Agenda

Cal fer efectiva la independència amb un referèndum unilateral

11/06/2016

En Lluita

fotocom

La realitat dels pressupostos 2015

 Durant mesos, tant l’actual president Carles Puigdemont com Oriol Junqueres havien dit que els pressupostos pels quatre darrers mesos de 2016 no posaven en perill el full de ruta. A ningú no se li escapa que la pre-campanya de les eleccions generals és, en gran part, responsable del gir copernicà que han fet en el seu discurs. Tanmateix, la realitat de fons és que el govern de Junts pel Sí no està cohesionat, no només per afrontar el repte de desafiar a l’Estat espanyol, sinó ni tan sols per decidir quin model impositiu autonòmic volen. A tall d’exemple, CDC ha vetat la pujada de l’IRPF que ERC defensava, així com el canvi de l’impost de successions. L’esmena a la totalitat de la CUP-CC i la tempesta mediàtica, convenientment generada, han impedit que es visualitzés clarament aquesta discrepància.

És també notori que, el 2013, ERC es va negar a votar els pressupostos de CiU –tot i que acabava de signar un acord d’estabilitat– i, en conseqüència, Mas Colell no els va presentar per tal de no esquerdar el pacte que recollia la creació de les anomenades “estructures d’Estat”. L’any passat, PP i C’s van portar els pressupostos al Consell de Garanties Estatutàries; això va dur CDC i ERC a reformular-los per tal d’impedir la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional. Després d’acatar la suspensió de la llei d’habitatge i pobresa energètica, de desenvolupar la LOMCE o de tornar els diners als bancs recaptats amb un altre impost derogat per la legalitat espanyola, ¿algú pot dir que Junts pel Sí està tirant endavant el seu propi full de ruta?

Respecte del caràcter social dels pressupostos, s’ha de dir clarament que no és cert. Per una banda, els pressupostos negaven rotundament l’increment de recaptació mitjançant la redistribució de la riquesa; i per l’altra continuaven endeutant Catalunya amb el FLA. L’estalvi de prop de 800 milions en interessos del deute era l’única font d’ingressos, que amb una modificació o ampliació de crèdit es podria utilitzar igualment, encara que sigui amb els pressupostos prorrogats. A canvi d’aquest, es volia que la CUP-CC aprovés retallades, en forma de tancaments de línies de P3 a ensenyament, no pagament de juliol al personal substitut, no cobrir les baixes des del primer dia, la no aplicació de la renda garantida (que es recull a l’estatut)… tan sols per citar-ne algunes. L’únic gest: l’entrada a discutir, que no directament a modificar, la llei d’estabilitat pressupostària, que posa el pagament del deute a la banca per davant de la prestació de serveis públics o la lluita contra la pobresa.

En resum: es demanava a la CUP-CC l’aval a uns pressupostos que el propi Montoro signaria. I el que ha passat era allò lògic: que la CUP-CC no ha signat. Potser cercaven això per poder atacar a una formació que, com va dir fa anys David Fernández, ha vingut per agobiar a la dreta i tensar a l’esquerra. Una formació que incomoda profundament a l’establishment, entre d’altres coses perquè no té deutes amb cap banc. I sobretot perquè, a qualsevol conflicte, és fàcil saber a quin costat de la barricada es posiciona.

Cal fer efectiva la independència amb un referèndum unilateral

Sabem que, a l’Estat espanyol, la reforma constitucional és molt i molt improbable, a curt o mig termini. Per tant, les persones que veiem que la independència pot trencar l’eina de dominació de classes que representa l’Estat espanyol, així com aquelles qui defensen la lliure determinació, hem de buscar la manera de fer-ho possible. Com ja venim defensant des del passat mes de desembre, el camí més factible passa pel Referèndum Unilateral d’Independència (RUI).

En aquest sentit, cal recordar-li a la gent d’En Comú Podem i de CSQEP (no són ben bé el mateix) allò que l’Ada Colau ha dit tantes vegades: “La ciutadania té dret a autotutelar els seus drets”. I la lliure determinació, inclosa la independència, és un dret inalienable de tots els pobles.

Com En lluita, pensem que la moció de confiança (si és que aquesta s’acaba presentant) és el nou intent d’atacar a la CUP-CC des de la dreta, de mirar de fer-li combregar amb les rodes de molí que tan gustosament administra CDC. Però, a la vegada, permet situar a l’escenari la desobediència i la unilateralitat, que són les eines més poderoses que tenim la gent partidària de la independència. Perquè, per una banda, depenen de la voluntat popular, i per tant no necessiten de factors externs; i, per altra, perquè impulsen l’activació social, factor clau em qualsevol procés d’alliberament nacional.

Per tant, pensem que cal aprofitar els mesos que vindran per fer via. Això vol dir desenvolupar la declaració del 9N i fixar la data pel Refrèndum Unilateral d’Independènca, que hauria de tenir lloc el 2017. El RUI permetria  clarificar qui és conseqûent amb la lliure determinació de Catalunya i això posa nerviosos a sectors de CDC, encapçalat per Francesc Homs, però també incomoda a la CSQEP de Coscubiela.

Per acabar, deixar clar que s’està generant una espècie de mitologia al voltant de la desconnexió, metàfora d’una transició legalista similar a la del 78, on des de les elits es va aprofitar l’embranzida del moviment obrer, autèntic botxí del franquisme, per consolidar els seus privilegis. Ara se’ns diu que primer la independència i després ja veurem, anàlogament al que es deia als anys 70: primer la democràcia i després ja veurem.

Si algú pensa que la classe treballadora va sortir al carrer a afrontar la repressió, va fer vagues i va patir moltes morts tan sols per votar un cop cada quatre anys i treure el pollastre de la bandera, està molt equivocat. La gent va lluitar per la democràcia i les llibertats polítiques, és evident; però també per l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, els drets laborals etc. Qui avui argumenta que cal deslligar la independència de les millores socials està, senzillament, minant les possibilitats de fer-la efectiva.

Pd: Respecte a les acusacions de troskisme, des d’En Lluita reivindiquem l’experiència de la revolució Rusa que va permetre la lliure determinació de totes les repúbliques i especialment la del POUM que van tenir membres com Andreu Nin o Joaquim Maurin, pensadors i lluitadors marxistes que van defensar la nació catalana.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×