Agenda

40 anys d’una revolució veïna

31/03/2014

Marta Castillo

La rebel·lió al 1974 va comptar amb la participació de l’exèrcit.

La rebel·lió al 1974 va comptar amb la participació de l’exèrcit.

Portugal | El moviment popular no només va derrocar el dictador Salazar, va anar molt més enllà.

Fa 40 anys, Portugal va demostrar que la revolució no és una cosa aliena a Europa occidental. Durant un any i mig, els carrers, els llocs de feina i fins i tot les casernes es van convertir en un festival de les persones oprimides. Després de 50 anys de dictadura feixista, treballadors i treballadores, gent dels barris pobres, van entrar de sobte en un procés ple de lluites, de política i de llibertat. Oficials de l’exèrcit, pertanyents al Moviment de les Forces Armades, van tombar la dictadura el 25 d’abril de 1974. Els seus soldats van posar clavells a les seves escopetes per simbolitzar la solidaritat amb la gent al carrer, És així com la van anomenar “La Revolució dels Clavells”.

La revolució no va acabar amb la caiguda de la dictadura. Els esdeveniments del 25 d’abril van resultar ser només l’inici. Es va produir una onada de lluites coneguda amb el nom de “sanejament”. La gent volia netejar tots els llocs dels amics de la dictadura –espies, caps, policies, buròcrates, etc. A barris, fàbriques, serveis públics, i fins i tot als diaris, la ràdio i la televisió, aquells qui venien de la dictadura van ser declarats “persones non grates”. Es va obligar als caps a abandonar les seves companyies. Amb aquesta nova confiança, la classe treballadora va sobrepassar els límits de la lluita “política”. La gent que havia patit anys d’opressió i explotació va trobar l’oportunitat d’exigir una vida millor, augment dels salaris, millora de les condicions de treball i construir nous sindicats. En diversos mesos s’havien format més de cinc mil comissions, organitzades mitjançant assemblees en els centres de treball i amb portaveus que eren immediatament revocables. Van prendre sota el seu control democràtic centenars d’empreses que es van quedar sense caps.

Un món nou

La lluita contra la dictadura va alimentar les lluites econòmiques, alhora que les lluites econòmiques van incrementar el nivell de radicalització política. La plantilla del diari República va ocupar la seu durant una vaga i va posar el diari al servei del moviment. A la ràdio Renascensa el canvi va ser més impressionant, passant de mans de l’Església al control obrer.

La gran drassana Lisnave a Lisboa es va convertir en el centre de coordinació de les comissions dels centres de treball. Allà es va prendre la decisió de dur a terme una manifestació contra l’atur el 7 de febrer de 1975. Una de les proclames va ser: “L’atur és l’inevitable producte del sistema capitalista. Els toca als treballadors destruir aquest sistema i construir un món nou”. Un altre eslògan que es va afegir els últims dies va ser “Fora l’OTAN”, abans d’una visita de la flota nord-americana. El govern va enviar als paracaigudistes a aturar la marxa abans que s’arribés a l’ambaixada dels EUA, però aquests van unir les seves veus (i les seves armes) a la manifestació davant l’ambaixada. La radicalització continuava. Només durant aquell febrer s’estima que es van ocupar 2.500 pisos a Lisboa.

La classe dirigent va plantejar un cop d’estat al març per acabar amb aquesta situació. El general Spínola, junt amb altres conspiradors, militars i capitalistes, va intentar enviar seccions militars de dretes contra la gent en lluita. El resultat va ser una victòria de la revolució. En qüestió d’hores hi havia barricades a les carreteres principals i a la frontera amb l’Estat espanyol per frenar els colpistes. La gent va expropiar vehicles per reforçar les barricades i en molts casos els soldats els van passar armes. El moviment revolucionari tenia el control de la premsa i produïen edicions especials contra els colpistes. A la banca de Porto, el sindicat va demanar a la seva afiliació: “Tanqueu els bancs immediatament. No feu cap transacció. Organitzeu piquets a totes les entrades i sortides. Cuideu el tèlex i els telèfons”. Els generals colpistes van ser arrestats, mentre Spínola va fugir en helicòpter a l’Estat espanyol franquista i després al refugi de la dictadura brasilera.

L’estiu de 1975 l’onada de vagues i manifestacions massives es va intensificar.

La classe dirigent va descobrir que havia jugat amb foc. El mateix Spínola havia ajudat a la caiguda de la dictadura perquè seccions importants de l’exèrcit i dels capitalistes sabien que la continuació del règim feixista no era una opció viable. Necessitaven una obertura econòmica, passos cap a la Comunitat Europea i una manera d’evitar una derrota vergonyosa a les guerres que mantenien a les colònies portugueses a l’Àfrica (Guinea Bisau, Moçambic i Angola). Volien acabar amb la dictadura per estabilitzar el capitalisme. Però la classe treballadora no va seguir aquestes previsions.

Al final, no van ser els colpistes ni l’extrema dreta que van estabilitzar el capitalisme portuguès, sinó els partits de l’esquerra reformista (comunista i socialista). Els dos partits, en prendre posicions en el govern, van girar-se contra els sectors combatius i van aconseguir dividir la classe treballadora. Al novembre de 1975 els generals van reprendre el control sobre els militars i soldats revolucionaris de l’exèrcit sense gaire resistència. La debilitat de la revolució portuguesa va ser que no existia una força política revolucionària capaç d’impulsar les lluites contra les iniciatives reformistes.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×