Agenda

Desobeir per guanyar des de baix

07/10/2014

Nahuel Quimasó

Consulta 9N | La suspensió del referèndum dóna la clau de la democràcia a la mobilització popular.

La plataforma Estudiants 9N ha convocat una campanya de protestes per defensar la consulta                    al carrer. / Pere Virgili.

La plataforma Estudiants 9N ha convocat una campanya de protestes per defensar la consulta al carrer. / Pere Virgili.

“Qui esgrimeix aquests arguments en realitat li està privant d’aquest dret a qui realment li correspon: el poble espanyol. La consulta és antidemocràtica”, va declarar Mariano Rajoy el 29 de setembre en resposta al decret per a la consulta del 9N de la Generalitat de Catalunya.
Davant d’aquest panorama, ¿que farà el poble de Catalunya per fer possible la consulta democràtica del 9N?

El règim del 78 ha mogut fitxa i ha suspès de manera cautelar la consulta. Així, es plantegen dos escenaris diferents:

El primer és que els principals partits catalans convoquen eleccions anticipades (que cridessin “plebiscitàries”) amb la previsible victòria d’ERC.

El segon és que les institucions catalanes desobeeixen la legalitat, pressionades des de baix per un gran moviment social i obrint unilateralment els col·legis electorals.

Els actors

El lideratge del moviment sobiranista està compartit entre dues entitats, el govern autonòmic i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Aquestes dues entitats fa tres anys que remen en la mateixa direcció, però la ruptura s’acosta. S’acosta perquè com veiem a les declaracions a la premsa, el govern de CiU està compromesa amb els dictàmens del Tribunal Constitucional (TC) i amb la governabilitat dins de les vies de la democràcia burgesa. La dreta catalana és genèticament incapaç de desobeir.

D’altra banda, l’ANC es presenta com el relleu natural del lideratge sobiranista quan el govern es tregui la careta. Però alhora aquest espai no té un posicionament clar i uniforme sobre la qüestió de la desobediència i la seva composició representa el interclassisme “ciutadanista” propi del nacionalisme català. Si bé entre les bases de l’Assemblea predomina una sensibilitat d’esquerres, aquesta no ha fet una oposició frontal a les polítiques antisocials del govern (de les que responsabilitza Madrid) ni vol pressionar les institucions catalanes a adoptar una posició ferma de desobediència a l’estat central.

D’altra banda, el principal soci, a l’oposició, de Mas, ERC, es troba ara més proper de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) que de CiU. Això, tanmateix, podria respondre només a una estratègia electoral. No estem en els anys 30 i el compromís d’ERC amb la governabilitat ha quedat plasmat en les votacions que han mantingut viu el govern de Mas durant aquesta legislatura. Esquerra, com a partit institucional, està més decidida a fer pressió institucional, que social, des dels carrers. Si CiU, que no és una força independentista, no està disposada a desobeir l’aparell del règim del 78, l’ANC és víctima de les seves contradiccions i ERC no sembla que hagi de promoure una ruptura nacional des de la mobilització social, quina força podria impulsar el 9N i la independència de Catalunya?

Si generalitzem, podríem dir que són els sectors de la població més afectades per la cotilla del règim del 78 (del qual forma part CiU) aquells que més fàcilment podrien apostar per una escissió democràtica i social. Els arguments de classe social no han estat la punta de llança del procés, com sí ho han estat a la campanya escocesa. Això s’aprecia fàcilment en l’històric cinturó roig de Barcelona, on, segons un sondeig de 8 al dia, l’opció independentista seria un 10% inferior a la mitjana, tot i que continuaria sent majoritari.

Per això, campanyes com “Esquerres pel Sí Sí” (plataforma de forces d’esquerres a favor de la independència) tenen un espai encara molt gran per arribar a altres sectors socials i construir un escenari rupturista arrelat a les classes populars per fer front a la visió hegemònica d’un sobiranisme basat en el identitarisme i l’interclassisme.

Tornem, però, al primer dels escenaris que comentàvem. Unes eleccions anticipades en lloc de la consulta seria un frau democràtic, però seria un bon pacte per a les elits a favor del pacte fiscal, el principal cavall de batalla del sobiranisme neoliberal. Suposaria transformar el procés en una cortina de fum i una bona manera d’apaivagar el xoc de la reculada social de dècades en què ens trobem. Donaria a l ‘esquerra uns mesos més per articular una campanya per la independència, però seria, al capdavall, una derrota.

La segona opció, la desobediència per celebrar la consulta, significaria per a les elits la inevitable sortida a una situació insostenible caracteritzada per un alt grau de mobilització popular pel dret a decidir. I aquí sorgeix la qüestió tàctica en tota la seva expressió. Si l’estratègia és, mitjançant la mobilització, forçar les institucions catalanes a desobeir la llei estatal, la pregunta tàctica és: com organitzar una campanya de mobilització massiva i rupturista capaç d’entrar de forma coherent en una dinàmica mobilització-negociació perllongada en el temps per forçar les postures de les principals forces polítiques catalanes (CiU i ERC) i la radicalització de l’ANC?

Quin paper juga l’esquerra?

I aquí és on apareix el primer dels problemes, el relatiu aïllament de l’esquerra en el marc general del procés. L’esquerra en general, i l’esquerra independentista en particular, per la seva capacitat d’influència, no han apostat per una intervenció determinant en l’ANC. L’ocupació de plaça Catalunya, encara que no ha canviat aquesta dinàmica, sí que ha estat positiu com a primer pas i pel seu impacte mediàtic. L’assignatura pendent continua sent la poca capacitat per connectar amb un espectre social més ampli.

Tot i això, cal tenir en compte que la feina feta per la CUP defensant públicament la desobediència i intervenint al Parlament ha estat clau per forçar ERC a esdevenir més incisiu, i de retruc, això ha presionat CiU a no baixar del carro de la consulta a les primeres de canvi.

Per altra banda la plataforma Estudiants 9N, que agrupa una àmplia gamma d’associacions estudiantils (AEP, AJEC, FNEC, Estudiants En Lluita, SEPC i Sumem UB), ha decidit convocar una vaga de 48 hores durant els dies 7 i 8 d’octubre sota el lema “Aturem les classes, activem la democràcia”. Haurà de ser una vaga enfocada a agitar els carrers i pressionar activament institucions amb competències autonòmiques i legitimitat política per desobeir. Cercar la confluència al carrer amb espais més amplis del procés de ruptura (i no només l’ANC, sinó Assemblea Groga, sindicats i moviments socials) serà un punt clau.

Hi ha dècades en què no passa res i setmanes en què passen anys, i cal aprofitar aquestes setmanes úniques. Centenars de milers de persones han demostrat que estan per la ruptura del règim del 78, però, a Catalunya, per fer aquesta voluntat realitat és imprescindible engegar a rodar el llast que és CiU. Per a això, espais com la Xarxa Referèndum 9N, Esquerres pel Sí Sí o Desobeïm seran fonamentals. Coordinar els seus esforços els permetria guanyar forces i capacitat per impulsar un discurs i unes mobilitzacions que desafiï l’obediència a l’Estat espanyol i les polítiques antisocials.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×