Agenda

El paper de l’estat, un mur per al canvi

03/12/2013

Albert Portillo

10_1917petrogradsoviet_assembly

Petrograd 1917. Les assemblees dels soviets eren un poder paral·lel.

La qüestió de l’estat i el paper que aquest pot jugar a favor o en contra dels processos de canvi social és un tema que, com un bumerang, quan sembla que s’ha allunyat prou com per no haver-hi de pensar retorna ràpidament al centre del debat quan les lluites socials i polítiques són prou fortes com per trastocar l’statu quo.

El procés revolucionari a Egipte, les lluites enormes que es donen a Grècia on la possibilitat d’assaltar les institucions per part del moviment obrer i les seves organitzacions politiques sembla tangible, els governs d’esquerres a Llatinoamèrica, etc. Arreu del món tard o d’hora es planteja la qüestió de l’estat. És un aparell neutral? És pot utilitzar en favor de les classes populars? De quina manera?

Si no volem repetir els errors del passat es fa necessari recordar les experiències i les anàlisis sobre aquestes qüestions.

Una força viva

En primer lloc, en resposta a la primera pregunta formulada, cal clarificar amb contundència que l’estat no és un aparell neutral. Ni és un aparell, ni és neutral. No és com un electrodomèstic que es pot engegar i apagar quan ens convingui, sinó que és una institució de dominació i reproducció del capital, travessat de dalt a baix per les contradiccions de classe de la societat burgesa. És una força viva en aquest sentit.

La seva direcció, executius públics, alts buròcrates (secretaris generals, directors generals, consellers, etc.) representa i és part de la classe econòmicament dominat, és a dir, la burgesia. Al mateix temps, però, hi ha tota una franja de gent treballadora que compleix les directives de l’estat capitalista (personal de la sanitat, educació, transport, etc.). I la lluita de classes es dóna també en el si mateix de l’estat i l’administració pública com a resultat dels interessos contraposats.

En aquest sentit Lenin explicava en el seu llibre L’estat i la revolució que “l’estat és el producte i la manifestació del caràcter irreconciliable de les contradiccions de classe […]. L’estat […] és una força que està per sobre de la societat i que se’n divorcia cada cop més. És evident que l’alliberament de la classe oprimida és impossible, no només sense una revolució violenta, sinó també sense la destrucció de l’aparell de l’estat, que ha estat creat per la classe dominant i en el qual pren cos aquest divorci”.

Alguna persona dirà que l’anàlisi de Lenin és molt encertat, però que no és pot extreure del seu context revolucionari de 1917 o que en els estats democràtics occidentals no és necessària una revolució violenta perquè amb la presa de les institucions, per via electoral, i certa pressió social es podrien emancipar les classes populars. Res, però, més lluny de la realitat.

Violència

L’estat, que és una construcció social de les classes dominants, es caracteritza pràcticament per una única cosa: el monopoli de la violència. Aquest consisteix en l’organització de cossos armats especials per defensar l’estat capitalista i els interessos de les classes dominants. Aquests cossos armats especials són la policia antidisturbis i l’exèrcit. Aquests estan especialment conscienciats del seu rol, sobretot els alts comandaments militars i policials tenen ben clar el seu paper d’últim bastió.

Pensar que és possible guanyar una cita electoral i que llavors serà possible la transformació social és llençar per la borda la memòria històrica obrera i revolucionària. Malauradament podem trobar força exemples en què governs reformistes d’esquerres en dur a terme tímides reformes s’han topat amb l’exèrcit.

Per això, tant Marx, com Lenin, com Andreu Nin, el marxisme revolucionari sempre ha emfatitzat la necessitat de destruir l’estat, de combatre i eliminar els seus cossos repressius, com a pas necessari per l’avenç de la revolució.
Marx se’n va adonar d’aquesta necessitat a partir de l’observació de les revolucions de 1848 i, sobretot, amb l’experiència de la Comuna de París de 1871 (veure Les lluites de classe a França de 1848 a 1850 i Guerra civil a França).
Lenin en copsà la necessitat en el transcurs de la segona Revolució Russa el 1917, quan tot i la deposició del tsar i l’establiment d’un govern liberal continuà la mateixa opressió i dinàmica imperialista. Andreu Nin en el transcurs de la Revolució Espanyola observava la necessitat  de trencar amb la maquinària de l’estat i transformar-la de tal manera que deixés d’estar separada de la societat, el control obrer, les milícies populars, el comitès antifeixistes, etc. Implicava destruir l’estat burgès i transformar-lo de bell nou en una institució controlada per les classes populars.

Com s’ha vist a la Revolució egípcia, el 1988 a Colòmbia quan Unión Patriótica feia de cavall de Troia a les institucions o a Xile el 1973, l’estat no és una eina neutral. Quan des del moviment obrer es plantegi conquerir institucions de poder amb mires a dur a terme polítiques anticapitalistes i potencialment revolucionàries ens trobarem tot el pes en contra de la Troika i de l’estat nacional mateix.

La transformació social només serà possible amb la lluita dels centres de treball i dels carrers.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×