Agenda

La revolució que va poder marcar el segle XX

30/10/2013

Isaac Salinas

Estàtua a Berlín en homenatge a Rosa Luxemburg, líder de la Revolució Alemanya.

Estàtua a Berlín en homenatge a Rosa Luxemburg, líder de la Revolució Alemanya.

Història | La insurreció popular de 1918 a Alemanya va ser un punt d’inflexió per a Europa.

Igual que la Revolució Russa de 1917, la Revolució Alemanya de 1918-1919 va ser la resposta popular a la misèria, la fam i la sang vessada de la Primera Guerra Mundial. Igual que a Rússia, les masses van enderrocar a Alemanya una monarquia centenària i van conquerir una república amb sufragi universal –dones incloses– i tot un seguit de drets socials –amb independència de sexe, nacionalitat, religió o classe social– i laborals (reconeixement oficial de sindicats, comitès d’empresa i assemblees de treballadors; convenis col·lectius; jornada de vuit hores).

Igual que avui Egipte en el món àrab, Alemanya tenia llavors la classe treballadora més potent del món i la major tradició de lluita. Si Egipte és avui la clau per a l’esdevenir de la revolució àrab, Alemanya ho va ser fa 95 anys per a l’expansió internacional de la Revolució Russa. Tal com admetien Lenin i els bolxevics, el triomf de la revolució en un país tan econòmicament endarrerit depenia de la seva expansió a altres països més industrialitzats.

Però la revolució alemanya va estar marcada, d’una banda, per la traïció de la socialdemocràcia, que va liderar la contrarevolució més reaccionària; i de l’altra, per la falta de claredat i unitat en el bàndol revolucionari, així com el poc arrelament social i en els centres de treball del seu sector més conseqüent, els espartaquistes.

La victòria del poble alemany podria haver estat la clau de la revolució mundial. La seva derrota va obrir la porta a Stalin i Hitler.

Revolta

Cal narrar breument els fets. A finals d’octubre de 1918, els marines de Kiel es van rebel·lar contra una acció militar suïcida contra la flota anglesa, amb la guerra ja perduda. Van prendre les armes i el comandament. L’endemà, les drassanes van fer vaga i es van posar del costat dels soldats. Així va començar la revolució alemanya.

En una setmana es va estendre ràpidament arreu del país, trobant al seu pas poca resistència. Les assemblees i manifestacions havien pres tota Alemanya, controlada ja únicament pels flamants consells de treballadors i soldats. El 9 de novembre la revolta va ocupar la capital, Berlín. Sota la pressió del moviment, el canceller Max von Baden es va veure obligat a anunciar el mateix dia l’abdicació del kàiser Wilhelm II. La cancelleria passaria a mans de Friedrich Ebert, de l’SPD, que va formar govern juntament amb l’USPD.

Caigut el kàiser, molta gent va donar la revolució per conclosa –igual que a Egipte després de fer fora a Mubàrak. Però, per inaugurar un nou ordre social, no n’hi ha prou amb enderrocar l’antic règim. A Alemanya, com a Egipte, les antigues elits no només conservaven bona part del seu poder, sinó que es preparaven per a la contraofensiva. El seu descrèdit públic els va forçar a cercar un aliat gens sospitós: l’SPD.

SPD

El partit socialdemòcrata més gran del món s’havia allunyat, en els darrers anys, del seu origen socialista. El 1914 va donar suport a la participació d’Alemanya a la guerra. Només un grup de socialistes amb Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i Clara Zetkin al capdavant va mantenir una ferma posició antiguerra i anticapitalista. Durant la guerra van formar un petit grup dins l’SPD, la Lliga Espartaquista. Quan l’any 1917 una escissió de l’SPD va fundar l’USPD, es van unir al nou partit.

L’SPD, a diferència de les altres dues organitzacions, no volia una revolució. Quan aquesta va esclatar, va tractar de tallar-la d’arrel entrant en els consells de treballadors i soldats per prendre’n les regnes –amb èxit, ja que la majoria social encara s’identificava amb l’SPD i no veia les diferències amb l’USPD i els espartaquistes. Allà on els consells es van negar a cedir el poder (Bremen, Munic) o va continuar la lluita per la revolució (Berlín), van ser abatuts per l’SPD, amb el suport de les velles elits.

La repressió i l’incompliment de les demandes revolucionàries –la socialització d’empreses clau– va portar els membres decebuts de l’SPD a abandonar-lo en massa per unir-se a l’USPD i al KPD (Partit Comunista d’Alemanya), fundat pels espartaquistes en un congrés els darrers dies de 1918 i el primer de 1919 en vista que l’USPD havia anteposat el govern a la revolució.

La nova ofensiva revolucionària de gener de 1919 va ser també decapitada, aquesta vegada ja amb l’assistència de “freikorps” (grups paramilitars, embrions de les SA). Entre els caiguts es van comptar Luxemburg i Liebknecht. Però la revolució no va morir amb els seus líders. A la primavera de 1919 va sorgir un potent moviment de vagues al Ruhr. El març de 1920 es va evidenciar el perill del doble joc del SPD: seccions de l’exèrcit i els freikorps van fer un cop d’estat (el “Kapp-Putsch”), davant el qual l’SPD es va veure indefens. Els militars que havia utilitzat contra l’esquerra es van negar aquesta vegada a actuar contra la dreta. Va ser la gent treballadora qui va salvar la república, amb la vaga general més gran en la història d’Alemanya i la resistència armada al Ruhr. De nou es van crear consells i es van assaltar unitats pro-kàiser de l’Exèrcit. I de nou van patir una repressió sagnant a mans de l’SPD.

Cavant la seva pròpia tomba

La revolució alemanya va confirmar tràgicament les paraules de Sant Just: qui fa una revolució a mitges, cava la seva pròpia tomba. La direcció del KPD en moltes ocasions no va reaccionar amb visió estratègica: a vegades deixant-se portar per l’eufòria (el gener de 1919, cridant a “emprendre la lluita contra el govern fins el seu enderrocament”, quan la situació requeria una lluita defensiva), d’altres amb excés de prudència (abstenint-se en un primer moment d’intervenir contra el Kapp-Putsch en considerar-lo un conflicte entre seccions de la classe dirigent). Les successives derrotes i la seva progressiva estalinització el van inutilitzar definitivament.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×