Agenda

El tauler d’escacs de la primavera àrab

09/01/2014

Marc Almodóvar

Orient Mitjà | Tres anys després de les revoltes, els processos revolucionaris continuen en marxa.

Protesta contra la Junta Militar i els Germans Musulmans. / Hossam el-Hamalawy

Protesta contra la Junta Militar i els Germans Musulmans. / Hossam el-Hamalawy

El 17 de desembre de 2010 la oficial municipal Faida Hamdi confiscava el carro d’un jove venedor ambulant a la recòndita vila tunisenca de Sidi Bouzid. Ningú es podia imaginar com aquest fet podia canviar el curs de la història. El jove, de nom Mohamed Bouazizi, marcat amb ferro per la falta d’expectatives socials i laborals, responia a la humiliació comprant-se una llauna de gasolina i prenent-se foc enfront de la oficina del governador. Aquella macabra guspira, de la que ara en fa tres anys, prenia la metxa de la revolta a Tunísia i posava en camí un alçament popular per la dignitat sense precedents que va sacsejar el nord d’Àfrica, primer, i el planeta sencer, posteriorment.

Els mitjans de comunicació occidentals, àvids de nominalitzar i trobar mitges explicacions a corre-cuita, van plantar mediàticament el concepte de primavera àrab. Avui, tres anys després, és hora de valorar aquell procés encara en marxa i que ha canviat per sempre una regió que viu amb velocitats i processos diferents les transicions socials iniciades als respectius països.

Allò que va començar com un procés popular i de base, sobretot per inesperat i espontani, i que esquinçava dècades de monolític discurs diplomàtic occidental a la regió, va donar pas a una guerra regional sense quarter. Una guerra que té sobretot en Egipte i Síria el seu tauler de joc. Però aquesta s’estén també i en diversa intensitat a Líbia, Tunísia, Bahrein, Iemen o Sudan. En aquesta confrontació es van trobar dos models políticament similars, econòmicament calcats, però geoestratègicament oposats. D’un costat el vell model, encapçalat per les potències pèrsiques clàssiques: Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i Kuwait. De l’altra, la potència emergent del diminut emirat de Qatar, en aliança estratègica amb el moviment dels Germans Musulmans.

Un jugador nou

Qatar, un país sense influència històrica però amb la segona renda per capita més elevada del planeta, s’havia convertit en els darrers anys en un actor important de l’escaquer del Pròxim Orient certificat per un paper cada cop més destacat en la pressa de decisions de la Lliga Àrab. Des que el 1995 Hamid Ben Khalifa el-Thani deposés el seu pare en un cop d’estat incruent, el jove emir va liderar una autèntica revolució política al país i la regió. Arrel de les revoltes àrabs, aquesta passava per una aliança de ferro amb els Germans Musulmans, el seu cavall de Troia a la regió. Si l’anàlisi l’haguéssim fet 12 mesos enrere, hauríem definit que si una cosa semblava marcar l’onada revolucionària dels països àrabs era l’augment de la influència dels Germans Musulmans, i les seves ramificacions, com a nova potència política regional. A Tunísia era la branca local de la germandat, Al-Nahda, la que prenia el poder mentre al Marroc Justícia i Desenvolupament posava un peu i mig al govern. La formació també guanyava pes polític a llocs com Kuwait, Líbia o Jordània, i a Síria la lluita de poder dins de la dividida oposició no feia ombra a l’important pes que els Germans Musulmans hi estaven jugant. Fins i tot en el cas palestí, l’ascens de la germandat permetia la germana Hamàs deixar de sentir-se acorralada afavorint un fins fa poc impensable procés de reconciliació amb Fatah.

Però 12 mesos després, i sobretot arrel de l’estiuenc cop d’estat del general Abd el-Fattah al-Sisi a Egipte, amb el fervorós suport i finançament d’Aràbia Saudita, les tornes del joc han canviat.

De fet el moment culminant del gir polític havia arribat una setmana abans d’aquell cop. La deposició de Mursi havia arribat poc després de la sorprenent renúncia al tro de l’emir de Qatar en benefici del seu fill Tamim Ibn Hamad Al-Thani, un fet sense precedents a la zona. Pocs dies després de la caiguda de Mursi, Qatar experimentava un altres revés. A Síria, la Coalició Nacional Siriana, un dels principals grups opositors, nomenava Ahmad Jarba, considerat una persona propera al govern de Riad, com a nou president en substitució de l’home de Doha. El petit emirat anava perdent gradualment l’enorme pes polític guanyat per la denominada primavera àrab. Mentrestant, els Estats Units seguien sense saber com posicionar-se davant una guerra regional entre dos potències econòmiques aliades.

Però, malgrat que el desastre econòmic de les agressives polítiques neoliberals aplicades a la regió en els darrers vint anys va ser el detonant clau per a precipitar la caiguda dels dictadors i el president islamista, ha estat precisament la intensificació d’aquestes mateixes polítiques en el que un i altre model no han dubtat a coincidir. De fet, si l’anàlisi l’haguéssim fet dos anys enrere, el que mostrava la situació era un més o menys estable pacte de transició entre els dos fronts.

Egipte

En el cas egipci, la cúpula militar i la germandat van acordar el sacrifici de Mubàrak per tal de garantir la pervivència del règim. Aquest acord contra-natura, com el temps ha demostrat, es va fer en ares de la “estabilitat” i la “roda de producció”, les paraules més repetides en el primer any post-esclat revolucionari. El pacte de transició se segellava amb la reforma constitucional que donava plens poders transicionals a l’exèrcit el 19 de març de 2011. Quatre dies després la Junta Militar emetia el decret-llei 34 que penalitzava vagues i protestes obreres que atemptessin la productivitat del país i 15 dies després, una delegació del FMI visitava el Caire per obrir les negociacions per a un préstec condicionat a l’establiment de mesures de liberalització radical de l’economia. Tot amb el suport dels Germans Musulmans, que no farien més que intensificar l’agenda liberalitzadora un cop al poder.

Mentre el carrer palpitava, la germandat i la cúpula militar es dedicaven a atacar el múscul revolucionari i l’acusaven de no ser genuí i ni tant sols egipci. La creuada d’uns i altres fóra titllar de matons (baltagueya) la gent que es manifestava, d’acusar d’espionatge l’activisme social i de quintacolumnistes les plantilles en vaga que reclamaven millores, mentre miraven de transformar un procés revolucionari en un de simple transició liberal.

Un cop la cúpula militar va veure innecessari mantenir el pacte, i després que els mitjans s’encarreguessin de despertar els vells fantasmes de l’era Mubàrak, van decidir esquinçar l’acord amb la germanadat i efectuar el cop del 3 de juliol. Ressuscitava el vell règim, que tornava a copar carteres ministerials i recuperava els llocs de poder tot donant ales al retorn més ranci del cos policial, autèntic vudú revolucionari. Cacera de bruixes i populisme militar a palades mentre es mantenien els projectes econòmics dels Germans Musulmans, com la liberalització energètica i del preu del pa, que ja tenen una agenda d’implementació. De fet, eren els mateixos programes que portaven 20 anys funcionant al país.

Però si una cosa deixa clara la lliçó egípcia és que no es poden fer conclusions precipitades i, sobretot, que les revolucions no són ni moments ni accions concretes, sinó processos mutables i malejables en el temps. I temps és, precisament, el que ens ve per davant a una regió marcada per l’alçament de l’hivern de 2011.

Pròximament a la venda:

egiptoMA

Egipto tras la barricada: Revolución y contrarrevolución más allá de Tahrir
Marc Almodóvar
Virus Editorial

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×