Agenda

Maig 68: quan un altre món va ser possible

Chris Harman

La publicació d’aquest text respon a un necessari exercici de recuperació de la memòria històrica. Un exercici especialment necessari ja que les protestes que desafien l’ordre capitalista són presents, com en els anys 60, per tot el planeta. Avui segueix sent certa l’afirmació de l’autor: “1968 és gairebé universalment conegut com ‘l’any dels estudiants’, com si la major vaga general mai coneguda no hagués tingut lloc, com si un dels governs més forts del món occidental no hagués quedat suspès durant una setmana a la vora de la seva autodissolució”.

Raó de més perquè aquesta publicació ens acosti al maig francès. No només per a conèixer els fets sinó també, en la mesura del possible, per a extreure lliçons d’una experiència de transformació social que a molts activistes d’avui ens agradaria viure —i aquesta vegada sí, aprofitant les oportunitats revolucionàries. Una experiència que durant setmanes va dur la imaginació d’un nou món al poder, un nou poder construït a les barricades, els comitès d’acció i les ocupacions de fàbriques. Una experiència que quaranta anys després, en temps de l’hegemonia global neoliberal, esperem que serveixi per a poder imaginar altres mons possibles i avançar amb pas ferm cap a ells.

1. Introducció
2. El moviment estudiantil a França
3. La dinàmica de la rebel•lió estudiantil parisenca
4. El maig de les i els treballadors
5. Un govern paralitzat
6. Política a la vaga de masses
7. El desenllaç
8. Les i els revolucionaris
9. El final amarg
10. Una oportunitat revolucionària

Notes

L’autor és militant del Socialist Worker Party a Gran Bretanya, organització germana d’En lluita. A més és l’actual editor d’International Socialism, la publicació teòrica del mateix partit. A la fi dels anys 60 era un destacat activista del moviment estudiantil de la London School of Economics. Extret del llibre The fire last time: 1968 and after, Bookmarks 1998, segona edició.

1968-2008: De la imaginació al poder, al poder de la imaginació

Amb motiu del 40 aniversari del maig francès volem presentar aquest capítol de Chris Harman pertanyent al llibre The fire last time: 1968 and after publicat fa 10 anys. Després de passar 23 anys al capdavant del revolucionari diari setmanal Socialist Worker, Chris Harman és l’actual editor d’International Socialism Journal a Gran Bretanya. A la fi dels anys 60 era un destacat activista del moviment estudiantil de la London School of Economics, participava en la redacció del diari The Agitator i estava involucrat molt activament en la campanya de solidaritat amb Vietnam.

Aquesta nova publicació d’En Lluita no pretén celebrar amb nostàlgia un aniversari. Al contrari, sobren raons per a publicar un text d’aquesta importància. Després de l’aixecament zapatista al 1994, els bloquejos a Seattle contra l’Organització Mundial del Comerç al 1999 i el procés del Fòrum Social Mundial des de 2001, un nou moviment amb un marcat accent anticapitalista ha recorregut el món. Com va succeir també als anys 60, una nova generació d’activistes ha entrat en la lluita per canviar el món de forma radical i des de baix.

Llavors eren els joves activistes negres del moviment pels drets civils als EEUU i l’incipient Black Panthers Party; el moviment estudiantil alemany i les campanyes contra la guerra del Vietnam; eren també els treballadors que van derrotar els tancs soviètics a Praga; i, per descomptat, les barricades dels estudiants francesos que van guiar la posterior ocupació de fàbriques i la major vaga de masses de la història.

Actualment, en aquesta batalla per canviar el món els estudiants francesos han tornat a ocupar les seves facultats, aquesta vegada per a derrotar el precari Contracte de Primera Ocupació (CPE en francès); els estudiants grecs ho han fet per a defensar la universitat pública i frenar la seva privatització; a Orient Pròxim la resistència i la solidaritat s’estenen des de Palestina, Líban, Afganistan i l’Iraq cap a la resta del planeta i una nova onada de vagues recorre Egipte amenaçant la dictadura de Mubarak; a Amèrica Llatina les revoltes populars han esclatat amb especial força a Argentina, Bolívia, Equador i Veneçuela.

En aquest context, la publicació d’aquest text respon a un necessari exercici de recuperació de la memòria històrica. Un exercici especialment necessari ja que les protestes que desafien l’ordre capitalista són presents, com en els anys 60, per tot el planeta. Malgrat això, al 2008 segueix sent certa l’afirmació que Chris Harman va fer fa 10 anys:
“1968 és gairebé universalment conegut com ‘l’any dels estudiants’, com si la major vaga general mai coneguda no hagués tingut lloc, com si un dels governs més forts del món occidental no hagués quedat suspès durant una setmana a la vora de la seva autodissolució”.

Molts joves activistes d’avui dia coneixen 1968 a través d’icones de radicalitat personificats en noms com Martin Luther King, Daniel Cohn-Bendit o Malcolm X uns anys abans. No obstant això els grans mitjans els presenten per avançat com icones d’una radicalitat desfasada, impròpia dels temps que corren. Encara que també és cert que en el cas de Cohn-Bendit, malgrat el seu inestimable rol en els fets del maig francès, per la seva trajectòria política des de llavors seria molt més encertat presentar-lo com icona d’una radicalitat perduda.

Però encara coneixent les icones, i en moltes ocasions simpatitzant amb elles, són pocs qui s’han acostat, per exemple, al genial documental Grand Soirs et Petits Matins per descobrir que el maig del 68 va ser quelcom més que una revolta estudiantil.

Raó de més perquè aquesta publicació ens acosti al maig francès. No només per a conèixer els fets sinó també, en la mesura del possible, per a extreure lliçons d’una experiència de transformació social que a molts activistes d’avui ens agradaria viure —i aquesta vegada sí, aprofitant les oportunitats revolucionàries. Una experiència que durant setmanes va dur la imaginació d’un nou món al poder, un nou poder construït a les barricades, els comitès d’acció i les ocupacions de fàbriques. Una experiència que quaranta anys després, en temps de l’hegemonia global neoliberal, esperem que serveixi per a poder imaginar altres mons possibles i avançar amb pas ferm cap a ells.

En lluita, maig del 2008

1. Introducció

La història no segueix una velocitat constant. Algunes vegades, fins i tot els canvis menors es prenen dècades o segles. En altres ocasions, poden passar més coses en una nit que en els deu anys anteriors. Una d’aquestes nits va ser la del 10 a l’11 de maig de 1968 a París.

Aquell divendres al vespre havia començat amb una gran manifestació d’estudiants universitaris i de secundària, la cinquena en una setmana. El seu motiu era la queixa sobre l’ús de la força que feia la policia per tancar la universitat i impedir les protestes contra la repressió a estudiants de la universitat situada al suburbi de Nanterre. La policia armada havia atacat les manifestacions prèvies utilitzant porres, gasos lacrimògens i arrestant a molta gent. Les i els estudiants havien començat a contraatacar llançant llambordes i construint barreres improvisades amb senyals de circulació i tanques metàl·liques. Però la manifestació d’aquella nit era pacífica.

Després, al voltant de les deu, van descobrir que la policia els hi havia barrat el pas bloquejant els ponts del Sena. L’objectiu de la policia era contenir la protesta als carrers veïns al Bulevard Saint Michel.

Els i les estudiants van contrarestar les tàctiques policíaques creant una àrea “alliberada”, lliure de policia, aixecant barricades en tots els carrers contigus —als senyals de circulació, tanques i llambordes, s’hi van sumar nombrosos cotxes bolcats, material d’obres pròximes, costals de ciment, compressors, rotlles de filferro i bastides.
Els habitants de la Rue Gay Lussac i els carrers pròxims mostraven la seva simpatia envers els estudiants portant pa, xocolata i begudes calentes. Molts joves treballadors es van unir a les barricades, on onejaven banderes vermelles i negres.

El govern va ordenar a milers de policies paramilitars del CRS —els antidisturbis francesos—, entrar en acció cap a les dues de la nit. Va començar una baralla salvatge al carrer. La policia carregava un i altre cop contra les barricades, disparant pots de gas i granades, apallissant a qualsevol —estudiant, treballador o transeünt— que passés a prop. Els manifestants llançaven a la policia tot el que tenien a mà —llambordes arrencades del carrer, pots de gas i granades que encara no havien esclatat. Des dels balcons, la gent llançava aigua als carrers per evitar la intoxicació dels gasos mentre molts cotxes bolcats començaven a cremar. La policia es veia forçada a detenir la seva ofensiva i va necessitar més de quatre hores per aconseguir el control de l’àrea.

Tot i això les i els manifestants no estaven vençuts. Els líders de les principals federacions sindicals havien estat reunits tota la nit, planejant i escoltant notícies de la manifestació per la ràdio. Quan el nivell de la repressió i la lluita va minvar es va convocar una vaga general de tot un dia per al dilluns, dia 13 de maig.
Per intentar contenir les protestes, el primer ministre, Pompidou, va anunciar que la universitat es reobriria i que hi hauria una “revisió” dels càrrecs en contra dels arrestats. Més tard, va explicar que “preferia donar-li la Sorbona als estudiants que veure’ls prendre-la per la força”1. Però ja era massa tard. Els i les estudiants estaven decidits a ocupar la universitat en el mateix moment en què s’obrís. Més important encara, la vaga seria la més gran que França hagués viscut mai, i en dos dies hi hauria treballadors per tot França ocupant les fàbriques.

El que va començar com una protesta estudiantil, a la “nit de les barricades”, va llançar a França cap a un enfrontament social enorme, amb el govern virtualment paralitzat durant tres setmanes mentre la gent especulava sobre si havia de ser enderrocat de forma revolucionària.

2. El moviment estudiantil a França

El moviment estudiantil parisenc, en si mateix, no era gaire diferent dels moviments a Berkeley, Columbia o Berlín, dels de les ciutats italianes o els de la London School of Economics. Fins a principis de maig era considerablement més petit que la major part d’aquests.

A França existia un moviment estudiantil de classe a la fi dels ‘50 i principis dels ‘60, en contra de la guerra algeriana. El reclutament obligatori d’una banda, i l’horror per l’escalada de repressió de l’exèrcit francès a Algèria per l’altra, va portar a molts estudiants a alinear-se amb l’oposició socialista d’esquerres contra la guerra. Gairebé la meitat de les i els estudiants s’identificava amb el sindicat estudiantil nacional, UNEF, que estava al capdavant de la lluita contra la guerra. Però quan la guerra va acabar al 1962, també ho va fer l’empenta de compromís dels estudiants. UNEF es va esfondrar, degut a les crisis internes de comandament i els profunds problemes financers. A principis del 1968 no representava més de 80.000 dels 550.000 estudiants del país; s’havia convertit en una organització on una petita capa conscienciejada d’estudiants i antics alumnes discutien entre si, mentre la majoria dels seus membres n’estaven al marge2.

Durant els primers quatre mesos de 1968 les activitats dels estudiants d’inspiració esquerrana operaven a una escala més petita que a Itàlia, Alemanya Occidental o fins i tot Gran Bretanya. La manifestació del 21 de febrer en suport de les forces d’alliberament nacional a Vietnam va ser més petita i considerablement menys combativa que la mateixa que es va fer a Londres el 17 de març. Només 2.000 persones es van unir a la protesta de l’11 d’abril convocada per diferents organitzacions d’esquerres després de l’intent frustrat d’assassinat del líder estudiantil alemany Rudi Dutschke.

El bressol d’un nou moviment universitari que va tenir gran força va ser Nanterre, un campus nou, construït als afores de París per instal·lar de forma ràpida el creixent nombre d’estudiants a la universitat. Les primeres lluites estudiantils relativament no polítiques, es van iniciar degut a les condicions en què les i els estudiants es veien forçats a viure i treballar. El campus absorbia més estudiants del què podien cobrir les seves capacitats; el 80 per cent d’estudiants de llengua, per exemple, rares vegades tenia accés a un laboratori d’idiomes. La situació de Nanterre en els remots suburbis significava que els estudiants tenien grans dificultats per accedir a les activitats culturals i d’oci de la ciutat. A més, les autoritats universitàries van imposar mesquines restriccions autoritàries als estudiants que vivien a les instal·lacions universitàries, com prohibir als nois anar a visitar les residències de noies.

Al març de 1967, grups d’estudiants van participar en “invasions” pacífiques a les residències de noies. Al novembre, 10.000 estudiants es van unir a la vaga per manifestar el seu desacord sobre les condicions del campus, la qual va acabar quan es va establir una “comissió paritària” per estudiar els problemes. Al març i abril, estudiants de psicologia i sociologia van votar per boicotejar els seus examinadors. Les i els estudiants políticament conscienciejats, d’afiliació anarquista, trotskista o maoista, van exercir un paper important en aquests “moviments de masses”, posant a la llum qüestions més generals. Per exemple, al març de 1967 es va celebrar una conferència sobre “Wilhelm Reich i la sexualitat”, i un any més tard hi havia discussions sobre la sociologia com una “ideologia” que havia de ser condemnada3.

