Agenda

Algèria i Marroc: les revoltes que venen de lluny

05/03/2011

Per Xoán Vázquez. Abans de la caiguda de Ben Ali i Mubarak, el poble algerià havia donat mostres d’uns importants nivells de combativitat. Les revoltes contra la carestia de la vida al començament d’any van estar precedides per prop de 10.500 motins i desenes de temptatives de immolació al llarg de l’any 2010, reflex de la desesperació que ha calat entre la joventut.

Les vagues es multipliquen. A l’octubre de 2010 va ser la vaga dels treballadors de l’acer ArcelorMittal (amb més de 5.000 treballadors secundant la vaga). Al gener, i coincidint amb les revoltes dels joves, 900 estibadors en vaga van paralitzar durant dies les activitats al port d’Alger.

Al Marroc, l’aplicació de les mesures imposades per la UE per permetre la seva entrada a la zona de lliure comerç, ha provocat uns nivells d’atur del 30% de la població activa (una mitjana de 150.000 acomiadaments a l’any) i uns índexs de pobresa del 28%. Des de 2008 els conflictes laborals s’han radicalitzat.

Al 2008 es van produir a la zona industrial de Salé diverses ocupacions de fàbriques per treballadores tèxtils que protestaven contra els intents de deslocalització, el tancament de locals sindicals i els salaris de misèria (40 euros al mes). Al 2010 la lluita dels 850 treballadors de l’empresa de fosfats SMESI (OCP) de la regió de Khourigba va tenir una enorme repercussió internacional. Al llarg de 2010 i fins a la convocatòria del “dia de la còlera” el 20 de febrer, les vagues i protestes no han parat de produir-se.

Amb aquest nivell de conflictivitat, per què la situació no acaba com a Tunísia i Egipte? Existeixen una sèrie de causes comunes. En primer lloc, malgrat la repressió policial, la censura i la corrupció, ambdós països han conegut en els últims anys una liberalització de l’espai polític important: premsa “lliure” (amb cert nivell de censura) i partits polítics que canalitzen el descontentament de determinats sectors de la població, inexistents en el cas de Tunísia i Egipte. A més les seves classes dirigents, després de veure el que havia succeït a Tunísia i Egipte han fet marxa enrere en les pujades de preus dels productes bàsics i han anunciat noves reformes.

En segon lloc, la dificultat d’identificar un objectiu concret de les protestes. El Govern algerià s’assembla més a una coalició burocràtica de les classes propietàries que té una base més àmplia que les dictadures unipersonals de Tunísia i Egipte.

Al Marroc, la consigna d’una reforma constitucional en la qual el rei regni però no governi no ha resultat suficientment mobilitzadora ni ha servit com a punt de partida.

Finalment, ambdós països han engegat una sèrie de mecanismes que actuen com a vàlvules d’escapament. L’alleujament financer a causa del petroli i el gas en el cas d’Algèria i l’exaltació nacionalista i de la territorialitat (Sahara i Ceuta i Melilla) en el cas marroquí, han estat bombolles d’oxigen.

Es necessària la construcció d’una alternativa. La còlera popular necessita una expressió política creïble, i quan hi ha un vent de canvi, les dinàmiques populars tenen més probabilitats de superar tots els obstacles.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×