Agenda

Aprendre de Tahrir

24/05/2011

Por David Karvala. Era difícil imaginar, observant les imatges de Plaça Tahrir al Caire fa uns mesos –amb milers de persones autoorganitzant per debatre, menjar, dormir, etc. – que avui estaríem vivint experiències semblants a ciutats d’arreu de l’Estat espanyol.

Aquesta similitud no és rebuscada; la reivindiquen a crits les i els activistes a les noves places Tahrir de Madrid, Barcelona, Sevilla, etc. En un ambient polític sobrecarregat d’islamofòbia, on s’argumenta que els musulmans no entenen la democràcia, en què es nega a les musulmanes el dret fins i tot de decidir com vestir-se, aquest reconeixement de que ens inspirem en les nostres germanes i germans tunisians i egipcis és valuosíssim.

El que podem aprendre de Tahrir, i del conjunt de la revolució egípcia, va més enllà de les imatges de places esvalotades. Ens pot ensenyar coses essencials sobre com es fa una revolució.

A Egipte, igual que aquí, la primera iniciativa de les acampades va venir de grups de joves radicalitzats, però ràpidament es van veure desbordats. Centenars de milers –fins i tot milions– de treballadors, aturats, camperols, etc., van anar a Tahrir al principi per observar, però es van convertir aviat en protagonistes. Els blocaires i estudiants no van exigir a la gent corrent que adoptés la manera de ser dels joves, ni viceversa; van haver de respectar-se els uns als altres.

L’èxit de Tahrir va sorgir d’integrar forces molt dispars, incloent entre elles organitzacions com els Germans Musulmans. Aquests van arribar tard i de manera vacil•lant, però la seva joventut va jugar un paper clau en defensar la plaça. Sense ells, el somni de Tahrir hauria acabat sota les barres i els pals dels matons a sou enviats per l’Estat.

Però la lliçó clau de Tahrir és el que va passar fora de la plaça. Tahrir va ser només una espurna; Mubarak va caure perquè aquesta va encendre un foc arreu del país, sobretot als llocs de treball.

Molts treballadors van anar com a individus a Tahrir, però no podien quedar-se allà indefinidament. Van haver de tornar a la feina, portant amb ells l’esperit de Tahrir. Van començar a fer vagues, a organitzar-se sindicalment, fins i tot, a fer fora els caps i a ocupar les fàbriques. Això es va reflectir dins de Tahrir, on a les demandes democràtiques es van afegir les d’un salari mínim digne, la fi de la precarietat laboral, la llibertat sindical, etc.

Hi van caldre pocs dies d’explosió obrera perquè l’11 de febrer els generals deixessin de donar suport a Mubarak. I la qüestió de classe ha estat central des de llavors. Després de caure Mubarak, molts facebookaires i twitters van començar a argumentar: “Ja està bé, ara que tothom torni a treballar”, exigint efectivament que es deixés el poder a les mans d’uns pocs, que els treballadors continuessin amb sous de misèria, només amb el dret de votar cada x anys a un polític que no els representava.

Molts no van pensar igual, però. La força principal que exigia –que encara exigeix– anar més lluny és la classe treballadora. L’explosió de l’organització des de baix, de la creació de sindicats i d’organitzacions polítiques continua.

El gran èxit de Tahrir va ser que aquest “altre món possible” deixés de ser un somni abstracte i idealista, i es va traduir en una sèrie de demandes concretes, capaces d’inspirar i mobilitzar milions de persones pobres i treballadores.

Llibertat per baixar coses d’Internet, és clar. Però encara més llibertat per poder donar de menjar als nens a la nit i per arribar a final de mes.

L’èxit de la #spanishrevolution, igual que el de l’egípcia, dependrà de donar prioritat a les demandes bàsiques, no de la minoria radicalitzada existent, sinó de la majoria de la població: la gent treballadora.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×