Agenda

“A Egipte no hi ha motiu per no ser optimista”

03/01/2012

Aquest mes fa un any que va esclatar la revolució a Egipte. El blogger i cineasta, Marc Almodóvar, ha passat molts mesos enmig de les lluites al país del Nil. Aquí ens explica l’estat actual de la revolució.

Darrerament, Egipte ha tornat a viure dies de dura repressió. Pots resumir què ha passat?

El procés electoral impulsat pels militars a principis de desembre va aconseguir alguns dels seus objectius: occident aplaudia la farsa mentre les fortes protestes contra la junta militar es desinflaven. Només es mantenia amb certa força la protesta #OccupyCabinet davant l’edifici del consell de ministres. Allà es pretenia impedir que uns ministres, que ja van servir sota el règim de Mubarak, prenguessin possessió dels seus càrrecs.

Els recents enfrontaments, amb centenars de ferits i una desena llarga de morts, sembla ser que van començar quan la policia va apallissar brutalment a un seguidor de l’equip de futbol Ahly (membre dels altament polititzats Ultres UA07) i poc més tard va desallotjar brutalment el carrer. El que més va indignar van ser els atacs a dones revolucionàries i, per sobre de tot, les mentides d’un règim que —igual que va fer Mubàrak— nega l’ús d’armes quan els vídeos i les morts per foc real ho demostren clarament .

Fa anys que les lluites obreres són un factor important a Egipte. Com s’estan desenvolupant ara?

Un dels objectius dels joves revolucionaris és repetir les vagues generals que van fer caure a Mubàrak al febrer. Falta encara certa coordinació en aquest sentit, tot i que s’ha avançat molt amb la creació de les primeres federacions de sindicats independents i la reforma parcial de la federació estatal. Hi ha moltes protestes aïllades i una lluita relativament potent per la renacionalització de les fàbriques privatitzades durant el mandat de Mubàrak.

A finals dels 90 —en un mandat anterior de Kamaal Ganzouri, el ‘nou’ primer ministre— es van privatitzar unes 120 fàbriques, un terç del que es va vendre a l’època Mubàrak a instàncies del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Les lluites obreres per la renacionalització toquen un punt clau. Hem de tenir en compte que l’exèrcit té a les seves mans, directament o indirectament, prop d’un terç del PIB del país. El problema a Egipte no és el poder polític, que els militars estan disposats a traspassar, el problema és el seu poder econòmic.

Els partits islamistes han guanyat les eleccions. Què implica això?

La victòria dels Germans Musulmans i l’ascens salafista són fruit de la seva millor organització, construïda aquesta sobre les misèries del règim Mubàrak: les xarxes assistencials dels Germans o els salafistes arribaven on no ho feia l’Estat. La seva victòria no té perquè significar, per se, una islamització del país que per ara sembla encara llunyana. Està per veure, primer, si l’islamisme polític respon a les necessitats del poble, i, segon, si les encara joves formacions laiques i revolucionàries són capaces de créixer en un entorn que és molt favorable als seus principals lemes, però que encara les desconeixen i, per tant, desconfia d’elles.

També haurem de veure com resisteixen els Germans les seves, cada vegada més nombroses, lluites internes. Algunes faccions ja s’han escindit i fins i tot part de la seva joventut, molt propera a la revolució, ha participat en una candidatura majoritàriament d’esquerres.

De moment les formacions islamistes no paren d’afirmar que poc o gens canviaran, encara que molts desconfien de la seva paraula. Els Germans Musulmans han assegurat que no tocaran els acords amb Israel ni entraran en grans reformes econòmiques. Fins i tot el principal líder del partit salafista Nour diu el mateix.

Quin és el paper dels diferents sectors de l’esquerra egípcia?

És evident que el discurs revolucionari actual està construït bàsicament per l’esquerra, encara que també per alguna formació liberal i fins i tot islamista.

L’esquerra egípcia es va dividir a les eleccions: una majoria va optar per l’abstenció i una minoria va participar donant suport, principalment, a les llistes de La Revolució Contínua. Sembla que la crida des de l’esquerra a l’abstenció ha tingut poca incidència. D’altra banda, les candidatures d’esquerres han obtingut alguns resultats respectables, al districte electoral 2 de Alexandria van arribar a ser la tercera força, per exemple. Però el país és enorme i requereix molt de temps i treball arribar a tot arreu.

Els discursos d’esquerres i sobretot el seu llenguatge, són molt nous per a molta gent i requereix temps educar-los. L’esquerra, perseguida pel règim durant dècades, està just ara renaixent de manera organitzada i estan per veure els resultats d’aquest procés.

