Agenda

Estats Units: una bèstia forta, però ferida

02/11/2014

Aitor Bayón

El rebuig a les intervencions de Washington creix malgrat els mètodes d’Obama.

El rebuig a les intervencions de Washington creix malgrat els mètodes d’Obama.

En un context de globalització econòmica com l’actual, segueix tenint sentit parlar d’imperialisme? Avui, estem en un món multipolar, on la política de blocs ha deixat pas a unes relacions internacionals amb un clar dominador, EUA, i una sèrie de potències emergents, com són la Xina, Brasil, Índia i altres estats que segueixen conservant un pes important, com el Japó, Rússia i la UE.

EUA en aquest context pretén mantenir la seva hegemonia sigui com sigui, i per això una vegada va acabar la Guerra Freda va començar una política expansionista per portar la democràcia liberal i el model econòmic neoliberal a la resta del món, ampliant entre d’altres organismes l’OTAN, per així poder crear un nou ordre mundial. L’apogeu d’aquesta política es va donar amb l’administració de George W. Bush, que després dels atemptats de l’11S va envair l’Iraq per consolidar d’aquesta manera la dominació dels EUA a l’Orient Mitjà. El fracàs d’aquesta política l’està gestionant actualment Obama, amb una política defensiva, encara que sense deixar d’intervenir sempre que vegi amenaçats els seus interessos estratègics en cada zona.

En el terreny econòmic, es va veure com després de la derrota a l’Iraq dels EUA i l’esclat de la bombolla immobiliària, i abans amb la bombolla financera, l’economia més poderosa del planeta mostrava signes de debilitat. Després aquestes crisis, a les quals s’afegeix l’actual, la capacitat de recuperació de les economies avançades ha estat molt inferior al creixement de les “emergents”. En el període 2007-2012 la Xina va créixer un 56%, les economies “emergents” un 31%, mentre que les avançades només van créixer un 3%. És precisament durant la crisi quan la Xina s’ha consolidat com a segona economia mundial.

Aquesta reconfiguració econòmica global està intensificant la competència geopolítica. El pes de les capacitats militars s’està equilibrant poc a poc, a causa de la desigual taxa de creixement. La inversió real neta en armament en el període 2008-2013 va augmentar un 43,5% a la Xina, un 31,2% a Rússia, el 10% al Brasil, el 6,6% al Japó, el 0,3% a França i el 0,1% als EUA Ara bé, la diferència actual existent en capacitat de despesa militar és aclaparadorament favorable a EUA, amb 600.400 milions de dòlars davant els 112.200 milions de dòlars de la Xina.

Aquestes dinàmiques estan afavorint l’esclat de conflictes a zones molt dispars. Aquests són reptes importants per que EUA segueixi mantenint-se com a gendarme del món i no vegi perillar els seus interessos i influència en les zones en disputa.

Conflictes multipolars

L’esclat de la crisi a Ucraïna i la guerra contra l’Estat Islàmic són dos conflictes que a principi del 2014 EUA no contemplava. Aquests nous escenaris s’han vingut a sumar a la pressió sobre Orient Pròxim i Mitjà i a la situació geopolítica que s’està desenvolupant al sud-est asiàtic, on la Xina no para d’ampliar la seva influència.

En el terreny internacional Xina no mostra les ànsies expansionistes globals que li farien situar-se com competidora dels EUA en el domini internacional: ni des del punt de vista econòmic pretén desbancar amb la seva moneda al dòlar, ni té pretensions d’expandir el seu poder a tot el planeta. Per contra, el que sí que pretén és actuar en el terreny de l’Àsia Oriental com a principal potència dominadora, fet que la pot portar a diversos enfrontaments tant amb els EUA com amb la resta d’estats presents a la zona. En aquest context ja s’estan desenvolupant aliances en principi “antinatura”, com pot ser l’acostament de Vietnam a EUA per frenar la Xina o la de Corea del Sud amb la Xina enfront de Japó. Totes elles lluny de les de la Guerra Freda.

Tot això mostra un canvi en les tendències de la situació internacional en què la classe treballadora també ha de posicionar-se.

Internacionalisme en la globalització

La política de blocs va ser un fracàs per al moviment obrer. D’una banda, va donar ales a la burocràcia del que considerem països amb Capitalisme d’Estat, per reprimir revoltes i revolucions. De l’altra, va situar a una gran part del reformisme en el bàndol de la democràcia liberal impulsada per EUA, donant suport a guerres i invasions també contra els pobles oprimits.

Tal i com ens van mostrar Lenin i Luxemburg, la lluita contra l’imperialisme, que no és més que el capitalisme monopolista llançat a l’enfrontament entre els diferents estats en funció del seu poder dins del capitalisme global, ha de ser una lluita internacionalista. No es tracta de donar suport a aquest bàndol capitalista perquè davant hi ha un capitalista més poderós. Es tracta, per contra, d’aixecar una política d’independència de classe, denunciant les ànsies bel·licistes de les burgesies nacionals que donen suport a les estructures imperialistes com l’OTAN o l’FMI, i atacant a les altres potències capitalistes en disputa que no fan més que defensar els interessos de les seves burgesies per obrir-se camí on abans no tenien influència.

Aquesta no és la nostra guerra. Igual que va succeir amb la mobilització contra la guerra de l’Iraq el 2003, en què es va aconseguir aixecar un ampli moviment antiguerra –al qual una part de les burocràcies sindicals es va veure forçada a sumar-s’hi–, en tots els conflictes hem d’aixecar una alternativa pròpia i aconseguir connectar amb la classe treballadora i els sectors populars de tots els estats enfrontats.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×