Agenda

Pugnar i avançar: El paper de l’estat en el canvi social

31/03/2014

Íñigo Errejón (*)

Veneçuela és un dels exemples de canvi social i poder popular impulsat per l’estat.

Veneçuela és un dels exemples de canvi social i poder popular impulsat per l’estat.

Aquest text és la resposta d’Íñigo Errejón ha una sèrie de preguntes que li vam fer pel email i que a causa del seu interès vam decidim convertir en aquest article.

Debat | Les maquinàries institucionals poden ajudar a reconstruir blocs populars.

No hi ha “afores” de l’estat i el mercat. No existeix un edènic espai del que és social, verge i immaculat, des del qual construir les alternatives. Això no vol dir que no hi hagi feina “des d’allò social”, però aquest no és diferent d’allò polític i per descomptat negocia i interactua, encara que en allò micro, amb els mateixos poders i forces mercantils i institucionals. Per això cal anar amb compte amb l’enamorament d’allò micro com a dipòsit de virtuts.

El neoliberalisme, d’altra banda, s’ha desplegat destruint el teixit social i comunitari, els valors i les memòries col·lectives, i atomitzant i fragmentant les poblacions. En aquestes condicions, sovint l’estat és allò més “públic” que hi ha, les úniques instàncies on la violència dels de dalt està sotmesa (o podria estar-ho) a regles, encara que siguin formals. Per estat, és clar, entenc no només les administracions públiques, sinó el conjunt de dispositius i esferes que cohesionen un ordre donat i el seu equilibri de forces més o menys congelat, el sentit instituït i asseguren la reproducció social. Estat en sentit “ampliat” a la cultura, la societat civil, etc.

Si no hi ha “afores” toca assumir que la política taca i ningú assegura certeses, ja que estem en el terreny d’allò contingent, d’allò canviant. En els processos llatinoamericans l’estat ha estat el principal espai –i màquina, ja que és les dues coses– de recreació i impuls de vincle social cooperatiu. És veritat que hi ha experiències petites, molt estimades pels militants, d’espais comunitaris que han necessitat poca o nul·la presència estatal. Però per desgràcia no han estat els més grans, i els grans avenços en drets socials o millora de les condicions de vida de les classes subalternes s’han fet servint (i enfortint) institucions estatals. Diria, en una lògica de subsidiarietat, que “tant estat com calgui i tanta autogestió com sigui possible”, però de nou aquest no és un problema ideològic que es resolgui optant: el problema de l’eficàcia, de la durada en el temps, de la producció, de la transparència, de la rendició de comptes… són problemes institucionals que afecten els dispositius estatals tradicionals o als de “nou tipus”, molt difícils de trobar i que després no es diferencien tant.

Institucionalitat i vida quotidiana

La pregunta central és com construir institucionalitat que converteixi els nous poders en vida quotidiana, perquè la gent no és heroica tota la vida i després de les jornades glorioses sol preferir anar-se’n a casa, i cal trobar formes de quadrar democràcia amb eficàcia. Això pel que fa als processos llatinoamericans amb governs populars. En el nostre context, les maquinàries polítiques i institucionals poden nítidament ajudar a reagrupar-se i reconstruir blocs populars. Un pot rebutjar la idea de l’estat –com a màquina, perquè com camp de lluita és més complex– quan hagi construït institucions almenys igual d’eficaces que assegurin les conquestes de les que la gent ja gaudeix. Si no és molt difícil que ningú et faci cas.

I això, si es fa, és en els intersticis de la regulació estatal avui existent: negociant, pugnant, avançant i retrocedint en funció de l’empenta popular i la capacitat dels adversaris. És clar que el problema és “transformar l’estat”, però això no es fa publicant-ho al BOE ni pintant a les parets, sinó produint els quadres, els marcs institucionals i les estructures que el canviïn a la vida concreta, que ho facin girar de maquinària de despulla a maquinària de distribució i garanties. Però el component de violència no sembla que hagi de desaparèixer demà, ja que es deriva de la possibilitat de conflicte i aquest no deriva només de la lluita de classes.

Sense fi de la història i la política, que és d’altra banda una utopia reaccionària, costa imaginar-se la fi de les estructures que converteixin en obligatòries les decisions col·lectives, que expropiïn part de les capacitats socials i regulin i fins i tot castiguin. D’això se’n pot dir estat o d’una altra manera, però crec que parlem del mateix.

(*) Doctor i investigador en Ciència Política a la UCM i membre de la Fundació CEPS. Parlarà a les Jornades “Idees per canviar el món”. Mirar contraportada.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×