Ets, en general, optimista o pessimista respecte al futur d’Egipte?

Els egipcis sempre ens sorprenen, i gairebé sempre per a bé, així que no hi ha motiu per no ser optimista. Respecte als militars crec que és qüestió de temps. Han i hem de tenir clar, això sí, que el camí serà llarg i evidentment gens fàcil, però hi ha possibilitats de tirar endavant.

No podem creure que amb 18 dies a Tahrir n’hi hagués prou per fer caure un règim amb 30, o si m’apures, 50 anys al poder. La voràgine de la revolució, que t’engoleix en una muntanya russa emocional, impedeix veure que s’han aconseguit grans avenços més enllà de la caiguda del dictador. Si un compara un calendari de mobilitzacions amb l’abast d’aquests èxits, veu clarament que és la força del carrer la que ha aconseguit aquestes victòries. Per això crec que hem de tenir esperança i paciència.

El paper de les dones

Pots explicar com ha canviat el paper de les dones a Egipte gràcies a la revolució?

Ara estem vivint un moment molt interessant pel que fa als moviments de dones. I potser hem ‘d’agrair’ a la brutalitat militar haver-lo despertat.

Les brutals imatges de soldats patejant i arrossegant a una dona, el tors de la qual va quedar mig despullat a causa de la violència, han donat la volta al món, i han indignat a la població egípcia. Milers de dones han sortit al carrer a cridar, en manifestacions de gènere, per la dignitat de les seves companyes. Les dones criden que seran elles les que recuperin la revolució “segrestada pels militars”, i repeteixen les consignes cridades per les treballadores de Mahal·la anys enrere, quan cridaven “aquí estem les dones, ¿on són els homes?”.

Podríem estar vivint el naixement d’un moviment propi, fins i tot des d’una perspectiva occidental-cèntrica podríem definir-lo de feminista, ja que és un moviment que anteriorment no s’expressava d’aquesta manera.

Les dones han jugat un paper destacat a la revolució des del començament. Marxes de dones s’han realitzat des de gener, però aquesta és la primera vegada que adopten aquest to i aquest enfocament de gènere tan interessant. Però tampoc podem oblidar que la primera reacció es va viure després dels brutals abusos sexuals, comesos per militars contra joves manifestants, que el règim va batejar amb el cínic eufemisme de “proves de virginitat”. Les marxes dels últims dies recordaven aquests incidents i han forçat les paraules militars que aquests s’investigarien, nou mesos després. Veurem de quina manera.

Veurem també cap a on ens porten aquestes marxes i aquest naixement d’un procés interessant de gènere. Els fruits recollits a dia d’avui són escassos —encara que també és veritat que ho són a tots els nivells— però les dones egípcies han tornat a demostrar, una vegada més, l’absurditat del paternalisme occidental i han demostrat que caminen a quilòmetres de distància d’ell.

Solidaritat amb el grup Socialista Revolucionari

El grup Socialista Revolucionari (RSG) està patint una caça de bruixes. El motiu utilitzat han estat les declaracions contràries a la junta militar fetes en una xerrada per Sameh Naguib, destacat militant del grup.

Del vídeo de la xerrada difós pel RSG, d’uns 20 minuts, extractes de 2 o 3 minuts han estat difosos sota títols com “el pla despietat dels socialistes revolucionaris per cremar i destruir Egipte”.

Els han plogut atacs als mitjans —fins a les portades d’importants diaris— i denúncies legals, fins i tot per part de dirigents islamistes. Acusen el grup de fomentar un cop d’Estat.

La resposta del moviment ha estat contundent. La Coalició de Joves de la Revolució i el Partit Comunista, entre altres grups, declaren la seva solidaritat amb el RSG.

Tothom sap que el RSG sempre es va oposar a la repressió soferta pels grups islamistes sota la dictadura de Mubarak. La direcció dels Germans Musulmans ha hagut de desmarcar-se de la campanya, i afirma ara que el dirigent de la seva organització que denuncia l’RSG actua a títol individual.

Per la seva banda, Naguib explica que “els militars ens calumnien perquè no volen que aquesta revolució continuï, que realitzi el seu doble objectiu de llibertat i justícia social”. L’obsessió de la cúpula militar amb el RSG sembla indicar que el grup ha encertat a l’hora de donar més importància a les lluites al carrer que a les eleccions, i sobretot amb la seva insistència en l’organització de base de la classe treballadora.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×