Agenda

El pols imperialista per Ucraïna

31/03/2014

Isaac Salinas

El falcó i l’ós  es disputen el control d’Ucraïna, peça clau a l’Europa de l’Est.

El falcó i l’ós es disputen el control d’Ucraïna, peça clau a l’Europa de l’Est.

Anàlisi | La Guerra Freda va finalitzar el 1991, però l’enfrontament entre potències continua.

Mai va cessar l’expansionisme imperialista dels EUA, en forma d’OTAN. I Rússia, com ha demostrat en els últims anys, no està disposada a cedir influència en tota la regió de l’antiga URSS.

Aquest xoc de trens ha tingut un escenari recurrent a Ucraïna, país frontera per antonomàsia entre occident i Rússia. La competència per la influència ha polaritzat la divisió política a Ucraïna, sobre la divisió cultural entre una zona oriental que mira cap a Rússia i una occidental que mira cap a Europa. La més interessada en aquesta divisió no és la població ucraïnesa, sinó l’oligarquia que fa els seus negocis amb un o altre bloc.

Això no significa que les protestes de l’Euromaidan que van esclatar al novembre siguin només una disputa entre sectors de l’oligarquia, com al•lega part de l’esquerra internacional per desmarcar-s’hi. El moviment actual guarda més analogies amb el 15M que amb l’anomenada “revolució taronja” de 2004. No ha estat coreografiada des de dalt, sinó que és l’expressió del descontentament popular contra la misèria (el sou mitjà és de 300 € al mes) i la corrupció del govern de Ianukóvitx. Però tampoc és una revolta que representi els interessos propis de la classe treballadora. La seva espontaneïtat i desorganització estan sent cooptades per l’extrema dreta, fomentant el nacionalisme i aïllant la pràcticament la inexistent esquerra radical, desacreditada per l’estalinisme.

El govern resultant de les protestes i la caiguda de Ianukóvitx, amb alguns feixistes a les seves files, gaudeix del suport occidental. Una derrota per a Moscou, que nega la seva legitimitat citant la forma en que va prendre el poder. Res de nou. Després de la “revolució taronja”, els rumors que Ucraïna entraria a l’OTAN van portar a Rússia a maniobrar per desacreditar el govern prooccidental de Yutschenko, culminant en l’elecció –per a molts fraudulenta– del deposat prorús Ianukóvitx el 2010. Occident ha tornat ara a la càrrega donant suport al moviment Euromaidán, després que Ianukóvitx abandonés el pacte d’integració a la UE. Rússia no s’ha quedat enrere, amb el contraatac militar a Crimea. Igual que a Geòrgia el 2008, mostra així la seva disposició a recórrer a les armes, en combinació amb les més habituals pressions econòmiques.

Per això puja el to de les amenaces. Confiat pel seu efecte sobre l’Iran, Obama espera frenar mitjançant sancions econòmiques una escalada de la intervenció russa a Ucraïna –grotesc, procedint del “pacífic” Estats Units.

Imperialisme

Pot desencadenar-se una confrontació militar entre l’OTAN i Rússia? Molts analistes descarten aquesta opció, sobre la base de la interdependència econòmica entre Rússia i occident (especialment la UE) i l’efecte dissuasori de la possessió d’armes nuclears per ambdues parts.

No és gens clar. Ni Washington ni Moscou tenen en la seva agenda una nova guerra mundial, però si el conflicte segueix escalant no es pot descartar cap escenari. L’estratègia geopolítica i les capacitats militars canvien molt ràpid –el 1932, l’exèrcit alemany era ridícul; l’any 1941, era a les portes de Moscou.

El que sí és clar és que no podem deixar el nostre futur en mans dels dirigents mundials, sigui quina sigui la seva bandera. Els interessos dels seus capitalistes estan per sobre de la sobirania dels pobles. Europa de l’Est, tant per a occident com per a Rússia, no és més que un tauler de joc en competició.

Geòrgia i Moldàvia segueixen els passos de les també antigues repúbliques soviètiques del Bàltic i es dirigeixen cap a la integració a la UE, i Geòrgia també a l’OTAN. En resposta a l’expansió de l’OTAN, Rússia intensifica els seus esforços per integrar els seus veïns en un bloc econòmic (incloent una unió duanera) i militar (mitjançant l’Organització del Tractat de Seguretat Col•lectiva).

Igual que a Geòrgia i Moldàvia, una majoria social a l’oest d’Ucraïna vol la integració a la UE. Travessada per divisions internes i la crisi econòmica, la UE segueix sense poder aspirar a gran potencial imperialista i s’ha de conformar amb seguir sent la comparsa dels EUA, com en la Guerra Freda. A més, la seva dependència energètica de Rússia la lliga de mans.

Davant d’aquesta situació, s’imposa la realpolitik. I en aquest terreny Alemanya es mou com ningú. No és estrany que Alemanya, les importacions de gas de la qual procedeixen en un 40 % de Rússia, hagi reforçat les seves relacions amb aquest país des de l’esclat de la crisi econòmica del 2008 i el declivi de la confiança en el projecte d’integració europea –un intent frustrat, en primera línia, d’establir una capacitat militar comuna independent dels EUA sota control polític alemany–, a la vegada que imposa una reestructuració “austeritària” de la UE. Com un penell, Merkel va donar suport de novembre a gener les mobilitzacions de l’Euromaidan i al prooccidental Klitschko com el seu candidat, per a més tard oferir a Putin la federalització d’Ucraïna.

Als EUA, la por a una aliança geopolítica d’Europa i Rússia està darrere de la famosa frase “Fuck the Europeans!” (“Que es fotin els europeus!”), filtrada d’una conversa entre la portaveu del Departament d’Estat i l’ambaixador dels EUA a Ucraïna. L’imperialisme ianqui no travessa les seves millors hores, debilitat pel fracàs a l’Iraq i l’Afganistan. Sense renunciar a la influència sobre la franja entre Europa de l’Est i Àsia Central, com mostra l’expansió de l’OTAN, es redirigeix progressivament cap al Pacífic amb la vista posada a la Xina –que, per cert, sembla no tenir una postura pròpia sobre el conflicte a Ucraïna. Rússia, per la seva banda, intenta omplir el buit regional que deixa la retirada de les tropes nord-americanes de l’Orient Mitjà, i guanya influència a Egipte en detriment dels EUA.

Socialisme

Per sort, no tot és geopolítica. Ni hi som ja a la Guerra Freda. Durant aquells anys, “Ni Washington ni Moscou, sinó socialisme internacional!” era la consigna del Corrent Socialista Internacional, al qual pertany En lluita. Avui hem de cridar amb més força que mai. No hi ha cap imperialisme progressista; l’enemic del meu enemic no és el meu amic. La llibertat no arribarà en tancs militars, sinó de la mà de l’autoorganització de la gent en lluita pels seus drets.

A Ucraïna, hem de donar suport a la gent corrent, qui pot desfer-se dels feixistes i de tots els seus oligarques, siguin prorussos o proeuropeus.

A Rússia, hem de denunciar l’imperialisme de Putin i solidaritzar-nos amb l’esquerra que lluita.

A l’Estat espanyol, hem d’exigir la sortida de l’OTAN i lluitar contra la seva expansió cap a l’est.

A tot el món, hem d’impulsar l’internacionalisme i la perspectiva del socialisme des de baix. Aquestes són les claus per superar aquest sistema global de competència capitalista, generador de rivalitats geopolítiques i guerres imperialistes.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×