Agenda

Els i les treballadores egípcies creen un nou partit per impulsar les lluites des de baix i fer avançar la revolució

05/07/2011

Per David Karvala. Les protestes a la Plaça Tahrir, que varen derrocar Mubarak, tingueren una importància transcendental. En termes polítics, van demostrar —de nou— el potencial de la mobilització popular. I en termes humans van refutar —de nou— la visió pessimista d’una naturalesa humana malvada i egoista; pensem en els musulmans i els cristians protegint-se mútuament mentre resaven.

Però la revolució egípcia no es limita a aquells 18 dies; Tahrir fou un punt d’inflexió en un procés revolucionari que venia d’abans i que avui encara continua. Aquest procés es remunta com a mínim a l’any 2000, amb mobilitzacions en suport a la segona Intifada palestina, a les quals seguiren manifestacions contra la guerra d’Irak el març del 2003 i el moviment per la democràcia, Kifaya, durant el període 2004-2005. El desembre del 2006, una vaga a l’enorme fàbrica tèxtil de Mahala va desembocar en una onada de mobilització obrera que no ha cessat.

Aquestes protestes s’inspiraren mútuament i també van ajudar a crear xarxes d’activistes; espais de coordinació entre moviments polítics molt diversos, des de l’esquerra revolucionària fins als Germans Musulmans.

Així doncs, les protestes del 25 de gener, que van iniciar l’ocupació de Tahrir, foren convocades per un moviment organitzat; i no principalment mitjançant Facebook i Twitter, sinó amb el treball de base en els barris obrers d’El Caire.

La lluita contra Mubarak inspirà a persones molt diverses, des de gent molt pobre fins a empresaris farts de la corrupció. Però tan bon punt va caure el dictador, l’aparent consens en el moviment va donar lloc a una forta polarització política.

Molts “líders d’opinió” —en efecte, la burgesia i petita burgesia, tant liberals com islamistes— argumentaren que “ja hem aconseguit el que volíem, ara toca tornar a la feina”. El cert és que ells van assolir el que volien: un govern sense Mubarak, dedicat als interessos reals del capitalisme egipci. El Consell Suprem de les Forces Armades (SCAF) —alabat pel govern espanyol— manté l’estat d’emergència, ha endurit les lleis contra les vagues i reprimeix les protestes amb foc real. Aquesta és la seva democràcia.

A l’altre extrem els i les treballadores segueixen malvivint amb 30, 40 o 50 euros al mes.

Les coalicions revolucionàries de joves facebookers s’han fragmentat. Alguns es reuneixen amb l’SCAF; altres volen seguir amb les protestes però no tenen clar com. Inclús l’esquerra organitzada es troba dividida; està per veure si els seus intents de crear una plataforma unitària donen fruits.

Potser la clau ens la donarà la pròpia revolució. A Tahrir, Alexandria, Suez… la gent va arriscar les seves vides per una democràcia de veritat i per justícia social. Assumiren demandes com un salari mínim digne, la fi de la precarietat, invertir les privatitzacions, més despesa social… i no les han oblidat. Lluny de la TV —i de molts blocs— l’ebullició social continua.

Les lleis de l’SCAF no impedeixen el fet que vagues i sindicats sorgeixin arreu. Fins i tot els camperols s’estan organitzant per a lluitar pels seus drets. En els barris existeixen els Comitès Populars de Defensa de la Revolució. Aquests varen sorgir inicialment només per a mantenir la seguretat, sovint impulsats pels Germans Musulmans. La direcció islamista va voler dissoldre’ls però, recolzats per l’esquerra revolucionària i alguns islamistes joves, els Comitès segueixen lluitant per les demandes populars; per exemple, asseguren la correcta distribució del pa subvencionat.

Dins d’aquestes lluites, activistes sindicals dels sectors més combatius, incloent-hi militants dels socialistes revolucionaris, la organització germana a Egipte d’En Lluita, estan creant un nou Partit Democràtic dels Treballadors. Aquest podria jugar un paper clau a l’hora d’impulsar les lluites des de baix i articular les demandes de canvi social.

La situació a Egipte és molt contradictòria. El poder formal està en mans de la burgesia —i específicament dels generals— però no han pogut ofegar les esperances i les lluites per un canvi. Si aconseguissin posar fi al procés revolucionari, seria un cop dur per totes les esperances creades per la primavera àrab. Però un pas endavant en aquest país també tindria repercussions mundials.

I en les nostres lluites hem de tenir clar que allò que podem aprendre d’Egipte va més enllà de la Plaça Tahrir. La mateixa lògica de polarització de classe que s’ha viscut allí es viurà —ja es viu— aquí. Tindrem la mateixa necessitat d’organització, tant en moviments de classe com en organitzacions polítiques capaces de respondre als reptes estratègics.

Aquestes són coses sobre les quals hem d’anar parlant i treballant.

La clau és que la revolució egípcia segueix en marxa. La primavera va acabar, però tot indica que l’estiu àrab serà calent.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×