Agenda

De la indignació a la revolució | Els reptes d’un nou moviment

24/05/2011

Per Joel Sans. Les acampades s’han estès com un regueró de pólvora. A unes 100 places de tot l’Estat espanyol s’està vivint una explosió de participació impressionant que continua més enllà de les eleccions del 22 de maig. Aquest esclat, no obstant això, no sorgeix del no-res. Se suma als exemples de lluites que hem viscut en els dos últims anys per tota Europa i té una connexió amb les revolucions al món àrab, encapçalades pels joves a l’atur i sense futur.

No tenim al davant simplement una revolta social causada pel context de crisi i d’atacs del govern del PSOE; es tracta també d’una revolta política que s’oposa justament a la política oficial i institucional i a la limitada democràcia actual.

Les acampades que s’estan portant a terme a diferents ciutats de l’Estat constitueixen un autèntic desafiament al marc institucional. De moment, ja han confrontat amb èxit la prohibició d’acampar durant la jornada de reflexió, i es pot aconseguir molt més si s’amplien les forces d’aquestes acampades.

Aquesta revolta té elements d’una gran importància. En primer lloc, ha trencat amb el pessimisme generalitzat; ha creat, amb el seu exemple, un nou ambient que ens assenyala que la gent pot i té ganes de lluitar. En segon lloc, ens mostra la capacitat d’implicació, creativitat i organització col•lectiva que tenim les persones a qui més ens afecta la crisi. Simultàniament, les acampades, i les assemblees que s’hi han format, ens permeten entreveure com pot ser una democràcia real, organitzada des de baix, i mostren d’una manera pràctica que hi ha alternatives al parlamentarisme i al “votar cada quatre anys”. Finalment, la revolta té un alt contingut de reclamacions anticapitalistes, demanant alternatives concretes i globals al sistema actual. La paraula revolució ha passat a formar part del vocabulari quotidià de milers d’activistes.

Al llarg de la història hi ha hagut molts moviments que durant un temps han crescut enormement, però que després s’han desinflat. Com està passant amb les acampades, en un primer moment el moviment impacta en la situació d’aquell moment, trenca els límits establerts i crea un nou marc de mobilització. El seu impuls inicial fa que més i més gent s’hi sumi, donant més impuls al moviment. Aquesta dinàmica, molt positiva, es pot mantenir durant un cert temps, però no indefinidament. El moviment es trobarà obstacles. Hi haurà un moment en el qual si no es comencen a aconseguir victòries, es pot estancar i caure estrepitosament. Això també s’ha vist moltes vegades al llarg de la història. L’exemple més recent ha estat el del moviment estudiantil contra Bolonya de fa dos anys. Després de tres o quatre mesos d’efervescència, amb ocupacions de facultats i rectorats, el moviment no va aconseguir els seus objectius, no va saber mantenir-se i el curs següent les universitats van ser una bassa d’oli.

El Maig del 68 és un altre exemple d’un gran auge i una gran caiguda. Malgrat el seu ascens vertiginós, el moviment creatiu i revolucionari dels joves a les universitats, i el moviment dels treballadors, més influenciats per l’esquerra institucional i els sindicats moderats, no van convergir completament: les propostes i energies dels estudiants no van arribar a fusionar-se amb els treballadors en vaga. Després de tres setmanes, la major vaga de la història era desconvocada pels grans sindicats i el moviment acabava a canvi d’unes petites concessions salarials. D’aquesta manera es van frustrar les propostes de transformació radical de la societat.

Per això és important pensar en el moviment actual més enllà dels primers dies i plantejar aquelles orientacions que permetin enfortir al màxim el moviment i, al mateix temps, guanyar algunes victòries que el mantinguin viu. Això significa parlar d’estratègia: què fem per aturar les retallades socials, quin tipus de mobilitzacions fan mal al sistema, com aconseguim passar d’un moviment de desenes de milers de persones a centenars de milers o milions. Si bé les acampades encara tenen l’energia enorme de la seva fase inicial, cal plantejar-se aquest tipus de qüestions per continuar endavant quan es moderi aquest impuls.

De la plaça a la ciutat

Les acampades són un gran lloc d’organització, d’aprenentatge, de conscienciació i de visualització d’idees. Tanmateix, s’ocupa només una plaça; ens queda la resta de la ciutat. Per això és important evitar la temptació de pensar que en una sola plaça podem construir la societat que volem. Les places no han de ser un fi en si mateix, sinó un focus per aconseguir que la lluita s’estengui més enllà dels seus límits. A diverses ciutats, com Madrid i Barcelona, ja s’ha fet un pas que pot ser clau: projectar assemblees i accions als barris. Això permet portar el missatge del moviment a molta més gent i que molta més gent tingui la possibilitat d’implicar-s’hi, a través d’assemblees a les quals poden treballar i participar més fàcilment.

