Agenda

Diferents colors, una mateixa lluita

04/07/2014

Rodrigo Arlés

Manifestació a Barcelona contra la política migratòria i els Centres d’Internament d’Estrangers           / Foto: Bárbara Boyero.

Manifestació a Barcelona contra la política migratòria i els Centres d’Internament d’Estrangers / Foto: Bárbara Boyero.

Antiracisme | Les idees discriminatòries s’estenen a la UE. Però, què és el racisme i com el combatem?

Les idees racistes –igual que el masclisme o l’homofòbia–troben una audiència més gran en temps de crisi sistèmica. No es tracta d’una cosa que hagi de sorprendre’ns, les idees reaccionàries tracten d’oferir una explicació fàcil a la terrible realitat que vivim, sigui l’atur massiu, la impossibilitat de l’accés a un habitatge digne o les retallades en serveis públics. Busquen bocs expiatoris entre sectors minoritaris de la població que pateixen una situació de desigualtat.

El racisme no és una qüestió únicament moral, sinó que entronca amb el naixement del sistema econòmic actual. Els orígens històrics del racisme cal rastrejar-los en l’esclavitud de la població negra africana sota el colonialisme europeu. El pillatge colonial i l’expulsió de les comunitats rurals de les seves terres constituirien el capital inicial i la mà d’obra –la classe treballadora assalariada– que necessitava el capitalisme naixent. A diferència del que es pugui creure, no va ser el racisme el que va propiciar que s’esclavitzara a la gent negra; sinó que el racisme és una conseqüència de l’esclavitud, justificada per la idea de la inferioritat o el caràcter no humà d’aquestes persones.

En conseqüència, el racisme és una eina imprescindible per al manteniment dels privilegis de la classe dirigent. Dividint les classes populars en base als de “casa” i els de “fora” impedeix la imprescindible unió de les persones oprimides per conquerir un món millor. En conseqüència, la intransigent condemna i lluita contra les idees racistes i les seves manifestacions no és només una qüestió de decència i de solidaritat altruista, sinó una cosa imprescindible per mantenir i lluitar per les nostres conquestes socials.

Racisme i feixisme

El paper dels mitjans de comunicació en casos com els salts de la tanca que separa Melilla i el Marroc, reflecteix de manera lamentable la propagació de les idees racistes. Amb titulars parlant de “invasió” o “assalt” creen en l’imaginari col·lectiu la sensació que milers d’éssers humans esperen ansiosos entrar a la UE per destruir el nostre ja de per si precari mode de vida. Mentrestant, les polítiques racistes de la UE a través de l’agència de gestió de fronteres exteriors FRONTEX –el seu pressupost s’ha multiplicat per 15 als darrers anys– permeten fer suculents negocis a empreses privades en forma de reforçament de tanques, sistemes de vigilància, etc. Així, reforcen els vincles entre el sistema polític i la gran empresa, a més de mantindre règims dictatorials com el marroquí, campió en la violació dels drets humans.

Encara que menys espectacular que el control de les fronteres dels estats, la política quotidiana de qualsevol estat capitalista és extremadament violenta cap a la població estrangera. La persecució de persones en base al seu color de pell o els baixos salaris que té la població immigrant respecte a la auctóctona, són cruels manifestacions d’això. Tot i que el racisme reforci l’status quo, també obre tenebroses vies cap a una ruptura reaccionària del sistema polític actual.

Els principals beneficiats del racisme institucional i l’extensió d’aquestes idees en la societat són els partits d’extrema dreta. Els resultats de les últimes eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig són una confirmació del que s’ha comentat. Partits antiimmigració com UKIP a Gran Bretanya o directament feixistes com el Front Nacional a França han obtingut resultats espectaculars. Partits populistes de dreta d’Holanda o Alemanya o feixistes com el Jobbik d’Hongria o Alba Daurada de Grècia també han obtingut bons resultats.

Desmuntant l’extrema dreta

La lluita contra el racisme i la intolerància d’aquests partits té particularitats respecte al combat del racisme d’estat i dels partits tradicionals. Cal la formació de fronts amplis, que més enllà d’altres acords, permeti la unió de la gent progressista i les seves organitzacions en una lluita unitària contra el feixisme. Casos reeixits com els del UAF (Unitat contra el Feixisme) a Gran Bretanya que ha enfonsar al feixista BNP o la Xarxa Unitària contra el Feixisme i el Racisme amb presència al País Basc, Andalusia o Catalunya, on UCFR (Unitat contra el Feixisme i el Racisme) ha frenat electoralment i socialment a la feixista PxC (Plataforma per Catalunya), mostren el camí combatre l’opressió . Així mateix, hem de ser capaços d’elaborar una estratègia diferent contra els partits populistes de dretes, com és el cas de UKIP a Gran Bretaña o de VOX a l’Estat espanyol, amb feixistes a les seves files, l’avanç dels quals obre la porta a idees reaccionàries.

La lluita contra el racisme institucional i l’extrema dreta necessita desmuntar les idees sobre les que construeixen els seus discursos. Per exemple, es diu que les persones immigrants pauperizan la sanitat pública. Aquesta fal·làcia ha donat arguments al govern per treure aquest dret humà a les persones sense papers, però és una cosa que no se sosté. Segons nombrosos estudis, les persones immigrants, en la seva gran majoria joves, no són un grup social que utilitzi de manera abusiva els serveis sanitaris. Tampoc l’argument que ens “roben” la feina és sòlid. Amb l’arribada de la crisi, la població immigrant, ja de per si afectada per la desocupació, suporta nivells d’atur 10 vegades superior a la de la població nativa.

En un món on més de 20.000 persones han mort intentant arribar al “paradís” europeu en els últims 20 anys o amb més de 50 milions de persones refugiades –xifra superior a la registrada durant la 2 ª Guerra Mundial– l’antiracisme unitari des de la base no és una opció, sinó una necessitat. La lluita no ha de ser únicament de les persones immigrades pels seus drets, sinó de les classes populars en el seu conjunt, especialment de la classe treballadora en tota la seva diversitat, pel seu paper central en el funcionament del sistema.

Lluites històriques com la lluita pels moviments civils de les persones negres als Estats Units en els anys 60 i 70 o el paper fonamental de les persones treballadores inmigrades per frenar la destrucció de zones verdes i amb valor arquitectònic a Austràlia –les prohibicions verdes– en aquests mateixos anys, mostren el potencial de lluita del 99% contra el racisme i per un món millor. La lluita de les persones sense papers poc després de l’ascens del segon mandat d’Aznar en una època de desmobilització –quan centenars de persones van ocupar esglésies a Barcelona reclamant papers i drets socials– és un altre exemple a tenir en compte. Més recentment, l’estratègia de la PAH –unint a persones desnonades per sobre de la raça o la nacionalitat– o la incorporació de treballadores estrangeres –especialment en el camp d’Almeria– a l’antic SOC i actual SAT, mostren com és possible unir la classe treballadora internacional amb una sola veu.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×