Però els estudiants polititzats eren poc nombrosos. El 22 de març de 1968, una reunió en protesta per la fustigació de la policia als manifestants contra la guerra de Vietnam va votar per ocupar l’edifici de gerència a la nit: de 12.000 estudiants del campus, només 142 van participar en l’ocupació4. Una descripció de l’esdeveniment explica que:

L’atmosfera és estranya, jovial i seriosa al mateix temps. En un angle de la sala un jove barbut toca la guitarra. El fan callar mentre el debat s’escalfa. De tant en tant algú porta una caixa amb entrepans i ampolles de cervesa…”

Els debats tracten de la universitat crítica, de la lluita antiimperialista, del capitalisme del moment. Cerquen formes de conèixer millor les estructures repressives de l’estat burgès, per a situacions a què es veuran exposats, una forma d’actuar com a “detonador”. També plantegen la pregunta de com les lluites dels estudiants poden connectar-se a les lluites dels treballadors, com convertir la protesta present en contra de la repressió de la policia en una contestació permanent5.

Aquesta minoria, batejada a si mateixa com el “Moviment 22 de Març”, va convocar un altre dia d’ocupació, destinat a fer “un dia de debat antiimperialista”, per al següent divendres 29 de març. Aquesta setmana es va dedicar a recollir suport, amb fulletons i cartells, eslògans pintats a les parets i intervencions en les conferències. Els i les activistes afirmaven que “hi havia un focus de 300 ‘extremistes’ capaços de congregar a 1.000 dels 12.000 estudiants”6.

La reacció de les autoritats cap aquesta petita minoria va crear un ampli suport entre els estudiants “no polititzats”. Mentre el ministre d’educació, Peyrefitte, i els mitjans de comunicació parlaven enragés que “aterrien” a altres estudiants, la gerència universitària va tancar les aules i la biblioteca el 29 i 30 de març utilitzant la policia i a la CRS. Certament, això “va enfurismar” a una minoria d’estudiants —el dimarts següent 1.200 estudiants van ocupar una de les sales de conferències més grans per portar endavant els seus debats. Després de les vacances de Setmana Santa l’agitació es va reprendre. Novament va ser l’acció de les autoritats la que va actuar com a catalitzador. El Moviment 22 de Març havia anunciat a la fi d’abril que organitzaria una altra jornada antiimperialista els dies 2 i 3 de maig. Un dels líders del moviment, Daniel Cohn-Bendit, va ser arrestat per la policia i retingut durant 12 hores després que un estudiant d’extrema dreta l’acusés d’assalt. Ell i set estudiants més van ser cridats a comparèixer davant les autoritats universitàries per distribuir fulletons, i les aules i la biblioteca a Nanterre van quedar un altre cop completament tancades i segellades per la policia. El director del campus es va queixar de “una atmosfera estranya a la facultat […] una autèntica psicosi de guerra”7.

Fins i tot llavors la participació activa en el moviment universitari no era alta. Menys de 400 estudiants de Nanterre van ser a la Sorbona, la universitat més carismàtica al cor del cinquè districte parisenc, per protestar per les audiències disciplinàries.

Va ser allí on el rector i el ministre d’educació van provocar l’enfrontament en anunciar que clausuraven totes les Universitats de París, paral·lelament havien ordenat a les forces de seguretat frenar la protesta. La policia, amb equipament antidisturbis, va envoltar la Sorbona i va ordenar el desallotjament dels protestants. Quan van començar a sortir pacíficament en grups de 25, a això de les 5 de la tarda, més de 500 van ser arrestats.

La repressió de la policia va aconseguir el que els propis activistes van ser incapaços d’aconseguir: altres estudiants van començar a unir-se a les protestes. El cicle de repressió i manifestació havia començat:

Es van formar reunions espontànies a la Place de la Sorbonne, la Rue Donis Ecoles, el Bulevar Saint Michel. Algunes persones cridaven eslògans, repetits i magnificats per la multitud. 8

Aviat entre 2.000 i 3.000 estudiants es van congregar al voltant del cordó policial. Aquests van respondre disposant-se a “netejar” els carrers —llançant-se agressivament amb les seves porres sobretot aquell que semblés estudiant i disparant gasos sobre qualsevol grup. Alguns estudiants van començar a contraatacar aixecant llambordes. La idea va tenir èxit. La policia va necessitar aproximadament quatre hores per obtenir el control de l’àrea, ferint a 100 protestants i vianants durant el procés.

L’escalada de la repressió va horroritzar fins i tot als qui s’havien mostrat hostils i indiferents cap a la minoria activista estudiantil. La UNEF i el sindicat de professors “progressistes”, el SNE Sup, van convocar vagues i manifestacions per al dilluns següent. Desenes de milers van respondre a la convocatòria a les universitats de tot el país. A París es van distribuir 100.000 fulls i 30.000 estudiants, alumnes de les escoles de secundària i professors van prendre part a la manifestació. El seu objectiu era avançar cap a la Sorbona. Les autoritats estaven decidides a no permetre-ho. L’àrea es va inundar de policies i CRS per detenir-los.

Els primers manifestants van caminar al voltant de l’àrea, sumant suports fins que van ser prop de 6.000, llavors van tractar de passar pel cordó policial cap a la universitat., a la Rue Saint Jacques la policia va carregar:

Quan la policia és encara més violenta, els estudiants són més audaços. És una escalada. Cada atac causa un contraatac, cada mètode repressiu produeix noves formes de defensa. Cada home o dona jove en primera línia aprèn una forma diferent de tractar amb el gas lacrimogen —des del simple mocador, a l’ús d’aigua o llimona, fins a la compra d’ulleres de esquí. 9

Mentrestant, en resposta a la convocatòria de la UNEF milers de manifestants més es reunien en una estació de metro pròxima. Els qui lluitaven contra la policia es van retirar per unir-se a ells. Llavors van marxar plegats de nou cap a la Sorbona. L’enfrontament es va reprendre en una nova espiral de violència. En acabar de la nit, 739 manifestants amb ferides serioses van necessitar tractament hospitalari.

En aquest moment, la lluita al Barri Llatí havia començat a dominar les notícies. Encara que la ràdio estatal ORTF i els canals de televisió tenien ordres d’ignorar les protestes, estacions de ràdio privades com Ràdio Luxemburg emetien informes cada hora. Les tres persones que van emergir com “portaveus” del moviment —Dany Cohn-Bendit, Jacques Sauvegeot com a president de la UNEF, i Alain Geismar, secretària general de SNE Sup— es van convertir en personatges cèlebres de la ràdio. I el moviment estudiantil va començar, per primera vegada, a rebre suports de les i els joves treballadors.

La importància de les manifestacions del 6 de maig no ha de ser subestimada. Es van llançar dues vegades contra les forces policials, infligint-los 345 ferits. El vigor i el poder de les manifestacions estudiantils van exercir una influència positiva a la classe treballadora i a la joventut.

Els treballadors tenien una imatge confosa dels estudiants promoguda pels buròcrates del moviment obrer. Als seus ulls els estudiants eren simplement “fills de papà” i les seves entremaliadures no evitarien la seva entrada al camp dels explotadors. A la tarda del 6 de maig aquesta caricatura va desaparèixer. Les fotos de les baralles i les històries de les batalles creaven admiració entre els treballadors.10

El següent dimarts i dimecres hi va haver més manifestacions. La del dimarts va ser un gran desplegament de força: 50.000 manifestants amb els braços entrellaçats caminant per les avingudes van zigzaguejar 20 milles a través de París llançant consignes i cantant la Internacional davant els centres de poder del govern. Aquella nit va haver-hi més enfrontaments però no del mateix nivell d’abans.

En aquells moments, un nombre considerable de joves treballadors s’havia involucrat i estava al costat dels estudiants. Per tot França els estudiants secundaven la vaga —incloent-hi els de facultats prèviament dominades per la dreta com les de dret i medicina. Les seves demandes se centraven en el fi de la repressió contra les i els estudiants parisencs, però ampliades per afrontar la qüestió de les condicions a les universitats.

Encara a aquestes alçades el moviment no era imparable. Això es va poder comprovar a la manifestació del dimecres 8 de maig.
Per primera vegada, els líders dels sindicats de París i polítics d’esquerres locals van aparèixer al principi de la manifestació de les 6 de la tarda. Però el seu objectiu era reduir la manifestació al nivell de rutina, una protesta ritual. Quan la policia finalment va bloquejar el camí a les 8 de la tarda, els entusiastes delegats, per no ofendre als seus nous aliats, van ordenar una tranquil·la dispersió.

Els i les activistes de les nits prèvies van patir una aguda desmoralització:

Els militants van tenir la impressió que tot havia acabat. Als seus ulls el moviment havia patit una derrota irreversible. Justament havia estat trencat per la maquinària sindical11.

Un activista, antic líder de la UNEF, va dir en una reunió l’endemà:

Afortunadament per a nosaltres, el govern no es va retirar ahir a la nit, perquè en aquest cas ens hauríem retirat també. Malgrat la seva extraordinària aptitud de combat, el moviment ha mostrat com és de vulnerable.

Però el govern no es va retirar. Els ministres que volien fer concessions van ser previnguts de fer-ho pel propi General de Gaulle12. El govern va continuar amb la seva postura repressiva, posant les bases per a la “nit de les barricades” dos dies més tard.

3. La dinàmica de la rebel·lió estudiantil parisenca

Fins ara he emfatitzat la proximitat entre la dinàmica de la rebel·lió estudiantil amb la d’altres països. Hi havia una profunda alienació entre la creixent massa d’estudiants no polititzats i una petita minoria que s’identificava ambiguament amb idees socialistes revolucionàries. Després, la repressió va provocar que una secció creixent d’estudiants entrés en acció al costat de la minoria i escoltés les seves idees. Les persones capaces d’articular les aspiracions de la majoria en termes vagament revolucionaris es van convertir, en qüestió de dies, en figures àmpliament conegudes.

Però el moviment a París va aconseguir un nivell i va tenir un impacte més gran que qualsevol de la resta moviments. Per saber per què, cal considerar certes peculiaritats del desenvolupament de la societat francesa.

França està considerada normalment com una societat capitalista avançada d’occident. No obstant això, sota De Gaulle havia adoptat part de les característiques autoritàries que usualment s’associaven amb els capitalismes menys desenvolupats de l’Europa mediterrània. De Gaulle, que va arribar al poder el 13 de maig de 1958 per prevenir un revés de l’exèrcit francès a Algèria, havia intentat satisfer les metes del capitalisme francès a llarg termini, passant per sobre dels interessos particulars que havia adoptat la classe dirigent. Si entre 1947 i 1958, els representants de les organitzacions de la classe treballadora havien estat virtualment exclosos de la influència política, sota De Gaulle els partits tradicionals de la burgesia i la petita burgesia també van quedar exclosos. El poder es va concentrar a les mans d’un home que creia entendre intuïtivament el què era necessari fer en interès del conjunt de la classe dirigent.

No era cap aberració doncs concordava amb les necessitats del capitalisme francès. Era encertat per a un acord racional negociat en la guerra colonial a Algèria. Era vàlid també per a la modernització del capitalisme francès necessària per afrontar el desafiament de la competència internacional, fins i tot si això significava danyar tant les seccions individuals de capital com la massa de votants de la petita burgesia. De Gaulle va poder acabar amb una costosa guerra impossible de guanyar, va augmentar la competitivitat de la indústria francesa i va elevar la taxa d’acumulació de capital a França en més d’una tercera part, fins al 26% del producte nacional brut. Aquests no eren èxits mitjans en termes capitalistes; simplement contrastem-ho amb els fracassos dels governs Macmillan i Wilson a la Gran Bretanya en el mateix període13.

Però hi havia un preu doble a pagar. D’una banda, la classe treballadora a França estava més alienada de la societat que a Gran Bretanya, Alemanya o Escandinàvia. “El 1966 els treballadors industrials francesos eren els segons pitjor pagats en el mercat comú i treballaven jornades més llargues. També eren els que pagaven els impostos més alts”14.

La mateixa “austeritat” va tenir el seu impacte a les universitats. La quantitat d’estudiants es va expandir en un esforç per adequar-se a les necessitats tecnològiques del capitalisme modern, tant a França com en altres llocs. Es va passar de 200.000 estudiants l’any1960 a 550.000 l’any 1968. Però no va haver-hi una previsió material suficient per fer front a aquest augment, com sí l’havia previst Alemanya, Gran Bretanya o EUA. Les facultats creixien ràpidament però els mancava mitjans i personal docent, alhora estaven col·lapsades d’universitaris, dels quals tres cinquenes parts fracassaven a l’hora de completar els estudis.

