Agenda

El Pacte de l’Euro: més beneficis per als rics a costa de la classe treballadora

02/04/2011

Per Lluís Zhu. Angela Merkel ho ha aconseguit. La cancellera alemanya ha aconseguit incloure en el Pacte de l’Euro que els sous no pugin quan augmenta la inflació. En el seu lloc, ha proposat vincular els salaris a la productivitat i eliminar la clàusula de garantia salarial, el mecanisme que permetia revisar els sous en funció de l’IPC. Des de llavors, molts analistes i institucions, com el Banc d’Espanya o Fedea (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada) i els seus 100 economistes neoliberals, han afirmat que l’alt nivell de salaris que hi ha en l’Estat espanyol impedeix la recuperació econòmica i han posat com a exemple el creixement econòmic alemany, que ha aconseguit sortir de la crisi amb un creixement de fins a més del 2% del PIB.

No obstant això, aquestes afirmacions que s’han fet en els mitjans de comunicació no són més que fal·làcies dels principals bancs i empreses del estado per obtenir més beneficis.

En primer lloc, els nivells salarials es negocien entre els sindicats majoritaris i la patronal tenint en compte factors com la productivitat i l’IPC. És a dir, la productivitat ja es té en compte. En els últims anys, els acords entre sindicats i patronal han anat sempre en una línia de contenció salarial que ha situat els sous per sota de l’increment de la inflació. Ha estat gràcies a les clàusules de garantia salarial, allí on hi ha convenis que ho incloguin, que el valor dels sous no ha baixat amb l’augment de l’IPC.

En segon lloc, el creixement econòmic alemany s’ha produït sobretot per la demanda de països exportadors com Xina o l’Índia. La influència dels salaris en aquestes exportacions és mínima, d’un 0,3% segons la Comissió Europea. El que sí ha aconseguit la moderació salarial a Alemanya ha estat augmentar els beneficis de les grans empreses exportadores en més d’un 7% en els últims anys.

En tercer lloc, la regulació per llei de la vinculació de salaris i productivitat significaria un atac molt important a la negociació col·lectiva dels convenis sectorials, desposseint-la d’un capítol central i traslladant-lo al nivell de les empreses, on el poder dels treballadors és molt desigual.

En quart lloc, és fals que el nivell salarial sigui massa alt. Al 2008, el sou mitjà de l’Estat espanyol es trobava entre els més baixos de la UE de l’euro, el sisè per la cua. Des de llavors, la tendència no ha fet més que consolidar-se, ja que, per exemple, en els dos últims dos trimestres acumula un descens del 0,6%. En realitat, més que lligar els sous a la productivitat, el que es pretén amb aquesta reforma és acabar amb les clàusules que garanteixen el poder adquisitiu dels treballadors davant els embats de la inflació. En tota la primera dècada dels 2000, mentre la inflació creixia a una mitjana del 3% el valor real mitjà dels salaris ha estat el mateix gràcies a aquestes clàusules. Per la seva banda, la productivitat creixia a ritmes de més de l’1%. Això ha produït, igual que a Alemanya o als EUA, que els beneficis s’acumulés en els més rics, mentre els ingressos de la classe treballadora es congelava o es reduïa.

I finalment, hem de tenir en compte que en general l’empresari ha de pagar tres components: la matèria primera, la maquinària, i els i les treballadores. Les pujades en el preu de la matèria primera, de la maquinària i dels productes necessaris perquè els assalariats visquin i puguin treballar formen part de la inflació que l’empresari paga conforme la competència. Per aquests factors creix i els seus preus augmenten. Per això, deslligar els sous de la inflació significaria que la classe treballadora pagaria els augments en el preu de la vida perquè els capitalistes poguessin augmentar els seus beneficis.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×