i van massacrar els i les comunistes. La matança es va estendre a tot el país; en un any van matar unes 300.000 persones, sobretot de la classe treballadora.

És cert que Mao —al cap d’un PCX que ja era un exèrcit, no una organització obrera— va tornar a pactar amb el Guomindang més tard, amb resultats diferents. Però la revolució de 1949 no va portar el poder obrer, la democràcia, ni res semblant al socialisme. Les minories nacionals, més de 30 milions de persones, van continuar sotmeses a la nacionalitat dominant, la “han” xinesa. La població del Tibet, de gairebé 3 milions, patirien encara més opressió quan Xina va ocupar el seu país l’any 1950. Tot això ens porta a la Xina actual; el mateix partit comunista impulsa el capitalisme desenfrenat, amb explotació laboral i destrucció mediambiental.

La revolució espanyola de 1936: Quan Franco es va aixecar contra el govern del Front Popular, i la classe treballadora va respondre iniciant una revolució, el Partit Comunista es va dedicar a frenar-la. Això responia a la política del Front Popular, la de cercar aliances amb la burgesia. Aquesta orientació portava el PCE i el PSUC a oposar-se al control obrer de les fàbriques i al repartiment de la terra, sobretot si se suposava que els amos simpatitzaven amb la república. També va portar el govern del Front Popular a negar el dret d’autodeterminació a les colònies espanyoles del nord d’Àfrica; no volien espantar les burgesies francesa i britànica.

Totes aquestes polítiques significaven que la lluita contra el feixisme fos exclusivament militar, sense gaire contingut polític. Això va contribuir a la derrota de la república. També van portar el Partit Comunista a reprimir el POUM i la CNT, a partir dels fets de maig, de 1937. L’amistat amb la burgesia sempre comporta l’hostilitat vers l’esquerra transformadora.

A l’àmbit internacional, cal recordar que el front popular va ser una més de les desastroses estratègies impulsades per Stalin. Fins l’arribada al poder dels nazis a Alemanya, Stalin impedia qualsevol col·laboració antifeixista amb la socialdemocràcia; entre 1934-39, defensava el front popular i els pactes amb la burgesia “democràtica”; el 1939 el pacte de Stalin amb Hitler va permetre que els nazis prenguessin Polònia, amb milions de persones jueves, i la URSS ocupés els països bàltics.

Els pactes de la Moncloa es van signar durant la transició, el 25 d’octubre de 1977, entre el govern espanyol; els partits, incloent-hi el partit comunista; la patronal; i CCOO (la UGT s’hi va sumar més tard). Els acords parlaven de la democràcia, combatre l’atur, controlar els preus, augmentar les llibertats… El moviment obrer va complir la seva promesa de contenir els sous per sota de la inflació i, encara més important, de frenar les vagues. Les reformes no van significar gaire cosa, i en tot cas s’hauria aconseguit molt més d’haver continuat la lluita, en lloc d’ofegar-la. Els pactes de la Moncloa van significar la introducció del neoliberalisme a l’Estat espanyol, i gran part de l’esquerra el va pactar amb la burgesia.

El compromís històric a Itàlia, un pacte formal entre el partit comunista i el democristià davant la “crisi nacional” als anys 70, en realitat també va beneficiar la burgesia. Anys més tard, Rifondazione Comunista, en principi molt més d’esquerres que el PCI, es va enfonsar després d’assumir “responsabilitats nacionals”, com donar suport a la intervenció militar a l’Afganistan.

El procés de pau al nord d’Irlanda s’ha celebrat àmpliament com un model a seguir. La veritat és que el pacte que inclou el Sinn Fein i l’extrema dreta pro britànica, el DUP, ha acabat amb les bombes, cosa que és positiva, però no ha resolt el problema de fons. Hi ha més sectarisme que mai, amb un centenar de murs només a Belfast separant zones catòliques d’altres protestants. No hi ha cap perspectiva d’avançar en l’objectiu original del republicanisme, superar la falsa divisió de l’illa, imposada per Gran Bretanya l’any 1922. Les polítiques socials progressistes que el Sinn Fein va adoptar als anys 80 han quedat com a mera retòrica. Avui, col·laboren amb el DUP en regir un sistema neoliberal i repartir les retallades entre les zones protestants i catòliques.

Sud-àfrica va viure un procés de pau que va culminar en l’elecció de Mandela com a President el 1994. Va ser un pas endavant en molts sentits, però també una gran decepció. Les lluites dels anys 80 —sobretot del magnífic moviment sindical, sorgit de les lluites de base als llocs de feina per part de la classe treballadora negra— van quedar marginades en la recerca del pacte amb la burgesia. Dirigents del Congrés Nacional Africà (ANC) van obtenir càrrecs importants dins l’estat i a les grans empreses. Un d’ells, Cyril Ramaphosa —ex dirigent del sindicat miner, actual Vice President del país i també de l’ANC— té una riquesa estimada en més de 500 milions de dòlars. Sud-àfrica és un estat molt desigual i repressor. Un símbol del nou país és la terrible matança de vaguistes a Marikana, l’any 2012; Ramaphosa és un important accionista a Lonmin, l’empresa minera implicada.

En cada pacte entre l’esquerra i la burgesia, hi havia factors específics molt importants; motius molt urgents per “deixar enrere els dogmatismes i respondre a la situació concreta”. I en cada cas, la realitat es va imposar. La burgesia viu de l’explotació del 99% de la població, i sobreviu gràcies a les divisions entre nosaltres creades per les opressions. No té cap interès en acabar ni amb l’explotació ni amb l’opressió. Quan una opressió toca directament a un membre o sector de la burgesia, aquest voldria eliminar-la, però fins i tot aquí, pesa més la seva por davant la lluita que caldria per canviar les coses, que no pas el seu rebuig a la injustícia que pateix.
En tots aquests casos, activistes amb molta experiència de lluita van prendre decisions equivocades, normalment en bona fe, perquè pensaven que la història no tenia res per ensenyar-los. La història no ens pot dir exactament què hem de fer. Però ignorar-la ens porta a repetir-la, amb resultats desastrosos, si no tràgics.

David Karvala, militant d’En Lluita i un impulsor d’Alliberament99.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×