Agenda

Victòria per a la resistència a Gaza

08/09/2014

Isaac Salinas

Malgrat la maquinària propagandística sionista, la solidaritat amb Palestina ha crescut arreu del món.

Malgrat la maquinària propagandística sionista, la solidaritat amb Palestina ha crescut arreu del món.

Orient Mitjà | Després de la retirada d’Israel, la situació a la regió será clau per desbloquear el futur de Palestina.

Qui diria que, després de 50 dies de bombardejos que han deixat rere seu més de 2.000 morts, 10.000 persones ferides, mig milió expulsades de les seves llars i innombrables edificis reduïts a enderrocs, la resistència palestina ha guanyat el pols a l’Estat d’Israel. No físicament, és obvi; però sí simbòlica i estratègicament. Malgrat el tràgic balanç, Netanyahu no ha aconseguit el seu objectiu principal: doblegar la resistència palestina, encarnada en Hamàs. Al contrari: Hamàs i altres faccions armades surten reforçades de cara al poble palestí en detriment de l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbas, vista com un titella d’Israel i Occident.

Per la seva banda, cau la popularitat de Netanyahu del 80% al 37%, en convertir el que es va concebre com una ofensiva militar en una guerra de desgast que recorda molt a la humiliació israeliana al Líban contra Hizbullah el 2006.

L’anomenada “Operació Marge Protector” –la major ofensiva israeliana contra Palestina des de la Intifada d’Al-Aqsa, que va provocar una xifra similar de morts– també ha servit per trencar el silenci sobre la lluita palestina i exposar davant els ulls del món sencer les brutalitats sionistes, activant un ampli moviment internacional de solidaritat i reforçant la campanya de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) a Israel.

Aquesta conjunció de factors explica la treva aconseguida a finals d’agost. Malgrat l’enorme desequilibri de forces, la resistència va obligar a Netanyahu a declarar l’alto el foc, aixecar parcialment el bloqueig sobre Gaza i estendre els drets de pesca de tres a sis milles.

Però no ens enganyem; no hi ha gens de magnanimitat en aquestes concessions. No suposen sucumbir a les grans demandes del poble palestí; només permeten el compliment dels drets humans més bàsics. I, igual que amb anteriors treves i els fallits processos de pau, sempre amb traves. De fet, després d’anunciar la fi dels bombardejos sobre Gaza, Israel es disposa a prendre 400 hectàrees a Cisjordània—el major robatori de terres en 30 anys.

Occident

L’ocupació israeliana no seria possible sense el suport dels EUA i la UE, que justifiquen els bombardejos i proveeixen d’armament i finançament. Després de l’elecció de Hamàs a Gaza el 2006, es van sumar a Ehud Olmert en la seva demonització i congelar una ajuda econòmica vital per al funcionament de l’economia palestina, el que va provocar l’impagament de salaris a funcionaris. Van donar suport el bloqueig de Gaza, que es va convertir en una presó a l’aire lliure per als dos milions de persones que l’habiten, donat el control de les seves fronteres per Israel. La crisi humanitària s’acarnissa amb la franja a conseqüència del desproveïment de productes de primera necessitat i la intensificació dels càstigs israelians. Com a resultat, el 80% de la població de Gaza viu sota el llindar de la pobresa i l’atur supera el 50%.

Cisjordània, per la seva banda, s’ha convertit en un trencaclosques de ciutats palestines aïllades per carreteres israelianes. L’expropiació de noves terres s’ha multiplicat a conseqüència de la construcció del “Mur de la Vergonya”, la colonització israeliana s’ha accelerat i avança la fractura de la continuïtat territorial palestina, fent inviable la solució d’un Estat palestí sobre els Territoris Ocupats el 1967 (Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est), horitzó dels processos de pau. Es tracta, en definitiva, d’una política sionista de fets consumats amb el suport econòmic, regular i incondicional dels Estats Units.

Què guanya amb tot això els EUA? O més ben dit, qui en treu profit? Doncs els tres grans grups de pressió que es van imposar després dels atemptats de l’11-S i el gir en política exterior cap a més unilateralisme, militarisme i imperialisme: el lobby pro israelià, el sector energètic (control directe i colonial del petroli) i el complex militar-industrial (exportació d’armament).

La UE, com a sòcia d’EUA en política exterior, no pot ocultar la seva complicitat emparant-se en el lideratge nord-americà. Els països membres haurien de prendre exemple de les Illes Maldives, que acaben de suspendre les seves relacions econòmiques amb Israel, i fins i tot de Bolívia, on Evo Morales ha declarat “terrorista” a l’estat sionista. Això només serà possible si la campanya BDS segueix prenent força i aconseguim exercir prou pressió des de baix als nostres respectius governs. A Sud-àfrica, la combinació d’aquesta campanya i la d ‘”una persona un vot” va aconseguir acabar amb el règim d’apartheid.

Alliberament

Més enllà de la pressió econòmica internacional, l’alliberament palestina només vindrà de la mà del poble palestí, que mereix tota la nostra solidaritat. Això, ens agradi o no, suposa un suport crític, però incondicional a Hamàs com el seu major representant en la lluita contra el sionisme, que al seu torn reforça la lluita antiimperialista en els altres països àrabs. Això no vol dir aprovar la corrupció d’alguns dirigents de Hamàs ni la seva estratègia d’associar-se amb governs reaccionaris com els de Turquia, Qatar i, fins fa poc, Egipte i Síria. Aquesta estratègia reprodueix la de Fatah i l’esquerra palestina des dels anys 60, i no alliberarà Palestina. Hamàs hauria de buscar aliats no en règims que cooperen amb l’imperialisme i el sionisme, sinó en les masses àrabs en lluita pel seu alliberament.

Una transformació revolucionària en el món àrab i l’alliberament palestina no són lluites diferents; al contrari, estan orgànicament connectades. Com diu l’activista egipci Hossam El-Hamalawy, “el camí a Jerusalem passa per les capitals àrabs, i és una via d’anada i tornada”. “Imagina que el règim d’Al-Sisi no estigués al poder, i que en el seu lloc hi hagués un govern revolucionari dedicat a la causa palestina. Rebria refugiats en temps de guerra i oferiria lliure trànsit de béns i persones. Proporcionaria ajuda diplomàtica i militar a la resistència”, proposa El-Hamalawy. Per desgràcia, la contrarevolució a Egipte ha impedit a les forces revolucionàries evitar la col·laboració d’Al Sisi amb Israel en l’atac a Gaza.

Amb tot, el poble palestí no es rendeix. La recent onada d’alçaments a Cisjordània i Jerusalem és només comparable, en nombre de manifestants, a la primera Intifada de 1987. Aquí resideix el potencial revolucionari que podria desencadenar una nova Intifada, que actuï amb independència dels règims àrabs i es recolzi en les revoltes al món àrab (especialment Egipte), amb l’objectiu de finalitzar l’ocupació militar de Cisjordània, el desmantellament del mur de l’apartheid, aconseguir la convivència a Jerusalem, el desbloqueig total de Gaza i el retorn dels refugiats palestins a conseqüència del Nakba (“catàstrofe” en àrab, en referència a l’exclusió palestina amb la fundació de l’Estat d’Israel el 1948). Donada la naturalesa excloent del sionisme, això només és possible mitjançant la creació d’un sol Estat palestí amb igualtat de drets, amb independència d’ètnia i religió.

Alguns números

400 héctarees acaba d’annexionar Israel a Cisjordania
80% de la població de Gaza viu sota el llindar de la pobresa

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×