Agenda

Cap a la República Catalana: guanyar la independència i disputar l’hegemonia

28/09/2015

En lluita

carrers_rep_cat2

El SÍ (Junts pel Sí, CUP – Crida Constituent) ha sumat un 47,9% de vots (1.943.588). El NO clar (Ciutadans, PSC, PP) és d’un 39,1% (1.586.763). I el SÍ / NO (Catalunya Sí Que Es Pot, Unió) representa un 11,49% de l’electorat (463.648 vots). En quant a escons, 62 obtenen Junts pel Sí, 10 la CUP – CC, 25 Ciutadans, 16 PSC, 11 el PP i 11 CSQEP.

D’aquesta manera, al parlament català 72 diputats estan clarament per la independència, 52 hi estan en contra, i els 11 de CSQEP formalment defensen un procés constituent unilateral amb un referèndum final.

Junts pel Sí ha obtingut 1’6 milions de vots, els mateixos que la suma de CiU i ERC el 2012. Si els restem els 100.000 vots d’Unió, vol dir que la seva aposta pel front nacional tant sols els ha aportat 100.000 nous vots dels prop de 500.000 en què s’ha incrementat la participació Ciutadans (C’s) ha crescut 450.000 vots, els quals provenen en part de l’enfonsament del PP (que perd 130.000 vots), alguns del PSC (que perd tan sols 9.000 vots), i també dels 60.000 vots de PxC (ara desapareguda al Parlament) i de l’alta mobilització del vot unionista, en d’altres ocasions abstencionista. Així doncs, el camp netament contrari a la lliure determinació de Catalunya guanya respecte del 2012 uns 250.000 vots, mentre que el camp favorable a la independència guanya més o menys 200.000. És a dir, la pujada de participació s’ha repartit pràcticament per igual entre CUP – CC i C’s.

La CUP – Crida Constituent, amb un programa que inclou des de la nacionalització de la banca fins a l’impagament del deute, ha obtingut uns magnífics resultats, triplicant pràcticament els resultats de 2012 i guanyant 200.000 votants. CSQEP ha consumit l’efecte Podem a Catalunya per guanyar tan sols uns 10.000 vots respecte als que va obtenir ICV-EUiA el 2012; tanmateix, el creixement de la participació li ha fet perdre un punt percentual i 2 diputats. Per altra banda, i tot i que no es digui gaire, aquestes dues forces, que se situen clarament contra l’austericidi i que plategen un procés constituent a Catalunya, han sumat 361.512 i 333.582 respectivament, és a dir 695.094 (tan sols 30.000 menys que C’s).

Victòria del SÍ

Malgrat les amenaces de la banca, la gran patronal, el Banc d’Espanya, les declaracions d’Obama, Hollande o Merkel, ha guanyat el SÍ (tot i que sense majoria absoluta en vot). De fet, la insistència de PP, PSC i C’s sobre aquest fet deixa clar que s’han pres les eleccions com a plebiscitàries. L’enorme participació també ha trencat el mite parcial de què si vota molta gent l’independentisme no té res a fer. Tanmateix, aquestes eleccions no es poden equiparar a un referèndum, atès a dos factors: la gent ha valorat més aspectes que tan sols el posicionament sobre la independència; i molta de la gent que ha votat Unió i especialment CSQEP podris votsr independència en un referèndum legal.

Escenari proper

Com era de preveure, Junts pel Sí és la força hegemònica. La inexistència d’un acord real entre CDC i ERC els ha portat a situar, en uns llunyans 18 mesos, la proclamació de la independència. De fet, des de Junts pel Sí ben poc es farà abans de les eleccions estatals, a l’espera de veure si PP i C’s tanquen qualssevol de les ja remotes possibilitats de canviar d’estratègia, o bé que es generi una majoria més favorable a un enteniment. Aquesta estratègia de dilació es contradiu amb l’anhel de molta gent partidària de proclamar la república catalana el més aviat possible.

Aquest escenari, doncs, dibuixa dues tasques clares per a l’esquerra. La primera, ampliar i enfortir la unitat popular. Això vol dir cercar estratègies per a l’acció conjunta de cada cop més amplis sectors de les classes populars. La segona, però directament lligada a l’anterior, és disputar l’hegemonia. Cal ara reforçar la unitat popular des de posicionaments conseqüents. L’ascens de Ciutadans es deu en part a la manca de contundència social de CSQEP que, amb un discurs tebi i ambigu, ha permès a un partit neoliberal aparéixer com a força renovadora.

Investidura i pressupostos

Tant la investidura com els pressupostos seran dos punts claus per utilitzar la força decisòria que la CUP – Crida Constituent ha adquirit al parlament. Ja s’ha dit que, l’11 de setembre, la gent no va cridar “Artur Mas president!”, sinó “Independència!”. Cal seguir insistint en què Artur Mas no pot ser president, perquè no és de consens entre les forces que defensen el SÍ (ni tan sols dins de Junts pel Sí), perquè CDC no és majoritari a la coalició i perquè és el president català que més polítiques antisocials ha fet, així com pels casos de corrupció que ja no esquitxen sinó inunden CDC.

La següent batalla seran els pressupostos. Aquí cal plantejar clarament uns pressupostos desobedients que bandegin el pagament del deute i que facin saltar pels aires les polítiques d’austeritat imposades per la UE i l’Estat espanyol. Això no només s’ha de fer des del parlament, sinó que ara ja cal començar a preparar mobilitzacions entorn a les dates de l’aprovació pressupostària. Seria inacceptable una pròrroga dels pressupostos del 2015. El parlament català ha de deixar de reconèixer la supremacia del govern espanyol.

Un procés constituent unilateral i des de la base

Ara mateix al parlament es troben, en diferents estadis, la ILP de Renda Garantida i la ILP d’educació. De ser aprovades, suposarien enormes millores per a les classes populars. Així, les esquerres han de trobar la manera de portar-les endavant tant front la dreta nacionalista com de la dreta espanyolista (que per això segur que pactaran).

Aquí CSQEP hauria de fer un pas endavant i apostar clarament per la unilateralitat catalana, que de facto vol dir exercir la independència. És el moment de forçar el no reconeixement de les més que probables ingerències del govern central i del seu braç executor, el Tribunal Constitucional.

Per altra banda, la marxa global pel clima que tindrà lloc el 29N i que voldrà incidir sobre la cimera mundial sobre el canvi climàtic que tindrà lloc a París, ens ha de permetre plantejar un nou model energètic, basat en la producció distribuïda d’energia de fonts alternatives als combustibles fòssils i nuclears; en definitiva, plantejar la sobirania energètica.

Tothom parla de procés constituent. Tanmateix, cal concretar el que volem dir per evitar que es faci una constitució a uns despatxos amb 20 o 30 experts. Cal, doncs, utilitzar els coneixements i alternatives que durant anys els moviments socials i el sindicalisme alternatiu han plantejat per treure el poder als lobbies i dels despatxos per retornar-lo a les classes populars, i així com acabar amb la mercantilització de la vida.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×