Agenda

La “guerra eterna” al Pròxim Orient

01/12/2014

Txell Bru

Famílies de kurdes sirianes fugen de la guerra a través de la frontera turca. / BULENT KILIC

Famílies de kurdes sirianes fugen de la guerra a través de la frontera turca. / BULENT KILIC

El 23 de gener de 1980, en el context de la invasió soviètica d’Afganistan (1978) i la Revolució Islàmica a l’Iran (1979), el president Jimmy Carter va anunciar al Congrés dels EUA allò que després serà conegut com la “Doctrina Carter”; a saber: que qualsevol intervenció externa a la regió del Golf Pèrsic seria considerada com un atac als interessos fonamentals dels EUA i, com a tal, contestada amb tots els mitjans necessaris, inclosa la força militar.

Sabut és l’interès geoestratègic del Pròxim Orient en tant que regió amb les majors reserves mundials de petroli i gas natural. L’aplicació de la “Doctrina Carter” durant la dècada dels vuitanta es va plasmar en una xarxa de bases militars, la missió de la qual seria fer guàrdia permanent sobre els recursos petrolífers de la zona i permetre un ràpid desplegament militar. I així ha estat, amb un munt d’intervencions d’abast variable: tres guerres a l’Iraq (1991-2003, 2003-2014, 2014-); la guerra a l’Afganistan i el Pakistan (2001-); la intervenció al Líban (1982-1984); atacs puntuals a Líbia (1981, 1986, 1989, 2011), Afganistan (1998) i el Sudan (1998); intervenció contra l’Iran en la guerra Iran-Iraq (1987-88); diversos atacs amb drons al Iemen i al Pakistan (2002-); i les guerres oberta i encoberta a Somàlia (1992-1994, 2001-). Paral·lelament, durant els anys 80 la CIA va finançar i dirigir una guerra soterrada a l’Afganistan contra la URSS, armant i entrenant l’exèrcit dels mujahidins del qual formava part, entre d’altres, Osama bin Laden, a més d’actuar com a incitador de la guerra Iran-Iraq (1980-88), promovent la incursió de tropes iraquianes en territori iranià.

Estat Islàmic

La retòrica dels EUA com a garant de la democràcia a la regió xoca amb el seu suport real a governs autoritaris i repressius i l’establiment de bases a països com Afganistan, Bahrain, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, EAU, Iemen, … la llista és llarga. Aquesta hipocresia i, sobretot, les intervencions militars occidentals, també l’actual contra l’Estat Islàmic (ISIS), alimenten el suport a grups jihadistes. Abu Bakr al-Baghdadi, l’autoproclamat califa de l’ISIS, va conèixer molts dels homes que ara formen el seu cercle de confiança l’any 2004, al centre de detenció de Camp Bucca, a l’Iraq, on va passar onze mesos detingut.

I és que, paradoxalment, l’ISIS es nodreix d’antics membres del partit laïcista Baath que van participar com a oficials en el règim de Saddam Hussein i que, després de la invasió americana, van ser exclosos de les posicions de govern. Aquests antics alts comandaments militars iraquians ocupen ara els càrrecs de comandància jihadista; la qüestió religiosa seria, doncs, purament estratègica. Per la mateixa lògica, bona part de la població sunnita que ha estat relegada i en molts casos humiliada pel sectarisme dels darrers governs iraquians, veu ara amb bons ulls l’avançament de l’ISIS que, mitjançant els ingressos que obté de la producció petrolífera, està comprant fins a cert punt els favors de part de la població. I és que aquest Estat Islàmic cada cop s’assembla més a un estat viable: amb infraestructures i administració pròpies, sistema judicial, forces armades, sistema impositiu en marxa, i un territori més o menys homogeni i comunicat, amb fronteres delimitades. Controla diverses refineries, 7 pous de petroli a l’Iraq i 6 a Síria que poden representar una producció d’uns 100.000 barrils diaris i uns ingressos d’entre 1,5 i 3 milions de dòlars al dia.

Antiimperialisme

Mentre no canvii la dinàmica d’interessos geoestratègics i imperialistes a la regió, el mateix cicle de guerra iniciat l’any 1980 continuarà encara que la campanya contra l’ISIS sigui militarment reeixida. Per això, cal rebutjar qualsevol intervenció militar estrangera a la zona, sigui qui sigui l’objectiu, i mantenir una posició crítica en tots els casos. Els bombardejos estadounidencs no són una solució per a ningú, encara que momentàniament puguin afavorir en part projectes de vocació assembleària i popular com l’autonomia kurda de Rojava, en el cas de Kobane. Les bombes americanes cauen damunt posicions de l’ISIS, és cert, però també damunt la població civil i les milícies populars que estan lluitant contra l’exèrcit de Bashar al-Assad, que aprofita aquesta situació per bombardejar massivament els barris obrers de ciutats com Alep.

Tampoc no hem de caure en el joc de la política de blocs. Cal defensar arreu les revoltes populars que exigeixen democràcia i justícia social i condemnar, en primer lloc, la “guerra contra el terror”. Però condemnar l’imperialisme dels EUA no vol dir defensar altres potències imperialistes, com Rússia o la Xina, ni caure en el parany de pensar que el règim autoritari sirià té alguna cosa de “socialista”. Aquesta guerra s’està lliurant des de fa més de tres dècades al Pròxim Orient pels interessos d’una minoria i –sempre– les classes treballadores dels diferents països han estat i són encara les grans perjudicades.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×