D’altra banda, el caràcter autoritari del règim gaullista significava que hi havia menys estructures intermediàries entre els qui tenien poder i els qui no en tenien. Els sous i les polítiques laborals es van imposar sense consultar amb les burocràcies dels principals sindicats. Es va negar qualsevol comentari dels representants parlamentaris durant mesos, en un moment en què el govern actuava per decret. Les ràdios i televisions estatals estaven obertament sotmeses al control polític. A l’ensenyament superior, els rectors i els degans eren poc més que xifres, dependents de confirmació ministerial —una situació encara més perversa des que tothom va saber que els mateixos ministres estaven profundament dividits sobre com modernitzar les universitats.

Així, només hi havia una forma de fer front al descontentament popular davant la falta d’estructures intermediàries que poguessin persuadir la gent a abandonar les seves lluites: recórrer ràpidament a la força. Mentre a Gran Bretanya, Alemanya occidental o Escandinàvia, l’ús de la policia va ser rares vegades una característica central de la disputa industrial en els ‘60, a França va jugar un paper central per garantir aquesta alienació de la societat existent, que no trobava cap expressió reeixida en l’acció sindical.

L’any previ a l’emergència del moviment estudiantil, les actuacions policials s’havien tornat progressivament comuns. A Berliet Lyons, Rhodiaceta Bersancon, Le Tripula, els treballadors en vaga van ser atacats per la CRS. L’enfrontament més violent es va dur a terme a la planta de camions Saviem a Caen al gener de 1968, quan les i els vaguistes van organitzar una manifestació de protesta després que 400 CRS arribessin als piquets de la fàbrica sobre les 4 de la matinada. La policia va atacar la manifestació quan entrava a Caen, apallissant als treballadors dels quals 10 en van resultar ferits. Dos dies més tard, els treballadors van prendre els carrers de nou, ara recolzats per vaguistes d’altres quatre fàbriques i per estudiants locals. Aquesta vegada els joves treballadors van ignorar la crida a la “moderació” dels líders sindicals que va ser trencada utilitzant ampolles, pedres i bombes de gasolina. El centre del poble va ser un veritable camp de batalla fins ben entrada la nit15.

Hi havia una estratègia simple darrere l’ús policial per part del govern. La racionalització obligada de la indústria francesa augmentava la desocupació. Els patrons s’adonaven que la intransigència de l’oposició a les demandes dels treballadors acompanyada per la repressió policial trencaria, ben aviat, qualsevol resistència de la classe treballadora.

A inicis de maig de 1968 semblava que tenien raó. El nivell de la lluita de classes havia augmentat el 1967 i en els primers mesos de 1968, però les vagues i tancaments van acabar gairebé tots en victòria per als patrons.

No era sorprenent que el govern decidís usar contra els estudiants els mateixos mètodes que havien estat tan reeixits contra els grups de treballadors que van intentar contraatacar.

Tampoc va resultar sorprenent quan, enfrontats a la repressió de la força policial amb tal nivell de brutalitat, els estudiants es van defensar, i en fer-ho es van convertir en un focus d’atracció per als treballadors que volien fer el mateix. Les mateixes estructures que havien fet al règim gaullista tan reeixit des d’un punt de vista capitalista, van garantir que les protestes dels estudiants tinguessin un impacte major que en altres països.

Però per què les i els estudiants van poder aconseguir l’èxit on els grups de treballadors i treballadores no ho havien fet?

Aquí tres factors tenen importància. En primer lloc, la gran centralització de la societat francesa va trobar una expressió en la centralització del seu sistema universitari; no hi havia menys de 200.000 estudiants a l’àrea de París, amb moltes de les facultats concentrades en una àrea relativament petita de la Rive Gauche. Fins i tot si, com Dany Cohn-Bendit va explicar en el seu moment, només una minoria d’aproximadament 30.000 estudiants va prendre part a les manifestacions, aquesta representava un gran nombre de joves llestos nit rere nit per enfrontar-se a la policia.

En segon lloc, l’origen relativament privilegiat dels estudiants —només un 10% provenia de famílies de classe treballadora manual— implicava que la repressió en contra seu horroritzés a una secció significativa de la classe mitjana; eren les seves filles i fills els que estaven sent apallissats. El govern va trobar dificultats per continuar pel camí de la repressió quan es va enfrontar a l’oposició de la classe mitjana i de la classe treballadora.

Finalment, quan el moviment de les i els treballadors s’havia desenvolupat en el passat i hagués pogut abatre al règim gaullista, com a la vaga minera de 1963, l’estàtica sindical i de l’oficialisme del Partit Comunista sempre els havia detingut. La natura transitòria de la població estudiantil significava que no estava tan aclaparada per una arrelada organització burocràtica. Les organitzacions sindicals estudiantils, especialment la UNEF, eren menys rígides i estaven més subjectes a les pressions que venien de sota que els sindicats, on buròcrates que havien mantingut la seva posició durant 20 o 30 anys tenien por de qualsevol cosa que pogués pertorbar les seves relacions establertes amb la societat.

4. El maig de les i els treballadors

La manifestació a través de París el 13 de maig de 1968 va ser la més gran que s’havia vist a la ciutat des de l’alliberament de l’ocupació nazi el 1944. Centenars de milers de sindicalistes amb pancartes fetes a fàbriques i en agrupacions sindicals locals es van unir a les desenes de milers d’estudiants universitaris i de secundària carregats amb les mateixes banderes vermelles i negres sota les quals havien lluitat a les barricades dues nits abans. Encapçalava la manifestació una gran pancarta que deia, “estudiants, mestres, treballadors –solidaritat”. Seguida pels líders estudiantils Cohn-Bendit, Geismar i Sauvegeot que avançaven, colze a colze, amb els secretaris generals de les principals federacions sindicals, Seguy i Jeanson. Continuament ressonaven els eslògans: “allibereu els nostres camarades”, “la victòria està als carrers”, “adéu De Gaulle” i “deu anys són suficients”, assenyalant l’estranya coincidència amb què aquest dia marcava l’aniversari exacte de l’arribada de De Gaulle al poder.

El govern va suposar que la manifestació assenyalaria la fi de la revolta universitària. Va donar ordres d’apartar la policia del camí, per la qual cosa no hi hauria més baralles al voltant de les barricades i no va impedir que els estudiants ocupessin la Sorbona aquella tarda i hissessin la bandera vermella al cim de la teulada.

Els líders sindicals també pensaven que seria el final. La federació sindical més gran, la CGT i el Partit Comunista que la dominava, s’havien oposat al moviment estudiantil iniciat a Nanterre. El delegat del Partit Comunista, Georges Marchais, va denunciar els primers enfrontaments a París com el treball de “grupuscles” de “ultra esquerrans” liderats per “l’anarquista alemany Cohn-Bendit”:

Aquests falsos revolucionaris han de ser enèrgicament desemmascarats perquè, objectivament, serveixen als interessos dels grans monopolis capitalistes i el poder gaullista […] En la majoria dels casos són fills de rics burgesos […] que ràpidament desactivaran la seva fogositat revolucionària i tornaran per mantenir l’empresa de papà16.

Al principi, aquesta actitud no va comportar problemes al Partit Comunista ni a la CGT, excepte entre els estudiants. Poca gent fora de les universitats i del Barri Llatí entenia el que estava passant.

L’endemà dels primers enfrontaments les i els estudiants estaven sols. L’opinió pública es s’oposava a la seva rebel·lió sense comprendre les raons de la seva violència17. Però després del segon dia de lluita, el 5 de maig, les actituds van començar a canviar. Un jove delegat sindical d’una fàbrica d’electricitat va explicar com:

El segon o tercer dia, la gent va començar a anar a favor dels estudiants, però sense comprendre molt bé la raó de la seva rebel·lió18.

Un líder dels Joves Comunistes a París va dir després:

Vaig tenir dificultat per contenir els nois, una simple paraula del partit i s’haurien llançat cap al Barri Llatí. Les autoritats mai van venir, però alguns camarades assistien igualment i es manifestaven amb cascos protectors19.

Un altre activista comunista relatava de manera semblant:

Els dies de les grans manifestacions, hi havia una veritable crisi d’absentisme entre els militants. Asseguraven que estaven malalts, utilitzant-ho com a excusa no sols davant la gerència sinó també davant els líders del partit20.

Aquesta pressió des de la base va forçar al partit i als líders sindicals a canviar la seva posició. Per al 6 de maig, el diari comunista l’Humanité denunciava la repressió al moviment estudiantil, encara que va córrer a afegir que “la ultraesquerra i els feixistes estan fent el treball del govern”21. Dos dies més tard, la CGT es va unir a l’altra federació principal, la CFDT, per declarar la seva solidaritat amb els estudiants.

Però l’objectiu d’aquesta “solidaritat” no era estendre la lluita dels i les estudiants cap a altres parts de la societat francesa, sinó més aviat tranquil·litzar els esvalotats activistes de base del partit i del sindicat, així com mostrar al govern que la CGT era una força a tenir en compte de cara a les negociacions.

André Barjonet, líder de la CGT, va dir el 13 de maig sobre la manifestació que “la CGT pensava que tot s’acabaria allí, que hi hauria un bon dia de vagues i una bona manifestació”22. I un historiador del comunisme francès, que en general defensa l’actuació de la CGT al maig de 1968, va escriure que “la CGT esperava ofegar la rebel·lió estudiantil en una acció major en què la CGT jugaria un paper determinant”23.

L’actitud de la segona federació sindical més gran, la CFDT, no va ser tan diferent. Encara que va recolzar els estudiants abans que la CGT, el seu president, Ande Jeanson, ha admès que, “per a molts dels organitzadors de la manifestació, aquesta marcava el final dels esdeveniments”24.

La manifestació es va dispersar pacíficament. Els estudiants van anar a les universitats ocupades al Barri Llatí, on no s’hi veia cap policia. Els treballadors van pujar als autobusos i als seus cotxes i van tornar als suburbis de la classe treballadora, on l’endemà es van llevar amb tota normalitat. Això semblava.

No obstant això, els i les treballadores de Sud Aviation a Nantes, a la França occidental, cada dimarts feien 15 minuts d’aturada. Exigien una reducció del temps de treball, resultat d’una escassetat de comandes que no hauria de conduir a un retall en els sous. No era diferent de moltes altres accions sindicals defensivament i normalment infructuoses de l’any anterior. Era d’esperar que les aturades setmanals de 15 minuts poc a poc disminuïssin, amb una amarga i desmoralitzada força de treball sotmetent-se a la gerència.

Però aquell dimarts les i els joves treballadors d’una de les seccions van refusar tornar al treball quan van acabar els 15 minuts. En comptes d’això, van passar per tota la planta recaptant el suport d’altres treballadors i van bloquejar al gerent a la seva pròpia oficina. Aquella nit 2.000 treballadors van rodejar la fàbrica amb barricades.

Per als líders estatals dels sindicats, Nantes era simplement una aberració local. L’àrea no representava cap bastió tradicional i disciplinat del moviment sindical, i era ben sabut que a la planta de Sud Aviation hi havia trotskistes i anarquistes actius. L’ocupació va merèixer només set línies en una pàgina interior de l’Humanité25.

La planta de caixes de canvi de Renault a Cleon, prop de Rouen, era una fàbrica relativament nova que havia reclutat joves treballadors, sovint procedents del camp, amb poca tradició de militància. Només aproximadament la tercera part de la força de treball havia secundat la vaga general del 13 de maig. Però els treballadors havien participat en una de les moltes lluites defensives de l’any anterior. Com un jove treballador explicava:

Quan, l’endemà, vàrem llegir els reportatges [de la manifestació] a la premsa sentirem una mica de vergonya. Tothom hi havia actuat excepte nosaltres. Vàrem voler reparar el desgreuge a la primera oportunitat26.

Aquesta oportunitat va arribar el dimecres. Aquest dia, la CGT i la CFDT havien convocat protestes a escala nacional sobre els canvis en la regulació de la seguretat social. A la major part de França les accions de protesta van ser escassament recolzades —els treballadors sentien que la vaga del dilluns havia estat suficient per a una setmana27. Però els treballadors de Cleon van decidir prolongar l’aturada d’una hora durant 30 minuts més per protestar pels contractes de curta durada que tenien moltes i molts treballadors. La planta sencera es va detenir:

Al migdia els treballadors es van assabentar de l’ocupació de Sud Aviation a Nantes. En tornar a la feina parlaven d’això pels carrers i les botigues. Després, sota la pressió dels joves treballadors, es va organitzar una manifestació, els 200 treballadors que corejaven eslògans a la capçalera la van conduir cap a les finestres de les oficines administratives. Van demanar al director una reunió amb alguns delegats però aquest la va refusar i els treballadors van obstruir les entrades de les oficines per mantenir a la gerència dins. Així és com va començar l’ocupació a Cleon. Les noves vagues eren eufòriques. No més caps, no més persecucions, llibertat total. Els delegats sindicals només podien controlar la situació amb dificultat, establint un sistema de cordons de seguretat, protegint les màquines i redactant una llista de demandes28.

