Agenda

Palestina: història d’una lluita

Diversos autors

Palestina: història d’una lluita
Israel: l’Estat guardià
El caràcter de l’Estat israelià
Apèndix: La hipocresia d’EUA

Aquest fulletó és un recull d’articles de varis autors sobre Palestina i l’Estat d’Israel. Primera edició en català setembre de 2003. Segona edició desembre de 2004. Tercera edició ampliada gener de 2009.

Palestina: historia d’una lluita

Els líders occidentals i la seva premsa tracten la crisi d’Orient Mitjà, en el millor dels casos, com si les dues forces en conflicte fossin responsables per igual de la violència, i en el pitjor dels casos, com si tota la culpa fos dels palestins.

Aquesta és una total i completa distorsió de la realitat.

Per una banda hi ha el poderós Estat israelià, armat fins les dents per EUA i que, a més, compta amb armes nuclears. Els soldats israelians, amb el suport de les milícies de colons, estan utilitzant indiscriminadament helicòpters de guerra, míssils, metralladores sofisticades, bales d’acer folrades de goma i gasos lacrimògens contra els palestins. A l’altre costat hi ha els palestins, en la seva majoria desarmats o armats amb pedres que han arrencat del carrer, i que estan lluitant contra la injustícia de l’ocupació il·legal de les seves terres per part d’Israel.

Davant els atemptats suïcides portats a terme per joves palestins, Israel respon bombardejant zones civils en les ciutats palestines. Ara mateix, estan ocupant les poblacions palestines de Cisjordania, portant a terme autèntiques massacres de civils.

Aquest fullet pretén explicar les arrels del problema. Demostra que, lluny de simbolitzar un conflicte entre religions, o “una operació antiterrorista”, la guerra d’Israel contra els palestins és una de les cares de l’intent per part de l’imperialisme de mantenir el seu poder a tot el món.

Sionisme i judaisme: no són el mateix

En els mitjans de comunicació es sol identificar a l’Estat israelià amb un Estat jueu.

Però cal distingir entre què és el sionisme i què és el judaisme. El judaisme és una religió, practicada per milions de persones a tot el món. El sionisme és una ideologia política, que utilitza la religió per justificar les seves accions. Es basa en el dret dels jueus a tenir el seu propi estat i a considerar, a la pràctica, a tots els àrabs com l’enemic a extingir.

El sionisme va adquirir força com ideologia a principis del segle passat, en els països del centre i est d’Europa (Rússia, Polònia, Àustria, Alemanya) i va ser una resposta als atacs racistes dels governs d’aquests països contra els seus ciutadans jueus. Aquests atacs es van traduir des d’accions antisemites individualitzades, fins als grans “pogroms” (matances de jueus) dels anys 30. Davant l’onada creixent d’antisemitisme a l’Europa de l’est dels anys 30, el poble jueu va reaccionar des de dues posicions molt diferents. El moviment sionista partia del fet de considerar que l’antisemitisme és inherent als gentils (no jueus) i per això mai desapareixeria. La solució que donen els sionistes es troba en la separació total i absoluta de jueus i no jueus, i per això és necessària l’existència d’un Estat jueu per als jueus. No fa falta dir que alguna cosa uneix a l’antisemitisme i al sionisme: quants més atacs racistes, més es justifiquen els sionistes en la teoria de la separació.

La ideologia dels sionistes, i el seu segrest de les “tradicions jueves”, va ser contrarestada per la postura d’altres jueus de l’est d’Europa cap a l’antisemitisme. L’alternativa d’aquests jueus al sionisme era entendre que l’antisemitisme és un producte del sistema capitalista, el qual ho utilitza com a qualsevol altra forma de racisme, per a dividir a la classe treballadora. Per a lluitar contra el racisme i l’antisemitisme, cal lluitar pel socialisme dins de la classe treballadora.

Els moviments revolucionaris van tenir molts jueus en les seves files: Marx, Trotski, Rosa Luxemburg, Mártov, Rádek van ser jueus revolucionaris que no van acceptar les idees de la inevitabilitat de l’antisemitisme.

Per a sobreviure, el sionisme sempre ha hagut d’aliar-se amb els poders imperialistes dominants a cada moment històric. A l’acabar la I Guerra Mundial eren els britànics qui controlaven Orient Mitjà. Després, amb el repartiment del món tras la II Guerra Mundial, EUA va emergir com el “ poder patró” en el món occidental. Tota la base de l’existència de l’Estat issraelià va ser: ser el gos guardià dels interessos econòmics i estratègics dels grans poders.

Un conflicte amb arrels imperialistes

Entre 1917 i 1948 els sionistes van seguir amb el seu objectiu d’establir a Palestina el seu propi Estat. Per això van començar a comprar terres als terratinents feudals palestins, amb el qual la pagesia àrab va ser reemplaçada per colons sionistes. A les ciutats palestines, van crear el seu propi sindicat, Histradu, que en hebreu significa: només per a jueus. Amb això queda clar que els sionistes no tenien una visió ni socialista ni internacionalista.

Només els interessava la creació d’un Estat capitalista amb totes les contradiccions que això comporta, amb una peculiaritat: els àrabs de Palestina van passar a ser ciutadans no de segona classe, sinó de tercera.
Els interessos de Gran Bretanya a la regió queden al descobert amb les paraules de Winston Churchill, Ministre britànic: “Un Estat jueu sota la protecció de la corona britànica, que podria contar amb tres o quatre milions de jueus…, seria des de qualsevol punt de vista beneficiós, i sobretot estaria en total harmonia amb els veritables interessos de l’imperi britànic.”

