Agenda

Breu història dels rescats: misèria i resistències

21/06/2012

Per Oscar Simón (@simongorjeos). Es parla de rescat de centenars de milers de milions d’euros, de primes de risc, de deute bancari, de deute públic, de dèficit per compte corrent, etc., però poques vegades s’analitzen en profunditat les conseqüències socials que impliquen els anomenats “rescats” ni els processos de lluita que es desencadenen abans, durant i després dels mateixos.

Quan les institucions tipus FMI, UE, Banc Mundial o BCE parlen de rescat, en realitat el que volen dir és un finançament del deute privat mitjançant la destrucció dels serveis públics, atacs a les condicions laborals, reducció de les pensions i deteriorament ambiental i social. En aquest sentit és important entendre que la intenció de fons del 1% que governa el món és aconseguir ser encara més rics després de la crisi, encara que alguns d’ells caiguin. A partir d’aquí, s’entén fàcilment que els anomenats rescats, anteriorment denominats com plans d’ajust estructural, només agreugen les crisis dels països saquejats i solen portar associats un procés de polarització social i fortes lluites.

A finals dels anys 70 el cicle econòmic expansiu que va seguir a la Segona Guerra Mundial va arribar a la seva fi. Durant aquest període l’economia armamentística permanent –la producció massiva d’armament– i la reconstrucció d’Europa havien permès el desenvolupament econòmic capitalista sota les directrius del keynesianisme. Es a dir, mitjançant polítiques d’augment de la demanda es pretenia expandir l’economia. Es teoritzava que els salaris relativament alts permetien l’augment del consum i, per tant, l’expansió de l’economia. No obstant això, aquestes polítiques no van ser capaces de frenar el deteriorament econòmic de finals dels 70 i principis dels 80, atès que fruit de la seva irracionalitat el capitalisme tendeix a les crisis irremeiablement.

En aquell moment, els anomenats neoliberals, encapçalats per Milton Friedman, van tenir la seva oportunitat. En el llibre de Naomi Klein, La doctrina del Xoc, es descriu com els ‘Chicago Boys’ (deixebles de Friedman) van aprofitar els cops d’estat en el con sud per poder experimentar les seves teories econòmiques. Així, els generals colpistes argentins van assassinar a 30.000 militants d’esquerres per aplicar el ‘paquet financer’, com es deia als rescats en aquella època. En tota Amèrica Llatina i en gran part d’Àfrica es van imposar dictadures recolzades per la CIA i assessorades pels Chicago Boys. Les condicions potser us sonin: retallada del dèficit mitjançant privatitzacions de serveis públics, enorme esforç popular per pagar el deute extern -amb el nou rescat ens volen fer pagar un mínim de 2.222 euros per persona-, baixada de salaris i descens d’impostos per als rics. Tot això per restaurar el crèdit i convertir els estats en llocs idonis per als negocis.

Les conseqüències van ser desastroses per a la majoria de la població. De fet, els anys 80 van ser coneguts com la dècada perduda. Els estats afectats pels rescats van veure reduïts tots els indicadors de desenvolupament humà, esperança de vida, percentatges de pobresa, alfabetització, habitatge, etc. A Grècia, després de tres anys de rescats l’esperança de vida ha descendit cinc anys des del primer rescat i un terç de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Aquí comencem a veure com creix el barraquisme o com després de les retallades en sanitat comença a disminuir, per primera vegada en 35 anys, l’esperança de vida. Cada rescat ha empitjorat la situació econòmica general alhora que la riquesa s’ha anat concentrant en menys mans. Les receptes de la UE seguides fidelment per Rajoy només empitjoraran la situació econòmica i el més greu, la vida de les persones.

Un aspecte clau a analitzar són les resistències sorgides als països que ja han patit els “rescats”. A Grècia s’han donat 19 vagues generals que han permès, per exemple, que existeixin durant algun temps centres de salut autogestionats pels treballadors i treballadores que atenien gratuïtament a la població. O també la impossibilitat del govern grec de privatitzar serveis públics per aconseguir fins a 50.000 milions. A Amèrica Llatina, des del Caracazo veneçolà de 1989 -qualificat com la primera revolta urbana contra els plans d’ajust estructural-, es va inaugurar una dècada de resistències, com la victoriosa Comuna de Cochabamba a Bolívia contra la privatització de l’aigua (inclosa la de la pluja). Els exemples més exitosos s’han donat a aquells països que mitjançant revoltes populars han aconseguit enderrocar els governs promemoràndum, com a Argentina al 2001, on van fer fora a cinc presidents en pocs dies, o els exemples més avançats de Bolívia, Equador i Veneçuela, que han acabat revertint moltes de les conseqüències dels rescats. És important assenyalar que aquests governs només van trencar l’hegemonia dels grans partits tradicionals a causa d’enormes processos de lluites populars i que actualment afronten greus i irresolubles contradiccions en intentar conjugar justícia social i capitalisme.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×