L’endemà, dotzenes de fàbriques estaven ocupades —Lockheed a Beauvais i Orléans, Renault a Flins i Le Mans:

Les indústries més afectades per la crisi [econòmica] de 1967-8 i més sensibles a la competència europea i internacional van ser els objectius. L’acció va començar per les llargues jornades laborals, afers no resolts, usualment locals, sobre els quals els sindicats havien estat agitant durant algun temps. Els joves, sovint treballadors no sindicats, van iniciar i van estendre el moviment. Un vegada que l’acció havia començat va xocar amb la resposta intransigent dels patrons que havia caracteritzat l’època recent. En el context canviant de maig, no obstant això, tal resposta va enardir el conflicte en comptes d’intimidar-lo.

El resultat va ser una explosió de lluita laboral que, durant uns dos dies, va agafar als sindicats per sorpresa29.

A les cinc d’aquella tarda, Renault Billancourt, tradicionalment la fàbrica més influent de l’àrea de París, va ser ocupada. Ara, prop de 80.000 treballadors estaven involucrats i cada butlletí informatiu de la ràdio parlava de noves fàbriques ocupades. Per al divendres les ocupacions dels i les treballadores havien pres totes les plantes de Renault, gairebé tota la indústria aeroespacial, tota Rhodiaceta, i es propagaven a través de la indústria metal·lúrgica de París i Normandia i les drassanes de l’oest. Aquesta nit, una setmana després de la nit de les barricades, els treballadors ferroviaris van començar a ocupar les estacions i patis de maniobres, assegurant així que el moviment continués durant el cap de setmana. Per al dilluns les vagues s’havien estès a les companyies d’assegurances, les grans botigues, els bancs i les impremtes —on els sindicats van decidir permetre la impressió de diaris però no de publicacions periòdiques. En dos o tres dies, entre nou i deu milions de persones estaven en vaga.

La transformació del moviment estudiantil en un moviment de reivindicació de treballadors i treballadores va sorprendre a gairebé a tots els observadors. Un líder de la CFDT va dir més tard:

No creia que un “treballador” es doblegués a l’agitació estudiantil. Però era lògic. Posis a la pell dels nostres nois. En pocs dies van aprendre moltes coses.

Primer que res, que l’acció compte. Ningú solia parlar dels problemes de la universitat, ara tothom ho fa […] Ningú pensava que “el vell home” [De Gaulle] acabaria vençut als carrers. “El vell home” no va dir res, Pompidou va cedir i els estudiants van ocupar la Sorbona. Per sobre de tot estava el poder de la manifestació del 13 de maig: no hi havia hagut res igual des de l’Alliberament […] la gent mai s’havia imaginat a si mateixa tan poderosa.

Totes les barreres que el govern havia erigit en contra de les vagues havien estat trencades. Un empleat del govern havia d’avisar amb cinc dies d’antelació abans de declarar-se en vaga, els mestres que s’havien declarat en vaga sense fer cap advertència no van ser acomiadats. Els treballadors de correus es van declarar en vaga el 13 de maig sense previ avís. El govern era incapaç de fer respectar les seves lleis […] En certes parts del sector privat, els caps havien amenaçat que “això del 13 de maig és una vaga política, si hi preneu part sereu acomiadats”. La gent es va declarar igualment en vaga. No va haver-hi acomiadaments. Els patrons tenien por de les conseqüències […]

El resultat va ser que els treballadors van descobrir que lluitar era possible i que quan lluites bé, no sols hi ha la possibilitat de guanyar, sinó que els riscos que implica són bastant petits […] D’aquí a l’acció per resoldre els vells problemes només hi havia un petit pas30.

5. Un govern paralitzat

França preparava el terreny per una aturada. No circulaven trens ni autobusos, cap banc estava obert i tots els serveis de correus romanien tancats. Aviat va haver-hi escassetat aguda de gasolina. A tot arreu les fàbriques estaven ocupades o tancades amb estaques punxegudes a les entrades que barraven el pas. El moviment vaguístic no estava únicament confinat a les indústries tradicionals: hospitals, museus, estudis cinematogràfics, teatres i fins i tot el Folies Bergère estaven afectats. El 25 de maig no hi havia servei habitual de TV: els periodistes i el personal de la producció van sortir al carrer en senyal de protesta per la censura del govern a les notícies del moviment de la vaga. L’acció combinada de treballadors i estudiants havia generat una important força atractiva per a altres camps de “contestació” social —desafiant les autoritats establertes— que sorgia entre les classes mitjanes professionals: els arquitectes dissidents van ocupar les oficines de l’associació que regulava la seva professió, les reunions d’estadistes i tècnics del govern van publicar manifestos denunciant l’ús de les seves habilitats “pel capitalisme en interès dels guanys”31; els estudiants de medicina (prèviament un bastió de la dreta estudiantil) i els joves doctors es van unir als moviments declarant el final de la vella organització jeràrquica dels hospitals. Els estudiants d’art i els pintors van assumir el control de l’Escola de Belles Arts i la van convertir en un centre per a la producció col·lectiva de milers de cartells de suport al moviment. Directors de cinema es retiraven del Festival de Cannes per “competitiu”, mentre discutien com rescatar la indústria del cinema de l’afany de lucre i els monopolis. Els futbolistes professionals van ocupar la seu de la Federació de Futbol.

La “moderada” organització d’agricultors FNSEA tenia previstes protestes contra els preus agrícoles del Mercat Comú per a la última setmana de maig, i estava disposada a aprofitar-se de la debilitat del govern per augmentar l’acció. El govern encara podia confiar en el suport polític dels líders agrícoles, però cada vegada hi havia una major presència de MODEF, d’influència comunista, a les manifestacions camperoles. A l’oest especialment, les organitzacions de joves camperols van declarar la seva solidaritat amb les i els treballadors i estudiants. I els camperols que es van manifestar a Nantes i Rennes el 24 de maig van fraternitzar amb els treballadors en vaga.

Això no significa que ningú a França recolzés el govern. Els indicis suggereixen que la massa de petits botiguers i els homes de negocis ho feien, així com els més vells i pròspers agricultors. Entre els i les vaguistes hi havia també els qui toleraven passivament les vagues, esperant que conduïssin a salaris més alts, però sense abandonar les seves idees gaullistes o de dretes.

Aquests grups, conjuntament amb els més rics, fins i tot podien ser la majoria de la població. No obstant això, del 15 al 29 maig no tenien cap impacte. El govern estava cada vegada més aïllat i aparentment bloquejat en un carreró sense sortida.

Tenia, això és cert, a les Forces Armades i la policia. Però fins on podia confiar en ells si hi havia una confrontació general amb les masses treballadores? Dels 168.000 soldats, 120.000 eren conscrits, i alguns mostraven de manera clara la seva simpatia amb les i els vaguistes. El periòdic setmanal d’esquerres Nouvel Observateur va publicar que després que el Cinquè Exèrcit fos posat en guàrdia per trencar la vaga, “es van crear comitès per tornar-se en contra dels seus superiors i sabotejar el transport i els carros blindats”32.

La policia —o almenys el nucli dur dels 13.500 CRS i els 61.000 gendarmes— semblaven més fiables. Els que tenien qualsevol mena d’idees d’esquerres havien estat purgats en els anys ‘40 i ‘50, i a les forces abundaven les idees racistes i anticomunistes. Però això no els preparava per a una situació en la qual eren universalment impopulars per a la classe obrera i en alguns barris de classe mitjana: individualment, els policies es queixaven per haver d’amagar els seus cascos i els seus distintius en acabar el servei per evitar ficar-se en discussions desagradables. I encara més, la policia, malgrat les seves idees de dretes, tenia els seus propis sindicats i molts es consideraven a si mateixos com “bons” sindicalistes.

Finalment, el propi comportament del govern va causar un enorme ressentiment entre la policia. El govern els havia ordenat atacar les manifestacions, no obstant això el primer ministre Pompidou havia cedit a les demandes dels estudiants, deixant entreveure que la policia era la única responsable de la repressió. El 13 de maig, un sindicat policial denunciava que el govern els havia usat per reprimir els estudiants, canviant després de direcció i volent dialogar. El sindicat es preguntava: per què no havia dit això abans?33. Dos dies més tard el secretari del Sindicat Interfederal de Policies va donar un avís per ràdio: “Fa poc rebut un mandat a la nostra reunió general per convocar una vaga en contra del govern”34.

Sens dubte hi havia un element de fanfarroneria en aquesta conversa: el sindicat esperava espantar al govern per aconseguir concessions sobre les pagues i condicions de la policia. Sens dubte part d’això era el resultat de la pressió de desafectes a les vagues, dretans i elements pròxims al feixisme que mai havien perdonat a De Gaulle per abandonar Algèria i ara culpaven el seu govern per ser “liberal” amb els estudiants “subversius”. Finalment, hi havia els qui probablement sospitaven que De Gaulle estava acabat i no volien arruïnar la seva carrera laboral, per la qual cosa representaven els qui podien succeir-li. Qualsevol que fossin les raons, “el govern va sentir durant dues setmanes que el control de la policia s’escapava de les seves mans”35.

Això no significava que no pogués utilitzar-se a la policia, en absolut. Els CRS encara podien copejar els estudiants, com van demostrar la nit del 24 de maig. Però un atac a la massa de treballadors organitzats era diferent. Si hi havia la més mínima possibilitat que la policia refusés obeir, llavors el govern no s’atreviria a assumir el risc. Un motí de la policia hauria significat la derrota.

Així que el govern va haver de mantenir-se al marge durant dues setmanes, pràcticament incapaç de fer res al país que “governava”. Al final de la primera setmana de vaga general, el 14 de maig, De Gaulle es va dirigir al país. Va tractar d’acabar amb l’agitació prometent un “referèndum en la participació”: si el perdia, va dir que renunciaria. El seu discurs no va servir per inspirar a les forces desmoralitzades de la dreta i va ser benvingut amb sorna per l’esquerra. Els polítics de “centre” van començar a anar a la recerca d’un líder alternatiu, més en contacte amb la realitat, algú que pogués reprendre el control.

Per restaurar la credibilitat del govern era imprescindible acabar amb les vagues, almenys en els serveis públics i la distribució. Així, l’endemà del missatge de De Gaulle, el seu primer ministre, Pompidou, va convocar els líders sindicals i els patrons per iniciar negociacions nacionals. Avançada la nit del diumenge semblava que s’havia concretat un pacte. L’“Acord Grenelle” va concedir un 35% d’increment en el salari mínim i un 7% d’increment en altres sous. Però els líders sindicals havien de posar-ho a prova a les assemblees de les fàbriques.

La primera va ser de 15.000 treballadors a Renault Billancourt, un bastió de la CGT. Però quan dos dels líders de la federació, Franchon i Seguy, van parlar a favor del govern els va respondre un silenci depriment i, fins i tot, certes esbroncades. Contràriament, quan Jeanson, líder de la minoritària CFDT, va argumentar que l’acord permetia a la fàbrica continuar amb la vaga per les demandes locals, va rebre un aplaudiment sorprenent.

A la decisió de Renault li van seguir votacions a favor de continuar la vaga a Citroën, Berliet, Sud Aviation i Rhodiaceta. On els grans reductes del moviment obrer prenien la davantera altres feus més petits els seguien. Aquella tarda els líders de la CGT cridaven els treballadors a lluitar localment, “agrupació per agrupació, per guanyar resultats considerablement millors que els de Grenelle”36.

La tàctica de Pompidou havia fracassat tant com el discurs de De Gaulle. La vaga general va continuar. Per als següents quatre dies semblava que, tant per als polítics de dretes com per als d’esquerres, el gaullisme estava rendit.

François Mitterrand, el qual s’havia presentat enfront de De Gaulle a l’elecció presidencial dos anys enrere, va suggerir la formació d’un govern d’emergència sota l’antic primer ministre Pierre Mendès-France. El suggeriment va recollir suports de tot l’espectre polític. Els líders d’UNEF i els socialistes d’esquerres del PSU estaven entusiasmats. També ho estaven els polítics de “centre” que volien a algú capaç, d’una banda, d’influenciar als treballadors i estudiants i, d’altra banda, capaç de posar fora de perill al capitalisme francès37. El Partit Comunista, l’únic de les forces d’esquerres (a excepció de petits grups de socialistes revolucionaris), no va transmetre aquest esquema. No obstant això, moltes persones consideraven que només esperava el seu torn fins que li fossin promeses posicions d’influència. El Partit Comunista va mostrar el seu poder en una manifestació de la CGT de mig milió de persones el 29 de maig cridant a “un govern popular i democràtic amb participació comunista”38.

