Agenda

Les lliçons del Maig del 68

24/05/2011

Per Ana Villaverde. Hi ha una creença molt estesa segons la qual a les societats econòmicament avançades, on el capitalisme ha assolit un nivell de desenvolupament molt elevat, el sistema no pot canviar. Els esdeveniments que van tenir lloc al Maig de 1968 a França constitueixen un exemple perfecte de la falsedat d’aquest mite. En qüestió d’unes setmanes, tota la societat francesa es va involucrar en un procés que, si hagués continuat, podria haver acabat desembocant en una situació realment revolucionària.

L’abast del poder que tenen les i els treballadors per transformar la societat va molt més enllà del que ens podem imaginar, com va quedar ben palès a les vagues de Maig del 68. Els estudiants poden jugar un paper clau en el qüestionament de l’ordre establert i, com va passar llavors, ser el detonant per l’inici d’un procés de canvi. En un moment de baixa intensitat en la lluita de classes, sol ser més fàcil prendre contacte amb idees revolucionàries a l’àmbit universitari, on es mantenen més debats sobre el funcionament de la societat. Això fa que moltes vegades els i les estudiants vagin per davant en la contestació social. No obstant això, aquells qui tenen a les mans la capacitat per acabar amb el sistema capitalista són els treballadors i treballadores. El Maig del 68, els estudiants van jugar un paper fonamental trencant el gel i posant el Govern i les bases del capitalisme francès en qüestió. Però, fins que no van començar les vagues, el poder polític i econòmic no va començar a veure’s realment amenaçat.

Una altra qüestió clau és com, en un context d’auge de lluites, la ideologia i la cultura dominants ràpidament entren en crisi. Idees profundament assentades a la societat comencen a caure pel seu propi pes quan les contradiccions del capitalisme comencen a ser destapades i les bases materials que les suportaven es converteixen en quelcom a combatre.

Aquests són només alguns exemples dels elements positius que podem rescatar del Maig del 68. No obstant això, la derrota final en què va culminar el cicle de lluites no hauria passat si tot hagués anat bé. La revolta també és una mostra molt clara de com, en absència d’una organització revolucionària ben assentada i amb influència dins de la classe treballadora, el reformisme pot prendre el control del moviment i acabar emmarcant-lo dins de les vies institucionals.

Al moment clau, quan De Gaulle va amenaçar amb utilitzar tots els mitjans que tenia disponibles per celebrar unes eleccions i acabar amb el moviment de treballadors i estudiants, a les fàbriques ocupades es van desenvolupar intensos debats. Els líders sindicals de la CGT van aconseguir convèncer una part important dels treballadors i van provocar divisions entre ells que van culminar amb la tornada a la feina de la majoria. En tractar-se d’una minoria aquells qui van resistir, el Govern no va dubtar a fer servir la repressió i acabar amb la vaga més important que havia tingut lloc al país, així com amb qualsevol escletxa de mobilització estudiantil. En cas d’haver existit una organització amb uns membres que compartissin una estratègia clarament revolucionària i tinguessin una presència prou important als centres de treball, probablement les coses haurien succeït d’una altra manera. Donat l’ambient tan radicalitzat que hi existia, segurament molts treballadors s’haurien posat del costat de les i els revolucionaris. Si hagués resistit una majoria de treballadors a les pressions del Govern, aquest no hauria pogut recórrer a la violència com ho va fer. Com a mínim, els treballadors haurien aconseguit uns millors resultats.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×