Agenda

L’Europa del capital: de Maastrich al pacte fiscal

31/01/2014

Pablo Martínez

La UE mai s’ha basat en l’unió dels pobles, és un instrument per dominar-los.

La UE mai s’ha basat en l’unió dels pobles, és un instrument per dominar-los.

Història | El neoliberalisme s’ha convertit en norma constitucional a la UE durant les últimes dècades

La Unió Europea ha estat des dels seus inicis un projecte del capital, amb una gran capacitat per aparentar ser més progressista del que és en realitat. A l’Estat espanyol, aquest miratge es deu a diverses causes. En primer lloc, després de les dècades fosques del franquisme era inevitable mirar cap a Europa com a referent. Però també pel gran rentat de cara que se li ha realitzat a través dels mitjans de comunicació, que ho han sabut vendre com una unió dels pobles, en lloc de la unió dels capitals que en realitat ha estat sempre.

Quan la població comença a percebre en la manera en què es condueixen les polítiques a nivell europeu un “canvi de rostre”, un gir antisocial (d’altra banda molt real), es tendeix a oblidar que des del principi ha estat un projecte generat i dirigit en benefici de les oligarquies europees. La UE i el seu mercat únic es van rellançar als anys 80 per pressió de la gran patronal europea, i aquest mercat únic va exigir la creació de la moneda única que estem patint ara.

La caiguda dels antics governs soviètics a l’altre costat de l’anomenat “teló d’acer” el 1989 va col·locar a les classes dominants europees davant una nova situació internacional en la qual tenien l’oportunitat d’incorporar dins de la seva zona d’influència els potencials mercats d’Europa Central ocupats per l’exèrcit soviètic després de la II Guerra Mundial.
Les comissions europees es van convertir en la base per fer front a aquest desafiament i a una reestructuració de les economies occidentals que els permetés recuperar la taxa de beneficis perduda després de la crisi dels 70.

Pacte entre elits

El Tractat de la Unió Europea, signat a Maastritch el 1992, va incloure una gran part de les lloses que ara mateix llastren les economies europees, com aquest article 104 que va consagrar l’absurda prohibició que els Bancs Centrals financessin als governs. Una prohibició que només beneficia a la banca privada; els bancs europeus han rebut gràcies a això més de set bilions d’euros d’interessos des de la ratificació del tractat. O com els criteris de convergència, que imposaven un sostre al dèficit del 3% i del deute públic del 60%, límits que no han deixat de ser incomplerts per estats com Alemanya o França, però que s’usen sense cap rubor per justificar les pressions sobre les nacions de la perifèria europea com l’Estat espanyol, Irlanda, Grècia o Portugal. D’altra banda, el Tractat de Maastritch va portar l’adopció de la moneda única, que tan desastrosa ha demostrat ser recentment, i que va entrar en circulació el 2002.

Després del fracàs de l’anomenat Tractat Constitucional de 2004, que no va ser ratificat per França i els Països Baixos, la maquinària de la UE es va disposar a introduir de manera una mica més succinta, encara que bàsicament igual, molts dels seus principis, sense comptar aquesta vegada amb el vot de les poblacions. Ho va fer a través del Tractat de Lisboa de 2007, amb el text del qual es va promocionar la desregulación del mercat i es va desfavorir la intervenció de l’estat per aconseguir objectius socials.

La crisi, com no hauria d’agafar-nos per sorpresa, s’està aprofitant a manera de drecera per recuperar la taxa de beneficis. A partir del 2009, la política de la UE va canviar, però no en les seves línies generals, sinó que ara, alliberat de certes servituds com l’existència de partits i sindicats més potents de tipus més progressista o l’existència de la pròpia URSS, es decideix a prendre les regnes d’una política econòmica molt més dura, assumint completament el neoliberalisme.

Així, el 2011 es crea el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) en resposta a la crisi de l’euro de 2010. Aquest organisme intergovernamental de caràcter permanent, facilita ajuda financera a països amb greus problemes de finançament, a canvi d’un programa d’ajust macroeconòmic, pel qual els països en problemes es comprometen a tot tipus de mesures antisocials de caràcter neoliberal; desregulacions, privatitzacions, reformes laborals, etc. Per cobrir-se les esquenes, el MEDE o qualsevol de les persones que hagin format part de la seva estructura directiva, no poden ser portades a un judici com a acusats per l’exercici de les seves funcions. No obstant això, l’organisme té personalitat jurídica pròpia i sí pot entrar en un judici, però, com a part acusadora.

També dins d’aquest canvi de rumb, tenim el Pacte Fiscal Europeu signat el 2012 per 25 estats de la UE. A més d’imposar límits al dèficit del 3% sota amenaça de sancions, o l’obligació dels països amb deutes superiors al 60% del PIB a caure dins d’aquests límits en 20 anys, aquest tractat incloïa l’obligació de cada estat de posar noves regles constitucionals per assegurar el compliment d’aquestes regles. Estem parlant de regles que imposen, com a la reforma constitucional espanyola “express” de 2011 aprovada amb els vots del PSOE i el PP, la “prioritat absoluta” del pagament del deute sobre la despesa social.

En definitiva, la UE mostra les seves dents i es disposa a alimentar-se de les poblacions. Sota la consigna de la “estabilitat pressupostària” i del “control estricte del dèficit” es disposa a seguir aprofundint en les desigualtats a fi d’aconseguir el seu únic objectiu: salvaguardar els interessos del capital. Assegurar l’increment de la taxa de beneficis i continuar aprofundint en les desigualtats.

Una veritable unió europea, una unió dels pobles, seria sens dubte una cosa molt desitjable. Però només pot aconseguir-se si posem fi a aquesta Europa del capital. O ens movem, o ens passaran per damunt.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×