En aquest punt, semblava que el mateix De Gaulle havia decidit que estava derrotat. El dimecres 29 de maig va deixar París sense dir-li a ningú a on anava. Es van propagar rumors sobre la seva renúncia, mentre els qui el recolzaven estaven més desmoralitzats que mai. De fet havia anat a visitar el superior de l’exèrcit francès a Alemanya, General Massu. Quan De Gaulle va reaparèixer l’endemà la majoria de la gent va pensar simplement que havia escenificat una intel·ligent maniobra, però més tard Pompidou va reconèixer que De Gaulle havia decidit renunciar i que Massu el va persuadir per continuar endavant. “En realitat el general va patir una crisi de moral. Pensant que el joc havia acabat, va elegir retirar-se. En arribar a Baden-Baden, estava disposat a romandre allí per un llarg temps”, va escriure Pompidou39. En tot cas, De Gaulle sabia que la situació era desesperada. Desaparèixer en meitat d’una gran crisi política va ser una jugada terrible, que difícilment podia inspirar els seus seguidors ni aterrir els seus adversaris.

Però el govern de Gaulle va sobreviure. I això no va ser tot. Quatre dies després de la seva tornada d’Alemanya, el corrent s’havia tornat en contra de l’esquerra, mentre les vagues començaven a arribar a la seva fi la dreta es mobilitzava i la policia atacava a les i els treballadors i estudiants. Com va poder canviar la situació tan ràpid?

6. Política a la vaga de masses

Durant la tercera setmana de maig la premsa a tot el món parlava de “la revolució” a França, com si hagués un sol moviment revolucionari a la base. Però de fet no hi havia un moviment, sinó dos: el dels estudiants i el dels treballadors. Encara que cadascú va influenciar a l’altre, discorrien a velocitats diferents, cadascú dins la seva pròpia dinàmica. En ambdós moviments no sols hi havia idees revolucionàries, sinó que també poderoses corrents veien com a fita el moviment la reforma de la societat francesa, no el seu enderrocament.

El moviment estudiantil, com hem vist, havia crescut a una velocitat enorme des de la primera petita manifestació al pati de la Sorbona el 3 de maig fins a l’ocupació de tota la Universitat de París la tarda del 13 de maig. Els qui capitanejaven el moviment eren socialistes revolucionaris. La seva iniciativa i el seu coratge en desafiar les autoritats universitàries i confrontar la policia havien provocat que desenes de milers de nous estudiants entressin en acció.

Això va atorgar als i les revolucionàries un prestigi enorme. Van tenir l’oportunitat perfecta d’explicar com el capitalisme posa de cap per avall les vides de les persones i com podien lluitar els estudiants enfurismats pel comportament de la policia i les mentides de les autoritats. Així ho van fer les i els millors i més coneguts líders estudiantils —Cohn-Bendit, Geismar i Sauvegeot— en les grans reunions públiques i en les entrevistes de ràdio i premsa escrita. I així es feia en nombrosos mítings de les petites organitzacions revolucionàries dins el moviment —Joventut Comunista Revolucionària (JCR) i Federació d’Estudiants Revolucionaris, ambdues trotskistes, i Unió de Joves Comunistes (marxista-leninista) i Partit Comunista de França (marxista-leninista), ambdues maoistes. Era també el que feien grans quantitats d’estudiants acabats de polititzar en milers de debats a les universitats ocupades, en cafès i bars i en qualsevol cantonada per tot el Barri Llatí.

Aviat, el moviment estudiantil va impulsar un nou mecanisme d’organització que convertia als qui s’acabaven d’incorporar al moviment en apòstols que difonien el seu missatge a noves àrees. Es van crear els comitès d’acció, al principi restringits entre 10 i 25 persones que eren capaços de reunir-se i actuar diàriament. En pocs dies hi havia centenars d’aquests grups, redactant milers de fulletons i distribuint-los per tot París, mantenint reunions extemporànies al voltant del Barri Llatí i a les àrees de classe treballadora, atraient a noves persones i debatent amb elles com podien revolucionar la seva pròpia esfera de la vida social:

Es crea una columna mòbil que visita els districtes i els suburbis, amb un camió cobert amb banderes i pancartes com a plataforma. Venen Action, el periòdic de la UNEF, distribueixen propaganda, “provoquen” petites reunions, ajunten a petits grups que discuteixen al terra del mateix carrer…40

L’ocupació de la Sorbona el 13 de maig va proveir un centre d’organització. Les seves sales van esdevenir oficines des d’on podien treballar els comitès d’acció, les seves sales de conferències eren un lloc de reunió per a una assemblea diària de delegats de molts dels comitès. El seu gran amfiteatre es va convertir en espai de debats continus en relació a la forma de revolucionar la societat. Es calcula que 10.000 persones es van encabir en un vestíbul habilitat per a una quarta part d’aquell aforament quan l’escriptor i filòsof Jean-Paul Sartre va parlar-hi.

Un altre centre d’agitació revolucionària, dirigida principalment a la petita burgesia intel·lectual, es va crear el 15 de maig quan comitès d’acció “cultural” van ocupar el teatre nacional de França, l’Odéon. Una pancarta proclamava: “quan l’assemblea nacional es converteix en un teatre burgès, el teatre burgès es converteix en una assemblea nacional”. Unes 7.000 persones assistien cada dia als debats.

Quant va arribar la vaga general, ja no eren simplement els i les estudiants els qui prenien part en els debats de la Sorbona i l’Odéon. El Barri Llatí s’havia convertit en un imant, arrossegant cap a ell a tota la gent de París atreta per l’esclat revolucionari. Les i els joves treballadors hi anirien per a participar en el moviment, els membres de la classe mitjana per veure l’espectacle de la “revolució” en marxa, com prèviament anaven a una obra teatral de moda o a veure l’última pel·lícula.

El Barri Llatí projectava la major part del simbolisme revolucionari dels esdeveniments de maig. Els edificis universitaris amb les seves banderes vermelles i negres i les seves reunions gairebé permanents, on la policia no s’acostava, semblava ser una zona “alliberada”. Els eslògans pintats a les parets de la Sorbona —“Imaginació al poder”, “Converteix els teus somnis en realitat i la teva realitat en somnis”— van ser telegrafiats per tot el món pels mitjans de comunicació.

No obstant això, no era cert en absolut que el conjunt del moviment estudiantil fora revolucionari. Un vegada ocupada la Sorbona, van emergir tres tendències ben definides.

D’una part hi havia els revolucionaris, tant trotskistes, maoistes com anarquistes, que veien que el desafiament real per la societat estava ara, fora la universitat, entre la classe treballadora. El que consideraven més important era anar a les fàbriques i als barris obrers, utilitzant la Sorbona, com a molt, com una plataforma de llançament.
També hi havia els qui es veien com a revolucionaris, però creien que la universitat havia de ser la base de la seva revolució. El seu eslògan va passar a ser “poder estudiantil”, al que s’havia d’arribar declarant l’autogovern de les universitats, espais autònoms on qualsevol estudiant o treballador podria assistir sense restriccions ni exàmens. Argumentaven que era l’equivalent estudiantil del “poder obrer” que es necessitava a les fàbriques.

No hi ha dubte que les i els revolucionaris del “poder estudiantil” van atreure una gran quantitat de suport entre les masses d’estudiants. Encaraven l’alienació directament, ja que el sentiment de la falta d’objectius i de poder s’associava amb el corró que suposaven els exàmens. Però s’enfrontaven a un dilema que no podien superar, d’una banda podien odiar el sistema d’exàmens, però sabien bé que necessitaven aprovar-los si volien garantir-se una plaça a la universitat el pròxim curs o trobar una feina en acabar. Tenien la sospita que la seva acció per si sola no podria canviar la societat suficientment com per proveir una alternativa.

Aquest sentiment va conduir molts estudiants a retirar-se de les ocupacions per continuar els seus estudis pel seu compte. Entre els qui es van quedar, va créixer la tercera tendència, un reformisme a la recerca de formes de modificar el sistema d’exàmens i l’estructura d’autoritat dins la universitat acceptables per als professors titulars i les seccions més “liberals” de la classe dirigent. Una setmana després de l’ocupació de la Sorbona del 13 de maig, l’Assemblea de Comitès d’Acció tenia por que el moviment pogués entrar en declivi mentre les i els estudiants es tornaven més receptius a la idea d’acceptar reformes41. Els qui proposaven el “poder estudiantil” es topaven amb la limitació congènita del seu eslògan —la falta de poder dels estudiants.

El que va impedir el problemàtic enfonsament del moviment aquí i allà va ser l’alçament de les i els treballadors. L’abast de la vaga de masses aquell mateix cap de setmana va proveir una alternativa que va desplaçar immediatament al reformisme estudiantil. Encara que l’alçament dels treballadors estava en gran manera inspirat i fins a cert punt influït pel moviment estudiantil, tenia la seva pròpia dinàmica.

Quan va esclatar la revolta dels estudiants hi havia una petita presència de les organitzacions a les universitats, per això els revolucionaris van poder exercir-ne un paper principal. Entre els treballadors, la frustració amb el règim gaullista augmentava des de feia molt més temps que no pas entre els estudiants. Però també hi havia una organització arrelada orgànicament, encara que en la majoria de llocs de treball involucrés només a una minoria.

Moltes i molts treballadors veien el Partit Comunista i a la federació sindical que dominava, la CGT, com les seves organitzacions de classe. Això era aplicable no sols als centenars de milers de membres del Partit Comunista o el milió i mig d’afiliats de la CGT. També era aplicable a molts treballadors que no es van unir a cap dels dos, però que els veien com la secció militant, la més activa de la classe, la secció que defensava els interessos d’altres treballadors. A les eleccions sindicals, la meitat dels i les treballadores manuals van votar per les llistes presentades per la CGT. A les eleccions parlamentàries i municipals, el Partit Comunista va rebre prop de cinc milions de vots.

I encara més, molts treballadors, especialment els més vells que recordaven la resistència dels temps de guerra i les amargues lluites prebèl·liques, se sentien lligats al Partit Comunista per quelcom més que la mera ideologia. Tot el que sabien sobre la lluita de la classe treballadora ho havien après del partit. Havien conegut persones que van morir per defensar al partit durant la guerra. Com a resultat, el partit no sols tenia una gran afiliació i molta simpatia, sinó també una gran capacitat de mobilitzar els seus simpatitzants per fer qualsevol cosa que decidissin els caps del partit. Era capaç, per exemple, d’assegurar que la CGT tingués 20.000 delegats a la manifestació del 13 de maig —20.000 persones disposades a seguir, gairebé amb disciplina militar, les ordres dels líders comunistes del sindicat.

Els comunistes i la CGT van mostrar aviat que no els agradava l’agitació estudiantil, i en absolut estaven entusiasmats amb la idea que s’estengués entre les i els treballadors. Els principals líders del partit, com Georges Marchais (que més tard seria el pitjor de tots els secretaris generals del partit), es van oposar fins i tot a la convocatòria d’un dia de vaga general el 13 de maig per part de la CGT42 i van estar en contra de recolzar al moviment de vaga que es va aixecar espontàniament durant aquella setmana43.

Però la major part dels líders comunistes i de la CGT van creure que no podien girar l’esquena a un moviment que no havien fet res per iniciar. Els seus propis membres donaven senyals de rebel·lia. I encara més, per als líders ja significava molt poder evitar certs tipus d’acció, controlar i mantenir la seva militància dins els límits als què ells s’havien rendit.

La política és l’exercici del poder. Al final del dia, l’únic poder real del Partit Comunista i la CGT —com a força negociadora a la taula de la societat burgesa— derivava de la seva habilitat per controlar a una secció de la classe treballadora.

El Partit Comunista volia influència parlamentària. La seva fita era formar un front electoral amb els partits socialista i radical. Estava a mig camí. El 1965 havia persuadit a l’anterior ministre de l’interior, François Mitterrand (qui no es proclamaria “socialista” fins passats uns anys), perquè permetés que s’unissin a la seva campanya presidencial. El 1967 havia arribat a un acord electoral amb la Federació d’Esquerres, que agrupava a l’ala dreta dels socialistes i als radicals de classe mitjana. Però volia fonamentar una aliança obtenint un programa electoral comú i a través d’un acord on els comunistes rebessin càrrecs ministerials en el cas d’una victòria electoral.

El Partit Comunista no podia aconseguir-ho a menys que mostrés als seus presumptes aliats que tenia el suport de la classe treballadora sota el seu control, i que no anava a perdre’l. Molts dels seus líders van pensar que la forma de fer-ho era aconseguint controlar el moviment de la vaga tot exercint-hi un fort control.

Els líders de la CGT també volien ser reconeguts pel govern i la patronal com a socis legítims per a les negociacions, més que pels propis parlamentaris d’esquerres. En particular, volien acabar amb la discriminació que durant molt temps havien practicat certs patrons contra la CGT. No podrien aconseguir-ho a menys que també demostressin que podien activar i desactivar les lluites de la classe treballadora.

La convocatòria d’un dia de vaga el 13 de maig semblava afavorir els seus propòsits de forma admirable. Els permetia identificar-se suficientment amb el victoriós moviment estudiantil i espantar el descontentament dins les seves bases, i al mateix temps desplegar una força que impressionaria a tots —i, pel que semblava, sense cap risc de desencadenar un moviment fora del seu control.

