Agenda

Més vagues, més llargues i des de baix

01/05/2014

Oriol Alfambra

Les assemblees decisòries des de baix són claus per poder guanyar.

Les assemblees decisòries des de baix són claus per poder guanyar.

Anàlisi | El nombre de conflictes laborals ha crescut fins nivells similars als dels anys 80.

L’existència de drets socials i laborals està totalment vinculada a la capacitat del 99% d’organitzar-se i lluitar per conquerir-los i defensar-los. Les lleis que formalitzen aquests drets són l’expressió de la correlació de forces entre la classe treballadora i la capitalista. Les reformes laborals imposades pels governs del PSOE el 2010 i del PP el 2012 són la resposta de l’elit dominant a la crisi econòmica.

Manifestacions, acampades, ocupacions o marxes, entre moltes altres formes de protesta, encarnen en si mateixes la lluita de classes, la lluita del 99% contra l’1%, i contribueixen a generar un clima de rebuig a l’austeritat, a estendre els conflictes i a maximitzar el seu impacte. Així mateix, les vagues són l’expressió més crua de l’antagonisme de classes, un vívid pols entre capital i treball on es disputa el poder econòmic de modelar la realitat quotidiana. Les vagues reflecteixen el fort compromís i la combativitat amb que la gent treballadora afronta aquest conflicte.

La resposta del 99%

A l’inici de la crisi, els anys 2007, 2008 i 2009 es van produir un total de 852, 1.019 i 1.125 vagues respectivament. Aquestes dades suposen un augment en relació amb el període comprès entre 1997 i 2006, quan el nombre de vagues a l’any es situa sempre per sota de les 800. Aquests registres s’apropen als anteriors a la dècada dels 90. Tanmateix les dades de participació (entre 500 i 600 mil vaguistes l’any) i del volum de jornades no treballades (entre 1,2 i 1,5 milions de jornades individuals perdudes) estan encara bastant per sota. Això indica que tot i que creix el número de conflictes, aquests involucren a menys gent i són més curts que a la dècada dels 80, quan també es sobrepassava el miler de vagues a l’any. Aquest període de creixement de les lluites laborals va ser liderat pel sector industrial, un sector molt intensiu en la producció de riquesa i que el 2009 va registrar la pèrdua de més de 1,2 milions de jornades laborals.

Aquesta ofensiva va permetre els sindicats obligar la patronal a revisar els salaris tal com ho contemplen els convenis col·lectius, però al que es negava l’empresariat. Però, a principis de 2010, les burocràcies sindicals van acceptar a la taula de negociacions mesures de flexibilització internes de les plantilles, utilitzant la mobilització de les bases per reforçar el seu paper de garants del pacte social en comptes d’esperonar la mobilització cap a posicions més intransigents. De la mà d’aquest pactisme, el PSOE va aprovar la seva reforma laboral, que va debilitar la protecció davant dels acomiadaments, abaratint-ne les indemnitzacions i potenciant la figura de l’acomiadament objectiu. Aquesta llei persegueix que l’empresariat mantingui els seus marges de benefici a curt termini, reduint les plantilles, i a mig llarg termini destruir llocs de treball amb bones condicions per substituir-los per contractes precaris.

L’efecte d’aquesta reforma va ser una immediata paralització de les lluites en el sector privat, que des dels anys 70 ha suposat el gruix dels conflictes, així com aporta el gruix de la producció de riquesa i, per tant, involucra a masses de treballadores i treballadors majors que el sector públic. La percepció de derrota a la vaga general del setembre de 2010, que va tenir un seguiment raonable, però no va aconseguir aturar la reforma, l’atur que gairebé arribava als cinc milions i la reforma laboral van contribuir enormement a tallar la tendència creixent de mobilització. El 2010 en nombre de vagues es queda sobre el miler, però en termes de vaguistes implicades i jornades perdudes cau a la meitat.

D’altra banda el 2010 augmenten les vagues al sector públic i al 2011 les lluites de les marees groga i verda reflectiran una clara influència del moviment 15M. La sanitat també viu una crescuda de la mobilització, no només en el nombre de vagues, sinó en forma d’ocupacions i acampades contra la privatització d’aquest servei públic. La naturalesa del treball d’aquests sectors, en continu contacte amb la societat en les escoles i hospitals els predisposa a que la influència anímica i ideològica del l’esclat del 15M fes créixer la resistència a l’austeritat i el neoliberalisme. També en sentit contrari, les lluites en el sector públic gaudeixen de més impacte social relatiu i contribueixen a mantenir l’ambient de combativitat.

Radicalització creixent

El període comprès entre les dues vagues generals viscudes el 2012 no té precedents. Si bé el nombre de vagues es recupera situant-se en 878 (sense considerar les vagues generals), es comptabilitzen 323 mil participants, xifra propera al període de frenada del 2010-11. Però amb 1,3 milions de jornades perdudes es situa en el rang de 2007-09, fet que indica que les vagues són més intenses i duradores. Les direccions sindicals es veuen abocades a convocar les vagues generals del 29 de març i 14 de novembre per aquesta radicalització dels conflictes i la imposició de la reforma laboral del PP que acaba amb la negociació col·lectiva. Aquesta figura, inclosa el 1980 a l’Estatut dels Treballadors, va desplaçar la centralitat del procés de negociació de les empreses al marc sectorial, per allunyar-lo de la realitat combativa i fortament organitzada que el moviment obrer va assolir entre 1976 i 1979, punt àlgid en el qual més de tres milions de vaguistes cada any van provocar entre 11,5 i 19 milions de jornades perdudes.

Això permet fer-se una idea de l’excepcional nivell de combativitat del moviment obrer durant la transició, però també del baix nivell relatiu de lluites en que ens trobem avui. Per això, ara es pretén tornar a desplaçar a l’empresa la negociació, on no existeix de manera generalitzada un sindicalisme combatiu amb pràctiques assembleàries, amb l’objectiu de debilitar els sindicats com organitzacions. La combinació de les dues reformes configura unes relacions laborals on la temporalitat i la precarietat seguiran en augment. El pacte social ha estat invalidat perquè més de sis milions de persones no tenen feina i els serveis públics han patit unes retallades sense precedents. Això ha deixat sense marge de maniobra a les burocràcies sindicals.

En aquest context a finals del 2012 i la primera meitat del 2013 van irrompre les lluites al sector informàtic en forma de vagues indefinides, que mostren la possibilitat d’articular un sindicalisme combatiu des de sectors amb poca tradició de lluita. El 2013 les dades comptabilitzen 994 vagues amb 445 mil participants i més d’un milió de jornades perdudes, retornant als registres de 2007-09. Però destaca que molts dels conflictes ara prenen la forma de vaga indefinida, com la de docents de Balears, la de la neteja de la comunitat de Madrid, de Coca-cola, TV3, o Panrico, que ja du més de set mesos en peu. La tendència general, amb alts i baixos, és, per tant, al creixement i la radicalització de les lluites, amb el denominador comú de desbordar a les burocràcies per mitjà de la democràcia de base.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×