L’extensió geogràfica és un suport social que permet mantenir les acampades vives. Tanmateix, hem de saber que les ocupacions de les places, les concentracions i les cassolades no tenen una força material que pressioni als poders més enllà del seu simbolisme i dels seus missatges. És per això que a més de mantenir les acampades ens hem de plantejar com fer mal allà on dol als poderosos, és a dir, en l’economia.

Dels carrers als centres de treball

En l’economia trobem un punt feble del sistema capitalista. La major part de les persones que acampen i fan assemblees a les places són treballadores. Els poderosos insisteixen que els caps són els qui fan que les coses funcionin, però tot el que existeix i valorem en la societat actual és producte del treball. Si els treballadors i les treballadores deixen de treballar, el sistema s’atura. Necessitem doncs, contagiar l’energia de les acampades als llocs de treball, on la classe treballadora produeix tot allò que el sistema necessita per acumular voraçment més i més beneficis.

Si aconseguim generalitzar les assemblees de les places fent assemblees als llocs de treball, si aconseguim que les concentracions al carrer es transformin en vagues, estarem fent un pas importantíssim. L’energia, la valentia i la creativitat enormes que s’han vist en les acampades necessita confluir amb la gran força material que té la classe treballadora i que ja va mostrar, encara que només puntualment, en la vaga general del 29-S.

La idea de la vaga general està començant a plantejar-se en moltes acampades. Però com hi podem arribar?

De moment, les acampades no tenen gaires vincles directes amb els centres de treball, però si els aconseguim tindrem més capacitat per impulsar vagues. Per això també hem de buscar aliances amb els sindicats combatius que existeixen més enllà de CCOO i UGT: sindicats com la CGT, el SAT a Andalusia, la IAC a Catalunya, o ELA i LAB a Euskal Herria, que es van oposar al pacte de les pensions i que han propugnat una línia de mobilització contra les retallades socials i els efectes de la crisi. Més encara, també és important teixir aliances amb tots els sindicalistes combatius, independentment del sindicat al qual pertanyin.

Aquesta confluència necessària entre les acampades i el moviment dels treballadors està més avançada a Catalunya, on les retallades agressives del govern de dretes de CiU ha provocat mobilitzacions molt fortes en la sanitat des d’abans que comencessin les acampades. En els últims dies, diverses marxes de treballadors i treballadores (d’hospitals, de Telefònica i bombers) han acabat a la plaça de Catalunya ocupada. L’acampada, per altra banda, ja ha mostrat la seva solidaritat amb el sector públic en lluita i s’ha sumat a les seves convocatòries. Aquests són exemples de lluites que cal reforçar i generalitzar per tot l’Estat.

El paper de les organitzacions

Els vincles amb el sindicalisme combatiu generen debats, però a les acampades hi ha un altre tema candent: el sentiment antipartits. És un sentiment sa, si tenim en compte el paper que han jugat els partits d’esquerres en els últims anys. I no solament es tracta del PSOE, que ha aplicat retallades duríssimes des del govern: partits com Izquierda Unida no han fet gran cosa per mobilitzar la gent en la situació de crisi actual. Fins i tot tenim l’exemple d’ICV-EUiA a Catalunya, que ha estat al govern de la Generalitat durant vuit anys, i ha estat còmplice de les polítiques neoliberals que s’hi han dut a terme.

És important evitar que els partits que es diuen d’esquerres i que simplement volen formar part del joc institucional assimilin el moviment, però també hem de saber que existeixen organitzacions polítiques d’un signe completament diferent: n’hi ha que són anticapitalistes, que no tenen cap pretensió d’aconseguir els canvis a través de les institucions, sinó que posen tots els seus esforços a construir la mobilització des de la base. Organitzacions que estan participant de forma honesta en el moviment actual, aportant la seva experiència al mateix temps que, participant-hi, aprenen d’aquest moviment. Aquest és el tipus d’organització a la qual pertanyem els companys i companyes d’En lluita, que volem aconseguir un canvi radical en aquesta societat. Negar el paper que tenen dins el moviment aquestes organitzacions no ajuda a construir-lo.

El moviment actual planteja nombrosos reptes, i aquests reptes augmentaran si continua creixent. Per això cal avançar en els debats estratègics, al mateix temps que s’organitzen entre si els activistes anticapitalistes que volen transformar totalment aquesta societat i construir un moviment ampli i radical. És un pas necessari per superar els desafiaments i generalitzar la revolta.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×