Però l’extensió espontània de vagues i ocupacions durant la setmana va crear problemes. Hi havia un moviment que podia escapar-se del seu control. Per aquesta raó no van fer res per promoure o anunciar les primeres vagues a Sud Aviation o Cleon. Malgrat això, un vegada que el moviment estava en marxa, quedar-se al marge semblava més perillós que tractar de “situar-se al davant” per dirigir-lo cap a canals sota el seu control. Això és el que van fer a partir del dijous cap endavant.

Als activistes del sindicat i del partit no sols se’ls va dir que recolzessin les vagues que començaven espontàniament, sinó que prenguessin el lideratge als centres de treball, situant-se en els piquets, declarant-se a si mateixos com a comitès de vaga i assegurant-se que estaven al capdavant de les ocupacions.

Van rebre una doble tasca: propagar el moviment vaguístic i alhora controlar-ho per assegurar que romangués sota els segurs controls sindicals i que no estigués influenciat ni pels grups revolucionaris ni pels i les estudiants.

Aviat, el significat de tot això va quedar palès a la vaga de Renault Billancourt. Les i els estudiants de la Sorbona van fer una “llarga marxa” a través de París per mostrar la seva solidaritat i oferir el seu suport. Es van trobar cara a cara amb els delegats de la CGT que bloquejaven l’accés a les i els treballadors dins la planta. Aquesta experiència es repetia a menor escala en cada fàbrica. La lluita estudiantil podia inspirar la lluita dels treballadors, però la CGT i el Partit Comunista estaven decidits a no permetre que estudiants revolucionaris influenciessin a “els seus” treballadors.

Per mantenir el control de les vagues, els activistes del sindicat i del partit dissuadien altres treballadors de participar en ocupacions o de discutir els afers plantejats per l’alçament. Com va escriure un historiador del Partit Comunista i la CGT:

La preocupació inicial més important de la confederació els dies després del 17 de maig va ser assegurar que els militants de la CGT dirigien tants comitès de vaga localment elegits com fos possible.

[Com a resultat] en una minoria de casos […] les assentades eren fenòmens massius i implicaven una gran quantitat de discussions i debats. Però habitualment eren accions de quadres, on plantes senceres estaven ocupades per quadrilles de piquets i treballadors de manteniment […] En aquests casos la major part dels vaguistes probablement es quedaven a casa i observaven com es desenvolupava la crisi, certament amb simpatia, a la ràdio i la TV44.

Necessàriament, això va tenir un efecte molt important en el conjunt del moviment. La politització que s’havia donat entre els estudiants i que afectava una minoria dels treballadors no es va propagar entre les masses treballadores perquè se’ls hi va impossibilitar participar en l’enfrontament i en les discussions que s’havien obert.

El paper que jugaven la CGT i el Partit Comunista es va mostrar en les negociacions de Grenelle. El govern va fracassar doncs no podia satisfer moltes de les exigències claus dels líders sindicals: l’increment en el salari mínim va afectar només un de cada cinc treballadors i no oferia res per als grups majoritaris que havien expandit la vaga, tampoc no va haver-hi reducció de la jornada laboral, ni cap increment automàtic del sou per protegir el seu valor dels augments dels costos de vida als propers mesos. Malgrat això, els líders sindicals sortien de la reunió dient: “Grenelle representa un moment decisiu en les relacions entre els sindicats i el govern”45. Per què? Perquè després de molts anys el govern deixava als sindicats controlar a les i els treballadors en benefici seu!

Malgrat això, els comunistes i la CGT encara havien d’estar atents per protegir la seva esquerra. Per això, després de la recepció hostil de l’acord a Renault Billancourt, la CGT va indicar als seus membres que es mantinguessin al marge de les demandes locals.

La segona federació sindical més important, la CFDT, havia seguit durant anys una estratègia diferent de la CGT. No estava lligada a cap partit polític i se centrava primordialment a construir la seva afiliació i influència. Molts dels seus representants creien que la forma de fer-ho era mitjançant les lluites per estendre les negociacions dels i les treballadores de base, en contrast amb els desplegaments de poder de la CGT curosament escenificats a nivell estatal. I, com és habitualment en el cas dels sindicats petits que esperen créixer ràpidament, la cúpula estatal de la CFDT no tenia inconvenients a cedir la direcció als militants locals si això atreia a més membres. Així, una federació sindical tradicionalment a la dreta de la CGT (no gaire temps enrere va estar vinculada informalment al MRP democratacristià) es va embarcar en la fraseologia esquerrana i va comptar amb delegats associats al petit partit socialista d’esquerres, el PSU.

Després d’oposar-se inicialment al moviment estudiantil, la CFDT va establir vincles amb la UNEF i es va manifestar a favor dels estudiants abans que la CGT. Quan va esclatar el moviment vaguístic, els líders de la CFDT no es van restringir a les demandes purament econòmiques com la CGT. En comptes d’això, parlaven en termes que podrien semblar gairebé revolucionaris per als activistes desil·lusionats amb el comportament del Partit Comunista i la CGT, plantejant demandes de “autogestió” (el control de les i els treballadors) —encara que, malgrat això, sense aclarir si això significava participar en les estructures administratives del poder existents o més aviat intentar enderrocar-les.
Però quan va arribar el moment decisiu, la CFDT estava tan predisposada per als tractes bruts com la CGT. No va rebutjar l’oferta de Grenelle, estant disposada fins i tot a involucrar-se més tard en discussions militants per atreure als dissidents de la CGT.

Com hem vist, el fracàs de les negociacions de Grenelle per acabar amb la vaga va conduir els polítics professionals compromesos amb el sistema a pensar que el règim de De Gaulle estava acabat. Malgrat tot, això presentava un problema tan gran per al Partit Comunista, la CGT i els líders de la CFDT com per al propi govern. De principi a fi, el seu propòsit consistia a utilitzar l’agitació com una carta de negociació que augmentés el seu poder dins els mecanismes existents. Però ara aquests mecanismes existents estaven per terra. Com va assenyalar un dels líders de la CFDT, ja no hi havia cap “interlocutor” efectiu amb qui negociar46.

Els líders del sindicat i del partit es van esporuguir. No tenien intenció d’enderrocar al govern, però si queia, havien d’assegurar-se que ho feia a mans no gaire llunyanes a les seves. Els líders de la CFDT van donar suport a una marxa de la UNEF amb unes 40.000 persones reunides a l’estadi Charlety, on els discursos eren revolucionaris en el to però després transmetien la crida de Mitterrand per formar un govern sota la direcció de Mendès-France. Els líders comunistes i de la CGT estaven autènticament aterrits. Temien quedar desplaçats per un moviment que va ajuntar als qui estaven a la seva esquerra i a la seva dreta: d’una banda, una gran secció dels i les estudiants i, d’altra banda, els polítics socialistes i radicals. L’única forma d’evitar que els seus simpatitzants s’allunyessin era fent la seva pròpia manifestació política: el dimecres (dos dies després de l’assemblea de Renault) van organitzar la seva marxa massiva per “un govern popular i democràtic”.

Era un joc de fanfarronades i enganys per partida doble. Ni la CGT ni el Partit Comunista, d’una banda, ni la CFDT, Mitterrand i Mendès-France, per l’altre, estaven preparats per assumir els riscos que implicava una lluita seriosa per enderrocar a De Gaulle. Els únics que podien estar preparats eren una secció de les i els estudiants revolucionaris —però, allunyats de les fàbriques, els van faltar forces. En comptes d’això, l’objectiu del joc per a cadascun dels actors anteriors era fer valer el seu dret a treure profit de l’acció que suposadament faria caure a De Gaulle per si sol. Així, tot el que el règim havia de fer era proclamar la seva pròpia fanfarronada, i ho va fer el dijous 30 de maig.

7. El desenllaç

No podem saber exactament què va ocórrer mentre De Gaulle estava a Alemanya el 29 de maig, però sabem el que ell i el seu primer ministre, Pompidou, van fer després de la seva tornada a França l’endemà.

Primer, van posar a treballar la maquinària del partit gaullista per organitzar una manifestació de suport al règim al centre de París. Després van fer saber que estaven concentrant tropes al voltant de la ciutat. Finalment, mentre la manifestació començava a reunir-se, De Gaulle va difondre un missatge per ràdio i TV.

El seu missatge va ser curt i concís. S’agafava al poder. Els qui el desafiaven estaven utilitzant “la intimidació, la propaganda i la tirania” per mandat del “comunisme totalitari”. Feia falta detenir-los, per la força si era necessari. I en comptes d’un referèndum, que hauria estat impossible dur a terme, dissolia el parlament i convocava eleccions generals.

L’acusació de “comunisme totalitari” era justament el que els simpatitzants gaullistes volien escoltar. Van romandre impotents durant gairebé un mes mentre l’esquerra prenia els carrers. Ara sortien hordes de les àrees més riques de la capital cap a la Place de la Concorde per aclamar a De Gaulle i expressar el seu menyspreu cap als i les treballadores i estudiants.

Aquesta manifestació, de 500.000 o 600.000 persones, s’ha proclamat algunes vegades com la responsable del canvi de destí de De Gaulle. Però aquest judici és erroni. Una cosa era que la bona gent caminés pel centre de París una tarda. Una altra molt diferent era aconseguir que el conjunt de la indústria francesa tornés a la feina. Certament, aquesta nit no tenien la capacitat de desafiar a les i els estudiants de just l’altre costat del riu, encara amb el control de la riba esquerra.

En termes de forces a la seva disposició, la debilitat real del règim va quedar al descobert la nit següent. La policia va intentar trencar la vaga ferroviària fent fora els piquets de certes estacions, però no va poder forçar els maquinistes a tornar a la feina i la xarxa va continuar paralitzada.

La vertadera intenció de De Gaulle consistia en una fanfarronada dirigida als líders sindicals i els polítics d’esquerres, quan plantejava l’elecció entre guerra civil o deixar-li presidir unes eleccions parlamentàries.

La primera reacció dels parlamentaris d’esquerres a les paraules de De Gaulle va ser immediatament de denúncia. “De Gaulle ha fet una crida a la guerra civil”, va dir Mitterrand, “és la veu d’un dictador”47. El comunicat del Partit Comunista era similar. No obstant això, cap dels partits d’esquerres ni dels sindicats va respondre amb cap declaració de guerra contra el règim. En comptes d’això, es van apressar a donar-li la benvinguda a les eleccions. “Són en interès dels treballadors”, va dir Seguy l’endemà, “per poder expressar els seus desitjos de canvi en el context d’unes eleccions”48.

I per a la CGT i el Partit Comunista, preparar-se per a una cita electoral implicava acabar amb el moviment vaguístic tan ràpid com fos possible. En tres dies les negociacions estaven concloses, tornant a la feina seccions clau del sector públic: l’electricitat i el gas, els serveis postals, els ferrocarrils. El que la policia no va poder aconseguir a la nit del dissabte, la CGT ho va aconseguir el dimarts.

Aquell cap de setmana hi havia pont. Quan la gent va començar les seves vacances el divendres al vespre, el govern encara estava enormement debilitat malgrat la manifestació de la nit prèvia. Quan van acabar els dies de festa, el dimarts, les comunicacions estaven restaurades en gran part del país, els subministraments de gasolina estaven lliurement disponibles i el moment àlgid del moviment de vagues estava trencat. Els rics i poderosos van aconseguir, per fi, fer un sospir d’alleugeriment.

8. Les i els revolucionaris

L’elecció del Partit Comunista i la CGT —de posar fi a les vagues per aspiracions electorals— es va veure qüestionada. Dos dies després del discurs de De Gaulle, prop de 30.000 persones es van manifestar pels carrers de París cantant “elecció: traïció” i “això és només el principi, la lluita segueix”. Però mentre en temps “normals” una manifestació de 30.000 persones pot semblar gran, en el context de l’enorme crisi política francesa no era prou gran com per tenir un fort impacte. Podia muntar un bon enrenou als carrers, però no podia impedir els acords clau que estaven posant fi a les vagues en les grans empreses públiques.

No era perquè les i els treballadors d’aquestes empreses estiguessin necessàriament decidits a tornar a la feina. Si bé les patronals de l’electricitat i el gas, el ferrocarril i el metro van oferir grans concessions econòmiques, els treballadors sovint van retardar la seva acceptació. Com va dir després un delegat sindical:

Malgrat els diners i altres dificultats […] la vaga s’havia convertit una mica en un festival. Durant dues o tres setmanes els vaguistes havien viscut en un esperit de llibertat total: sense patrons, sense caps, la jerarquia havia desaparegut. Així que abans de posar fi a la vaga, la gent vacil·lava49.

De retorn a la feina, sovint estaven disposats a sortir un altre cop al carrer:

Tot el que és necessari, com en alguns dipòsits RATP, era la presència d’un militant decidit, el que la CGT anomenava un “ultraesquerrà”. O com en algunes oficines postals on una demanda particular, com la reducció de la setmana laboral, no s’hauria aconseguit50.

