Agenda

Votar per la ruptura democràtica

02/11/2014

Diego Garrido

Els darrers esdeveniments han demostrat un cop més que la desobedència és l’únic camí cap a la independència.

Els darrers esdeveniments han demostrat un cop més que la desobedència és l’únic camí cap a la independència.

El vespre de dilluns 13 d’octubre saltava la notícia per boca de Joan Herrera a la seva sortida de la reunió dels partits pro-consulta al Palau de Pedralbes. La consulta tal i com s’havia convocat per decret del President, d’acord amb la Llei de Consultes no Referendàries aprovada pel Parlament de Catalunya, no es faria, i la unitat dels partits havia quedat esquerdada. Es complia allò que es venia preveient des de sectors diversos: d’una banda, el Govern central de l’Estat espanyol, que va trigar poc en vanar-se de la “victòria” de la seva estratègia impertorbable de veto; de l’altra, els partits i organitzacions catalanes en contra de la consulta, les quals han basat els seus posicionaments en el discurs de la por.

Alhora, col·lectius, partits i mitjans de l’esquerra transformadora a favor del dret a decidir com aquest, també fèiem un anàlisi pel qual es donaria aquest pas enrere. Ho hem dit en moltes ocasions: CiU forma part del règim, és un partit d’ordre que en cap cas està disposat a desobeir la legalitat.

I més enllà d’això, CiU, no tenen interès en un trencament per anar cap a un estat independent si aquest comporta una situació de confrontació amb l’estat on la mobilització popular pugui ser la protagonista.

Tanmateix Artur Mas té un interès vehement en el procés sobiranista com a escenari polític: mostrar-se com a figura imprescindible d’aquest procés avalant així la resta de la seva gestió retalladora, gens amiga del poble català que tant defensa en el discurs nacional. El moviment posterior a la suspensió de la consulta mostra un pas més en aquest tacticisme per allargar la seva legislatura, ajornant l’execució del mandat que el poble català va emetre a les darreres eleccions autonòmiques, que no era altre que decidir directament sobre la independència de Catalunya.

Nou 9N

Així doncs, el dimarts 14 d’octubre rebem l’anunci d’un nou gir en el procés, que converteix el 9 de novembre en una jornada de participació on es podrà votar però sense aclarir en quins termes ni amb quines garanties. Vam passar del terrabastall de la nit anterior, en què les xarxes socials bullien de crítiques al President des de tots els fronts, a una certa tranquil·litat emesa pels mitjans de comunicació públics de Catalunya i d’altres, com el Grup Godó, perquè “al cap i a la fi votaríem”. La discussió es va desplaçar ràpidament a quines serien les condicions i garanties democràtiques d’aquest nou 9N, i l’escenari de possibles eleccions “amb caràcter plebiscitari” que va obrir Mas. Queda palès que això és el màxim on arribarem amb aquest govern de la Generalitat, i que unes eleccions seran la única sortida, encara que Mas les intenti esbiaixar cap als seus interessos partidistes amb “llistes unitàries”, de moment gens clares.

Pels que defensem que tot allò que no sigui un referèndum que emeti un mandat clar suposa un frau democràtic, i que sabem que només desobeint la legalitat espanyola el podrem celebrar, ha estat un cop dur. Amb el nou 9N han desactivat la possibilitat d’organitzar la desobediència per aquesta jornada, ja que la mobilització popular s’enfocarà a la participació en la proposta institucional, per demostrar un cop més la voluntat massiva de decidir sobre el nostre futur. Pot ser un pas més, però fa la sensació que cada pas que donem com a poble hi ha una cinta sota els nostres peus que llisca cap enrere, mantenint-nos en el mateix lloc. En algun moment haurem de trencar l’statu quo, i aquest és el clam que hem de fer sentir el 9 de novembre.

En aquesta conjuntura, les reaccions de la resta de partits han estat oscil·lants. ERC, com a soci parlamentari de CiU que va condicionar aquest suport a la consulta, és qui té més en joc. El seu guió ha estat el de mostrar-se indignada amb el pas enrere de Mas i presentar-se com la defensora més radical de la independència, amb propostes un tant surrealistes com la declaració unilateral immediata, o tornar a convocar la consulta tal i com estava plantejada “fins esgotar tots els límits legals”. Però ha acabat redreçant-se donant suport crític al nou 9N, mantenint la idea de la DUI després d’unes eleccions, que al contrari que CiU té interès en que siguin com abans millor. Sobre la candidatura unitària encara no entra a valorar.

D’altra banda tenim Unió Democràtica de Catalunya, que s’ha sentit maltractada amb la proposta electoral que Mas ha llançat sense consultar-li, fet que mostra la cada cop major debilitat de la coalició. ICV-EUiA va declarar en un primer moment que no donaria suport al nou 9N per no oferir garanties democràtiques, i que faria una campanya de signatures per denunciar davant Europa el veto a la consulta per part d’Espanya. En última instància, ha canviat la seva posició per mobilitzar per la jornada de participació, mantenint la recollida de signatures. Això pot explicar-se en part per l’amenaça de prohibició també d’aquest nou 9N per part de l’Estat espanyol, que ha tornat a reviure la figura de l’enemic comú contra el qual els partits proconsulta fan pinya. El PSC i el PP continuen en les seves posicions monolítiques: consulta pactada amb l’Estat i il·legalització (encara que no hi hagi una llei que il·legalitzar), respectivament. I l’ANC per la seva banda, mobilitzarà pel nou 9N i pressiona per que les eleccions es convoquin tan aviat com es pugui.

La via desobedient

La CUP-AE també va tenir una reacció molt crítica al pas enrere del President, convocant una assemblea a plaça Sant Jaume la mateixa nit del dia 13 per explicar a tothom qui volgués la situació i plantejar propers moviments. Dins les seves possibilitats amb 3 diputades al Parlament, ha jugat bé les seves cartes: es van desmarcar en el moment oportú del camí marcat per la institució, i en veure la irreversibilitat del nou escenari, van plantejar 11 punts al President als quals condicionaven el seu suport al nou 9N. Aquests punts busquen donar la major credibilitat i garantia possible, dins les limitacions, al procés participatiu, i van servir per aplegar de nou els partits a favor de la consulta entorn al nou 9N. El punt discordant va ser, òbviament, demanar que no s’acatés una nova prohibició per part de l’Estat, i que no quedés en mans del Govern de la Generalitat unilateralment prendre aquestes decisions, les quals, segons el comunicat de la CUP “resten ara supeditades al debat previ i compartit a la recerca d’alternatives per a continuar garantint el 9-N. En tot cas, la CUP continua insistint que l’única via és la desobediència.”

I després del 9 de novembre? Les eleccions no són l’escenari desitjable perquè com ja hem dit, suposen un frau democràtic, manipulant el procés per que en comptes de votar sobre la independència, seguim donant la clau de la negociació als mateixos. Però per que aquest frau no es compleixi, ens hem de preparar ja. En aquest sentit es va presentar el 20 d’octubre la Crida Constituent, que compta ja amb més de 1.500 adhesions, entre elles les de Lluís Llach o Sergi López, per crear una candidatura unitària, no en clau patriòtica dominada per la oligarquia, sinó en clau de ruptura constituent des de baix. Perquè la independència no es demana, s’exerceix, i quan les institucions topen amb els seus propis murs, només el poble organitzat des de la base pot tombar-los i construir un nou país. Del poble i pel poble.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×