Agenda

Democràcia directa a la feina

30/10/2013

Oriol Alfambra

06_fotoactemanacor

Sindicalisme | Recorrem les experiències sindicals de vàries persones que esbossen la manera de guanyar.

Molta gent té por a perdre la feina perquè saben que hi ha moltes persones aturades desitjant treballar encara que sigui en condicions molt pobres. Però, com diu Jesús Castillo, membre del SAT, “arriba un moment en què la gent perd la por, fins i tot als sectors més precaris, i llavors amb sindicalisme combatiu, solidari i assembleari s’aconsegueixen victòries”.

El SAT té una llarga tradició d’organitzar la precarietat laboral en el món rural, on es treballa més en el territori que als centres de treball concrets. “Això és el que estem intentant fer a Sevilla. En el sector de l’hostaleria tenim una campanya pel compliment del conveni col·lectiu”, explica Castillo. La clau, diu, és trencar la por a les plantilles petites i construir solidaritat territorial perquè un cop esclati la lluita, tinguin el màxim suport.

Assemblees

La situació és diferent al sector informàtic, que té grans centres de treball. Des de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT, Mireia Gargallo explica que “s’ha impulsat assemblees de personal a diferents centres de treball on les decisions es prenen a mà alçada i es promou que la gent participi a la coordinadora”. La democràcia directa fomenta la participació, com a Capgemini, consultoria del sector, on a una assemblea massiva la plantilla va votar començar una vaga indefinida que va fer enrere els plans de l’empresa. Això contrasta amb el final de la vaga a HP on, segons Gargallo, “les burocràcies del comitè d’empresa es van moure perquè la continuïtat es votés per correu i no a mà alçada”.

Però no només hi ha precarietat en el sector privat, en el públic també. A la Universitat de Sevilla, el SAT està donant suport a l’autoorganització de la part més precaritzada de la plantilla, el professorat associat i interí, que ha constituït assemblees de base.

“El col·lectiu de professorat interí és el més disgregat, i des d’USTEC recomanem que participin a l’Assemblea d’Interines i ens vinculem amb les seves decisions”, comenta Marina Pérez, que va recórrer bona part de Catalunya amb la primera Marxa per l’Educació Pública.

La vaga de docents de les Illes Balears ha sigut tot un exemple d’èxit participatiu. Miquel Àngel Tortell, professor d’institut, afirma que “la vaga ha estat immensament activa i participativa perquè la base de treball ha estat les assemblees de centre i les assemblees generals”. També diu que “la majoria dels sindicats s’ha implicat, des del majoritari i reivinidicatiu STEI a ANPE, més conservador, amb presència també de CCOO i UGT. De tot d’una eren un poc reacis a iniciar una vaga indefinida, però un cop ens decidírem, tots hem fet un cos comú més enllà dels propis sindicats, com a col·lectiu”. Tortell suposa que prendran bona nota d’aquesta nova situació i apunta que “aquesta és una bona oportunitat per als sindicats per combatre molts prejudicis, alguns amb raó, que els han conduït cap al desprestigi”.

Unitat

La gent dels sindicats van col·laborar a construir assemblees de docents a cada centre, que s’han coordinat en l’assemblea general, com assegura Maria Antònia Font: “l’STEI hem acompanyat a l’assemblea, hem combinat l’impuls de les persones docents decidides i organitzades amb la força legal dels sindicats, el compromís i la solidaritat de la ciutadania”. Des de fa un any la plataforma Crida ha fet tancades i ha organitzat de forma assembleària a grups de mares, pares, alumnes i professorat. L’èxit de la vaga ha sigut l’unitat d’acció. Com va passar al principi del curs passat, Font assenyala que “la vaga no es pot convocar des de dalt, s’ha de construir des dels centres, i això ha costat molt d’esforç i temps”.

La lluita per l’educació pública ha deixat moltes experiències de sindicalisme. Alberto García, delegat de CCOO a Alcorcón diu que la Marea Verde està plena de sindicalistes que “no hi anem a rendir comptes del sindicat al que pertanyem sinó a participar per zones, per centres, rendint comptes als acords del professorat, i som molt importants com aglutinadors d’esforços i convocants d’assemblees”.

Sindicats, sindicalistes i sindicalisme conviuen i xoquen en la complexitat de les lluites laborals. García veu clara la raó d’aquestes tensions: “els motius són senzills, activistes, delegats sindicals i sindicalistes de base creiem que les direccions sindicals estan massa parades i no lluiten i mobilitzen suficient”. A aquesta qüestió Jesús Castillo dóna una solució que ja han trobat a les Illes Balears: “la clau es superar i desbordar aquestes burocràcies”.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×