Però aquests tipus de militants eren pocs i bastant dispersos. L’esquerra revolucionària era summament feble quan van començar els esdeveniments de maig—les organitzacions maoistes i trotskistes tenien aproximadament 400 membres cadascuna i cap comptava amb militància dins la classe treballadora. El grup trotskista Voix Ouvrière (més tard anomenat com Lutte Ouvrière), que es negava a participar en l’àmbit estudiantil, consistia en una gran quantitat d’estudiants i ex estudiants que distribuïen fullets a les fàbriques des de fora.

El nombre de persones que es veien a si mateixes com “revolucionàries” va créixer àmpliament durant maig, fins a arribar a desenes de milers. Però la major part eren estudiants. La forma en què el Partit Comunista i la CGT van mantenir passives les vagues, i van excloure als estudiants revolucionaris de les fàbriques, van assegurar aquesta situació.

La debilitat de les i els estudiants revolucionaris va quedar palesa el 24 de maig, quan la UNEF va convocar una manifestació per protestar per la prohibició de tornar a França a Dany Cohn-Bendit després d’una visita a Alemanya. Els comunistes i la CGT es van disposar a sabotejar-la organitzant la seva pròpia manifestació la mateixa tarda. La policia, ignorant deliberadament la CGT, va atacar la manifestació de 30.000 estudiants. Un d’ells va acabar mort, molts van ser ferits o arrestats.

Aquesta nit junt amb el líder estudiantil Dany Cohn-Bendit van reconèixer que el moviment no podia avançar simplement amb manifestacions als carrers (ull mirat aquesta frase, no sé si l’he canviada). Els i les estudiants havien d’obrir-se pas cap als qui estaven involucrats a les vagues51.

Però encara que els nous estudiants revolucionaris aconseguien atreure a una audiència de joves treballadors, els problemes persistien. Un jove treballador de Renault feia referència als debats que va tenir amb estudiants que havien marxat fins a Billancourt:

Estàvem amb ells, però els seus arguments no eren clars. Vostè ha d’entendre que era la primera vegada que havíem conegut a aquests tipus. No estàvem avesats a la seva forma de parlar, i tenien en nosaltres l’efecte de les bèsties curioses, provenien d’un món diferent52.

El problema raïa parcialment a la natura d’algunes idees “revolucionàries” dels i les estudiants. Molts estaven influenciats per idees anarquistes i “tercermundistes” que veien a la classe treballadora subornada pel sistema, mentre que l’enemic no era tant el capitalisme com la societat “consumista” —la recerca de millores materials. Això tenia implícita certa petició moralista dels estudiants, negant l’existència d’una agradable classe mitjana oferta als qui es comprometien amb el sistema. Així, a penes podrien atraure a treballadors per als qui obtenir un cotxe, una rentadora, una nevera o una televisió representava una forma d’escapar del avorriment de la vida laboral.

Aquestes actituds van significar que, mentre la CGT intentava confinar les vagues a les demandes purament econòmiques, afirmant que els treballadors no estaven interessats en afers socials i polítics més amplis, molts dels estudiants descartaven les demandes econòmiques com irrellevants i simplement parlaven de “contestació”, “desmitificació”, “lluita contra l’autoritat” i “revolució”.

Però hi havia un problema fins i tot amb les i els estudiants que, sota la influència de grups com la JCR, entenien que la lluita per les demandes materials era important per motivar a molts grups de treballadors a desafiar l’estat. Els estudiants venien, una gran majoria, de famílies de classe mitjana i s’havien polititzat a través del debat abstracte dut a terme en l’ambient universitari. Com a conseqüència, no van saber com explicar les seves idees als treballadors, l’experiència dels quals era realment diferent, i tendien a parlar un llenguatge “intel·lectual” massa remot per a la majoria dels treballadors.

Aquest afebliment només podia solucionar-lo l’esquerra revolucionària en el transcurs de la lluita. Mentre els estudiants lluitaven al costat dels treballadors més militants, era necessari aprendre d’ells les realitats de la vida de la classe treballadora alhora que els ajudaven a generalitzar a partir de les seves experiències immediates.
Els Comitès d’Acció proveïen un mitjà pel qual estudiants i treballadors podien actuar i aprendre plegats. El petit nombre de socialistes revolucionaris que estaven actius abans de maig van aconseguir expandir enormement la seva influència sobre els esdeveniments portant les seves idees als Comitès d’Acció, que seguidament les projectaven a una audiència molt més àmplia.

En aquest moment, els Comitès d’Acció actuaven com a substitut d’un partit socialista revolucionari —però no d’un particularment bo. A través dels debats sostinguts que tenen lloc molt abans de l’alçament de la lluita de masses, un partit revolucionari desenvolupa una anàlisi clara dels esdeveniments, una comprensió de com sostenir el seu punt de vista amb diferents seccions de treballadors i una voluntària disciplina interna. Pot reaccionar ràpidament i amb una única voluntat davant esdeveniments fluctuants. Els Comitès d’Acció no tenien cap d’aquests avantatges. En els moments claus, la seva assemblea general s’empantanegava en debats aparentment interminables, per la qual cosa no podia respondre a les maniobres del règim, el Partit Comunista i la CGT o els polítics d’esquerres.

Aquest problema es va mostrar extremament agut després del discurs de De Gaulle del 30 de maig. Per totes bandes es cercava una resposta alternativa a la seva amenaça de guerra civil, quelcom diferent de la crida de la CGT de tornar a la feina. Però el moviment estudiantil va ser incapaç de proveir-la. Una reunió per tractar d’establir un “moviment revolucionari” l’1 de juny, va acabar sense cap conclusió. Una Assemblea de Comitès d’Acció la nit següent va resultar igualment infructífera —els debats es van allargar fins que molts delegats se’n van anar, exhaurits53.

A més a més, fins i tot les estimacions més optimistes de la influència dels Comitès d’Acció afirmen que aquests només van existir en una quarta part dels llocs de treball en vaga54. En molts d’ells, els comitès no eren més que grups d’estudiants i joves treballadors capaços d’exercitar pressió però amb moltes dificultats per desafiar el poder establert dels activistes de la CGT als centres de treball.

El resultat va ser que, encara que l’esquerra revolucionària podia actuar com un pol d’atracció per a aquests treballadors que no estaven d’acord amb l’abandonament de la vaga per part del Partit Comunista i la CGT, no ho podien impedir. I per tant no van poder frenar la liquidació del moviment de maig.

9. El final amarg

Un gran moviment social, que involucra a milions de persones, no es deté simplement sobre els seus passos. Si el seu moment àlgid es trenca, comença a retrocedir. Totes aquestes persones convençudes a mitges que el van sostenir amb la seva confiança i poder s’ensorren, ja no ho veuen com una manera d’afrontar les petites frustracions i l’opressió que adormen les seves vides. Tots aquests polítics oportunistes que ho van veure com un possible vehicle per avançar en les seves carreres ara pugen a altres carros. Tots els seus enemics se senten reforçats pel debilitament de la influència sobre els qui vacil·laven entre el moviment i ells mateixos.

La decisió dels comunistes i la CGT de portar a les empreses públiques de tornada a la feina al principi de juny del 1968 inevitablement va conduir a una apostasia del moviment de maig. El restabliment del transport públic i de la distribució de combustible va significar que les seccions de classe mitjana que abonaven al govern ja no estaven literalment paralitzades. La maquinària política gaullista tornava a estar operativa, repartint opuscles, enganxant cartells, organitzant manifestacions estatals i locals. Gent que només una setmana abans veia en algun tipus de govern d’esquerres la única forma de tornar a l’ordre, ara tenien fe novament en De Gaulle. La possibilitat d’un motí per part de la policia desapareixia mentre sentien, per primera vegada des de l’inici de les manifestacions estudiantils, que almenys una part del “públic” els recolzaria si prenien una línia dura.

Aquella setmana la policia va atacar als i les vaguistes per primera vegada i va prendre el control dels estudis de ràdio i TV el 5 de juny. Un dia després, els CRS van entrar a la planta Renault de Flins i van fer fora els piquets. L’endemà, es van trobar amb intents per reocupar novament la planta, van fer servir la violència i van matar un estudiant de secundària. El 10 de juny els CRS van intervenir al Barri Llatí per primera vegada des del 13 de maig. L’11 de juny van entrar a la fàbrica de Peugeot a Sochaux, apallissant a tort i dret els treballadors que l’ocupaven, mentre aquests intentaven escapar. Van atacar els treballadors a tota l’àrea al voltant de la fàbrica, assassinant-ne a dos. Aquell mateix dia, la policia va atacar treballadors i estudiants a St. Nazaire, Toulouse i Lyons. Uns dies més tard el govern va prohibir formalment les organitzacions trotskistes i maoistes, així com el Moviment 22 de Març, alhora que alliberava de la presó al General Salan, líder d’OAS, organització terrorista de dretes de principis dels ‘60.

Però els atacs de la policia no van trencar la continuïtat de les vagues. A Flins i Sochaux, les i els treballadors van ocupar novament les plantes i la policia pel momentàniament es va retirar. Les vagues a la ràdio i la TV van continuar durant setmanes.

No obstant això, l’estat d’ànim de les vagues va canviar dramàticament, els i les treballadores que havien estat a tot arreu en l’ofensiva fins al 31 de maig ara se sentien desconcertats. Després que el sector públic tornés a la feina aquella setmana, els patrons es van sentir prou confiats com per reprendre ells mateixos l’ofensiva.

Les concessions que va fer el govern en les negociacions de Grenelle van ser dissenyades per fragmentar el moviment obrer. Van concedir grans increments salarials a una minoria de treballadors que tenien sous baixos, però van donar molt menys a la gran enginyeria i les plantes de fibra que van liderar les vagues de masses. La intenció era aconseguir un retorn a la feina en aquestes plantes sense que aconseguissin cap millora substancial. El mètode va tenir poc efecte mentre els serveis públics bàsics van mantenir-se en vaga. Però quan la CGT els va forçar a tornar al treball, les coses van ser diferents. La lluita fàbrica per fàbrica per “millores locals” va permetre als patrons desgastar les mateixes plantes que havien conduït el moviment de maig.

Com un líder del sindicat metal·lúrgic va dir més tard:

Ni el govern ni els patrons estaven preparats per perdonar la por que recentment havien conegut. Eren impotents contra els estudiants, i no tenien poder contra els treballadors del sector públic que podien paralitzar el país sencer. Però si la indústria del motor i el metall prolongava la lluita durant dues setmanes més, seria molest però necessari cedir davant els treballadors militants. En castigar-los, podien esvair el mes de capitulacions del govern i la vergonya dels patrons55.

En el nou clima, els patrons van posar en pràctica tots els seus vells mètodes per perjudicar els sindicats —vots secrets on “majories” impostores votaven per tornar a la feina, ús de capatassos i sindicats grocs per trencar els piquets, ús de la policia per apallissar als vaguistes o cridar “subversius perillosos” als qui resistien a aquestes accions.

Al principi els atacs dels patrons i el govern van exercir tanta pressió sobre els grups que ja havien tornat a la feina que van tornar a mostrar la seva solidaritat. El sentiment era tal que la CFDT va convocar un dia d’acció en suport als qui encara estaven en vaga. Però la CGT va atacar “la decisió unilateral de la CFDT”, dient que “la solidaritat no ha de conduir a incidents com els de Flins”, dels que va culpar als “rebels ultraesquerrans”. Així, “tota conversa per reprendre la vaga general ha de ser considerada com una provocació perillosa”. Tot el que es podia fer pels que es mantenien a la vaga era “recol·lectar diners”56.

Les principals plantes automobilístiques —Renault, Citroen i Peugeot— encara continuaven la vaga a meitats de juny. La CGT va aconseguir el retorn a la feina a Renault a canvi d’un augment de sou del 10-14%, una hora i mitja de reducció de la setmana laboral i mitja paga per dies sencers de vaga. Fins i tot aquest paquet va ser denegat per una cinquena part de les i els treballadors —i a la planta de Flins, on va tenir lloc la lluita contra la policia, per un 40% dels treballadors. Peugeot va tornar al treball uns dies més tard i Citroën el 24 de juny. En cada cas, els treballadors van tornar a la fàbrica amb un sentiment de victòria. Però fins i tot si els patrons no van poder “castigar” a aquests treballadors com esperaven, encara tenien motius per a l’autocomplaença. Els treballadors que van haver d’estar en vaga més temps per aconseguir millores significatives del moviment de maig van ser els que tradicionalment comptaven amb una organització més feble. Tenien poques probabilitats de declarar-se en vaga un altre cop durant algun temps, la qual cosa oferia una oportunitat als patrons per impedir el desenvolupament d’una organització forta de base i reconstruir els sindicats grocs. Les empreses com Citroën i Peugeot podien haver-se vist forçades a fer concessions als i les vaguistes, però continuaven sent bastions no sindicats com abans de maig. Un exemple important, el tenim en la fragmentació del moviment local al retornar a la feina a finals de maig, això va induir a una derrota devastadora a la TV i la ràdio estatal, l’ORTF.

