Agenda

Louise Michel: de mestra a comunera

01/03/2015

Tamara Ruiz

Michel va ser rebuda per 10.000 persones al tornar del seu desterrament.

Michel va ser rebuda per 10.000 persones al tornar del seu desterrament.

Louise Michel va néixer a Haute-Mame (França) al 1830. Filla d’una serventa i d’un terratinent, va rebre una bona educació basada en principis liberals.
Volia ser mestra, per la qual cosa va ingressar en una acadèmia a Chaumont, en la qual es va diplomar., Encara que no va poder arribar a exercir a l’escola ja que es va negar a prestar jurament a Napoleó III.

Va treballar com a professora en diverses acadèmies privades, sent criticada pels pares d’alguns alumnes pel seu mètode alternatiu d’ensenyament: portava als seus alumnes a fer classes a l’aire lliure per gaudir de la natura i els ensenyava a cantar la Marsellesa (en una època en la qual estava prohibit). Prohibia els càstigs i insistia en el sentit de la responsabilitat i en la participació activa de l’alumnat.

Més tard obre una altra escola privada a Millières, on ensenya durant dos anys, fins que es trasllada a Paris, al 1856. Una vegada allí comença a assistir a reunions polítiques i s’introdueix en ambients revolucionaris, on trava amistat amb Eugène Varlin, Raoul Rigault i Emile Eudes, entre d’altres, i comença a escriure amb freqüència a diaris de l’oposició com “Le cri du peuple” (El crit del poble).

Al 1869 és secretària de la “societat Democràtica de Moralització”, l’objectiu era ajudar a les treballadores obreres.

Després de la proclamació de la III República, mentre l’exèrcit prussià marxa cap a Paris, Louise Michel entra a formar part del Comitè de Vigilància del barri de Montmartre, una de les associacions veïnals que es van crear per organitzar la defensa de la ciutat.

La Comuna de Paris

Després de participar en nombroses manifestacions durant els mesos previs al començament de la Comuna, juga un paper clau en els esdeveniments que marquen l’inici de la Comuna, trobant-se a primera fila, disparant. Quan el govern de Versalles envia les seves tropes per apoderar-se dels canons de la Guàrdia Nacional, Luoise Michel, que en aquest moment és presidenta del Comitè de Vigilància del districte XVIII de París, lidera una manifestació de dones que va impedir a l’exèrcit fer-se amb els canons , i aconseguint que els soldats confraternicen amb els guàrdies nacionals i el poble parisenc.

Desenvolupa una tasca social i militant destacada durant els dos mesos que dura la Comuna. Anima el “Club de la Revolució” de l’església Sant Bernard de la Chapelle, al districte XVIII, i aconsegueix la creació de menjadors per als nens del barri. Organitza un servei de guarderies infantils a tota la ciutat i dóna suport a idees molt novedoses com la creació d’escoles professionals i d’orfenats laics.

Combat, fusell en mà, a les barricades de Clamart, Neuilly i Issy-les-Moulineaux, i també col·labora com a infermera, recollint i atenent els ferits, i recluta a dones per conduir les ambulàncies.

Com a guàrdia del batalló 61 de Montmartre, va liderar un batalló femení, qual coratge destacar especialment durant les últimes batalles de la Comuna.

Encara que ella va aconseguir escapar, més tard es va lliurar a les autoritats de Versailles per evitar que afusellessin a la seva mare, que havia estat arrestada.

Després de ser empresonada durant uns mesos, és portada davant un Consell de Guerra que la condemna a deu anys de desterrament a Nova Caledònia. Un cop allà, entra en contacte amb la població local, als que ensenya a llegir i escriure i simpatitza amb els nadius que lluiten per la independència de la colònia francesa, amb qui col·labora. Encara que anteriorment simpatitzava amb la corrent socialista del blanquisme, durant l’exili s’aproxima a l’anarquisme.

Al cap de nou anys de desterrament és amnistiada, tornant de nou a París al 1880, on és rebuda per 10.000 persones.

Després del seu retorn intervé en nombrosos mítings a França i a altres països europeus, on parla sobre la seva lluita per la revolució social i sobre l’anarquisme. El fet de cobrar entrada en aquests actes a les persones assistents ho veu com una forma de que les classes mitjanes contribueixin a donar suport a les treballadores.

Al 1883, després de participar en una manifestació de desocupats que acaba amb el saqueig de diverses fleques i en enfrontaments amb la policia, torna a ser condemnada a diversos anys de presó i empresonada, negant posteriorment a ser amnistiada, encara que acaba sortint de la presó al cap de tres anys.

A l’any següent, al 1887, durant una reunió de militants un ancià monjo li dispara ferint-li l’orella i quedant una bala allotjada en el seu cap, fet que posteriorment li ocasionarà forts dolors. Tot i això, durant el judici Luoise va demanar indulgència pel seu agressor.

Els últims anys de la seva vida els passa entre mítings i a la presó fins que s’exilia a Londres per evitar ser ingressada en un psiquiàtric.

Les incendiàries

Luoise no va ser l’única dona que va tenir un paper destacat durant la Comuna de París, sinó que hi va haver centenars d’elles que van participar activament, tant en les barricades com en l’àmbit polític, creant cooperatives de treballadores i sindicats específics per a dones, participant activament en clubs polítics i creant organitzacions revolucionàries pròpies, com el Comitè de Dones per a la Vigilància, el Club de la Revolució Social o el Club de la Revolució, entre d’altres.

Moltes d’aquestes dones van desafiar el paper que tenien establert en aquella època, combatent en primera línia i reivindicant els seus drets. Els mitjans de l’època parlaven de la seva combativitat i les anomenava les “Pétroleuses” o incendiàries, estenent el rumor fals que calaven foc a edificis públics durant l’última setmana de la Comuna.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×