Les i els periodistes i tècnics de la radiodifusió no es van unir completament al moviment de maig fins a finals del procés. Es van llançar a l’acció perquè els caps de serveis repetidament els impedien explicar la veritat sobre l’escalada del moviment de maig o emetre entrevistes a adversaris polítics del govern —fins i tot si es tractava dels més respectables polítics burgesos. Al principi, seguint les indicacions de la CGT, es van abstenir de tota acció vaguística. Però al final la frustració acumulada va conduir a la vaga i a l’ocupació dels estudis. Llavors el govern es va veure forçat a produir serveis mínims des d’un estudi fortament protegit a la torre Eiffel.

La tornada a la normalitat a principis de juny va permetre al govern prendre’s la seva venjança. El 5 de juny va anomenar un nou Governador General de radiodifusió que va acomiadar tretze periodistes i sis productors, va utilitzar la policia per reprendre el control dels estudis i va reprendre els serveis “normals” amb alguns treballadors que no havien participat en les vagues i esquirols acabats de contractar. Després, el govern va oferir una millora de sous i condicions laborals a canvi d’un control complet de continguts de la programació. Sota pressió de la CGT, els tècnics van tornar a la feina en aquestes condicions el 19 de juny. Els periodistes van insistir durant tres setmanes més, abans d’admetre la derrota completa el 12 de juliol.

La importància que va tenir per al govern el fet d’aïllar i derrotar la vaga a la radiodifusió amb prou feines es pot valorar. Si a l’última setmana de maig, el silenci dels canals de ràdio i televisió era un símbol de la debilitat del govern, ara, el seu control des del 5 de juny en endavant era un senyal de la seva renaixença i la seva força i una ajuda poderosa per a la seva propaganda electoral, amb el reclam que el govern estava només entre França i el caos.

10. Una oportunitat revolucionària

Les revolucions fallides ràpidament rellisquen de la memòria. La classe dirigent corre a reimposar la vella forma de viure i, amb aquesta, la vella forma de pensar, assumint que no pot haver-n’hi cap altra de diferent. El període revolucionari apareix davant la majoria de la gent com un estrany deliri, quelcom a banda del curs veritable de la vida social, de la mateixa manera que els somnis i els malsons estan a banda del curs real de la vida d’una persona. Només s’espera que ho recordin romàntics incurables. I tan efectiva resulta aquesta supressió de la memòria que fins i tot les i els historiadors tenen dificultats per desenterrar la veritat i distingir-la del capritx. Normalment només un nou alçament revolucionari reprèn de les memòries individuals, els milers de records que confirmen la realitat del que ocorre.

Però allò que va passar a França al 1968 no va consistir en una revolució fallida. Va haver-hi moltes converses en aquell moment sobre la “revolució”, especialment al Barri Llatí de París i en els mitjans de comunicació estrangers, però mai va haver-hi intenció de prendre el poder estatal. Així va succeir que el procés de posar aquest tros d’història entre parèntesis, de confinar-lo als peus de pàgina de la història com un “podia haver estat”, va ser encara més ràpid de l’habitual. Ara, 30 anys més tard(*), 1968 és gairebé universalment conegut com “l’any dels estudiants”, com si la major vaga general mai coneguda no hagués passat, com si un dels governs més forts del món occidental no hagués quedat suspès durant una setmana a punt de la seva autodisolució.

Una font d’aquesta amnèsia col·lectiva va ser el Partit Comunista Francès. Al llarg del maig va fer tot el que va poder per impedir que el moviment esdevingués polític, i molt menys revolucionari, i només momentàniament es va veure forçat a modificar la seva posició l’última setmana per por a què, si no ho mantenia a les seves mans, altres podrien prendre-li el poder. Per tant, després va haver de justificar-se assegurant que la revolució sempre havia estat una impossibilitat. El Partit Comunista va afirmar que els resultats de les eleccions a finals de juny confirmaven que els partits de la dreta, després de tot, van guanyar vots i escons a costa de l’esquerra. Així que mai hi havia hagut suport, deien, per a cap intent de revolució.

Això hauria estat una autèntica aventura. La discussió era i és doblement errònia.

En primer lloc, juny no era maig. Al maig la gran massa de la classe treballadora i una secció considerable de la classe mitjana veien al règim tan responsable dels fets que les i els estudiants es van llançar a aixecar barricades i deu milions de treballadors es van declarar en vaga. Els qui eren hostils al que ocorria se sentien impotents, incapaços d’impedir aquesta gran convulsió social. Per tant, estaven predisposats a aconseguir els millors acords possibles amb els qui tenien algun control sobre el moviment —una actitud que mostrava part de la resignació dels treballadors en “temps normals”, en haver d’acceptar treballs que odien i vides domèstiques sense cap satisfacció.

Mentre juny progressava, aquestes actituds van canviar decisivament. El règim va restaurar l’essència del vell ordre. La contestació en el sector públic i en les grans seccions de la indústria arribava al final. Els estudiants eren un altre cop una minoria aïllada i impotent. L’elecció ja no estava entre un govern indecís de torn i un moviment de masses aparentment irrefrenable, sinó entre polítics del govern que mostraven que podien controlar els esdeveniments i polítics de l’oposició que només prometien que podrien fer-ho.

El canvi en l’estat d’ànims va afectar fins i tot a una certa quantitat de gent que havia participat amb entusiasme en el moviment. Al maig, mentre deu milions de persones es movien juntes, tot tipus de gent amb idees molt conservadores podia haver vist la solució als seus problemes individuals en el voluminós esforç col·lectiu. Però a la fi de juny havien tornat a un món on només la promoció individual podia portar millores personals. Les últimes onades de lluites d’estudiants i treballadors els semblaven ara una font de caos i perill, no la clau per reordenar la societat.

No obstant això, per al moviment no existia la necessitat objectiva de decaure com ho va fer durant la primera setmana de juny. Va decaure perquè les organitzacions polítiques i els sindicats més poderosos dins la classe treballadora francesa es van bolcar per obtenir una tornada a la feina en els serveis públics bàsics. En fer-ho, van provocar precisament el canvi d’actitud que va permetre als gaullistes guanyar les eleccions i van donar credibilitat als qui proclamaven que cap canvi revolucionari és possible.

En segon lloc, dir que maig tenia un potencial revolucionari no és dir que l’elecció estava, com va plantejar el General De Gaulle el 29 de maig, entre unes eleccions sota les seves condicions i una guerra civil. Hi havia una altra opció: l’extensió i aprofundiment del moviment de tal manera que el govern continués evitant fer servir el recurs de les Forces Armades de l’estat.

Això significava promoure formes d’organització i vagues que involucressin a tots els treballadors, tant als més avançats com als més “endarrerits”, per forjar el seu propi destí —comitès de vaga, assemblees regulars a les plantes ocupades, la vigilància de piquets i ocupacions involucrant al màxim de gent, delegacions a altres plantes i a altres sectors socials vinculats a la lluita. Així, tothom hauria tingut l’oportunitat de participar directament a la lluita i de discutir les lliçons polítiques. També significava generalitzar les demandes de la lluita, a fi que cap secció de treballadors tornés a treballar abans d’arribar a un acord sobre les qüestions vitals que preocupaven a altres seccions —la seguretat de l’ocupació, garantia d’ocupació per al jovent treballador, el pagament complet per cada dia de vaga, reconeixement ple de drets sindicals a empreses antisindicals com Peugeot i Citroën, control democràtic sobre les emissions de ràdio i TV mitjançant representants elegits per les i els periodistes i tècnics.

Un moviment construït sobre aquestes bases hauria impossibilitat al govern reafirmar el seu poder. Si el govern admetés les sol·licituds del moviment, quedaria acorralat i seria clarament un ostatge del moviment obrer de masses. Si no acceptés cap concessió, seria incapaç de superar la paràlisi del país de cara a prevenir que els seus aliats l’acomiadessin i cerquessin una alternativa “responsable” que, al seu torn, també podria convertir-se en ostatge del moviment de masses. En tot cas, el govern no estaria en condicions de guanyar les eleccions a finals de juny. El resultat dels comicis hauria estat marcat per el predomini del moviment a les fàbriques i els carrers —com passaria a Gran Bretanya cinc anys i mig més tard quan un moviment més petit, el de la vaga minera del 1974, va continuar fins a les eleccions, donant com a resultat un vot en contra del govern de torn.

No hi ha, és clar, cap certesa de que si el Partit Comunista i la CGT haguessin agitat en aquesta direcció s’haurien guanyat totes les reivindicacions. Però el que sí es pot afirmar amb seguretat és que, refusant fer campanya a favor d’aquestes, van assegurar la fi del moviment de maig i la victòria electoral gaullista. Així mateix, també van assegurar que els sindicats francesos continuessin organitzant només a una petita proporció de la classe treballadora, com en qualsevol altre país industrialment avançat d’Europa, malgrat haver estat involucrats en la vaga més gran que cap dels demés països havia conegut mai.
El camí alternatiu no hauria conduït a una immediata revolució socialista. Però hauria conduït a una situació política d’inestabilitat extrema, dins la qual una classe treballadora victoriosa podria anar prenent consciència progressivament dels seus propis drets. interessos i de la seva pròpia capacitat per organitzar la societat. Sens dubte, pel fet que es veia clarament una situació tan indefinida, els líders comunistes i de la CGT es van afanyar a acceptar la sortida electoral més segura de la crisi, fins i tot si aquesta podia anar a parar a les mans de De Gaulle.

Notes

1 G. Pompidou, Pour rétablir uneix vérité (París, 1982), p181.

2 Vladimir Fisera a la introducció a V. Fisera (de), The writing on the wall (Londres, 1978), p11; L. Roux i R. Backmann, L’explosion de Mai (París, 1968), p78.

3 V. Fisera (ed.), p78.

4 Cita de Daniel Cohn-Bendit a H. Bourges (ed.), The student revolt: the activists speak (Londres, 1968), p67.

5 L. Rioux i R. Backmann, p38.

6 Document en V. Fisera, p79.

7 Citat a Posner (ed.), Reflections on the revolution in France (Harmondsworth, 1970), p64.

8 D. B. Said i H. Weber, Mai 1968: une répétition générale (París, 1968), p112.

9 P. Llauro, Les barricades de Mai (París, 1968).

10 D. B. Said i H. Weber.

11 D. B. Said i H. Weber.

12 Segons el seu primer ministre, George Pompidou, a G. Pompidou, p180.

13 M. Kidron, Western capitalism since the war (Harmondsworth, 1970), p169.

14 M. Kidron, p170.

15 Pouvoir Ouvrier, gener-febrer de 1968, i G. Ross, p163.

16 l’Humanité, 3 de maig de 1968, en V. Fisera (ed.), p109.

17 L. Rioux i R. Backmann, p216.

18 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p216.

19 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p218.

20 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p218.

21 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p217.

22 Citat a G. Ross, p182.

23 G. Ross, p182.

24 Citat a G. Ross, p182.

25 Segons T. Cliff i I. Birchall, France: the struggle goes on (Londres, 1968), p19.

26 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p256.

27 Segons L. Rioux i R. Backmann, p254.

28 L. Rioux i R. Backmann, p256-257.

29 G. Ross, p184.

30 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p247.

31 L. Rioux i R. Backmann, p423.

32 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p376.

33 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p382.

34 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p383.

35 L. Rioux i R. Backmann, p384.

36 Georges Seguy de la CGT, citat a G. Ross, p202.

37 Veure L. Rioux i R. Backmann, pàgines 442-458. Per a més detalls sobre aquests dies, veure també G. Ross, p203-204.

38 Les estimacions sobre la grandària de la manifestació varien entre 300.000 i 400.000 a L. Rioux i R. Backmann, p446, fins a 800.000 a G. Ross, p206.

39 G. Pompidou, p197.

40 L. Rioux i R. Backmann, p249.

41 L. Rioux i R. Backmann, p276, i D. B. Said i H. Weber, p159-160.

42 Segons G. Ross, p181.

43 G. Ross, p185.

44 G. Ross.

45 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p408.

46 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p450.

47 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p465.

48 Citat a G. Ross, p208.

49 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p512.

50 L. Rioux i R. Backmann, p513.

51 L. Rioux i R. Backmann, p553.

52 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p281.

53 Veure els relats a L. Rioux i R. Backmann, p559, i D. B. Said i H. Weber, p209-210.

54 Un líder de la CFDT citat per L. Rioux i R. Backmann, p451.

55 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p522.

56 Citat a L. Rioux i R. Backmann, p524.

(*) El text original es va publicar al 1998, encara que les seves conclusions segueixen sent vigents a 40 anys del maig francès [nota de la trad.]

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×