No obstant això, davant aquesta situació, els àrabs de Palestina no es van mantenir passius. Hi va haver resistència contra el colonialisme, tant britànic com sionista. Durant els anys 30 hi va haver una onada de manifestacions, vagues i lluites armades, que va incloure una vaga general que va durar mesos. La vaga va topar amb una repressió brutal per part dels britànics, al final va ser desconvocada pels dirigents palestins amb el suport dels reis àrabs.

A l’any 1936 els britànics van utilitzar contra els palestins, per primera vegada, l’anomenada Policia Auxiliar, que estava constituïda per milícies sionistes armades. Durant aquests anys, milers de palestins van ser empresonats pels britànics. Al mateix temps els colons sionistes es van convertir en opressors brutals dels palestins.

Com va escriure Noam Chomsky a la seva obra El triangle fatídic “En el període de 1936 a 1939 els àrabs palestins van realitzar un aixecament nacionalista… David Ben Gurion, eminentment realista, va reconèixer la seva naturalesa. A la discussió interna, va indicar que «en la nostra argumentació política a l’exterior, vam minimitzar l’oposició àrab contra nosaltres» però va exhortar que «no ignorem la veritat entre nosaltres mateixos.» La veritat era que «políticament som els agressors i ells es defensen… El país és seu, perquè ells ho habiten, mentre que nosaltres volem venir aquí i implantar-nos-hi, i des del seu punt de vista nosaltres volem arrabassar-los el seu país, mentre encara estem a l’exterior»… La revolta va ser aixafada pels britànics, amb una considerable brutalitat.”

A finals dels anys 30, els sionistes, tot i ser una minoria dins del territori palestí, tenien clars els seus objectius. R. Weitz, cap del Departament de Colonització jueu, va escriure en el seu diari al 1940: “Nosaltres hem de tenir clar que no hi ha lloc per als dos pobles en aquest país. No aconseguirem el nostre objectiu, de ser un poble independent, amb la presència dels àrabs en aquest petit país. L’única solució és una Palestina, o com a mínim l’oest de Palestina, sense àrabs, i no hi ha altra forma que traspassar-los des d’aquí als països veïns, traspassar-los a tots. Ni un poble, ni una tribu hauria de quedar-se… No hi ha altra sortida.”

Durant la II Guerra Mundial, Gran Bretanya i Estats Units d’Amèrica van posar límits a l’emigració de refugiats jueus procedents d’Europa, als seus països i a Palestina, amb la intenció de mantenir passiva a la població àrab i d’assegurar-se amb això el subministrament de petroli durant el conflicte.

La proclamació de l’Estat d’Israel

El 1948 es va donar als sionistes la seva oportunitat amb la creació de l’Estat israelià. En plena Guerra Freda, EUA, com a nova potència occidental, s’assegurava així un aliat al Pròxim Orient, una zona molt important pel seu potencial econòmic (grans reserves de petroli) i per la seva posició estratègica.

(És important reconèixer que la política nordamericana no responia a “l’electorat jueu” al seu país. Pocs anys abans, quan ja existien aquests electors, EUA va permetre que els jueus morissin en els camps d’extermini. El seu suport a Israel reflectia exclusivament els interessos imperialistes nordamericans a la regió).

L’única cosa que destorbava els sionistes era el milió llarg d’àrabs que hi havia a Palestina. Tràgicament, van utilitzar mètodes similars als seus antics opressors nazis per a aconseguir expulsar-los. Per exemple, a Deir Yassin, un poble àrab de Palestina, a l’abril de 1948 una milícia sionista dirigida per Menajem Begin (futur Primer Ministre israelí) va entrar en el poblat, matant a 300 ó 400 dels seus habitants, entre els quals es trobaven homes, dones i nens.

L’objectiu d’aquestes matances era aterroritzar a la població palestina. La pràctica del terror, evidentment, va funcionar, i setmanes més tard més de mig milió d’àrabs van fugir dels seus pobles. A partir d’aquell moment Israel va iniciar les seves guerres expansionistes: la guerra de Suez al 1956, la guerra dels 6 dies al 1967, la invasió del Líban al 1982. Un llarg calvari pels palestins, que es va traduir en camps de refugiats bombardejats sistemàticament per l’exèrcit israelià, per exemple: el tràgic bombardeig dels camps de Sabra i Xatila al 1992.

El destí dels palestins que es van quedar a Israel no va ser molt millor: van ser i són utilitzats com a mà d’obra barata. Marginats en els territoris ocupats i acorralats constantment pels colons.

La imatge que se’ns presenta d’Israel, és la d’un Estat democràtic, “un oasi en el desert” davant els Estats àrabs de la zona. La realitat és molt diferent: és una economia basada en una política armamentística que s’ha gastat el 42% del seu PIB en defensa.

Israel, concebut com el lloc en el qual els jueus podien sentir-se segurs, és avui el lloc més perillós per a ells. El somni dels Kibbutz ha resultat un fracàs ja que sempre han depès dels dòlars americans o de l’explotació laboral de la població àrab com a mà d’obra barata.

El mite que defensaven els sionistes d’un Estat jueu sense classes no existeix, ja que les possibilitats no són les mateixes a Israel per a un ric occidental que per a un emigrant de l’Est d’Europa o un emigrant d’Etiòpia. En els anys 60, els jueus negres van formar la seva pròpia organització de les Panteres Negres, en resposta al racisme existent a l’Estat israelià. Aquestes són algunes de les contradiccions de l’Estat d’Israel.

El “procés de pau” no porta justícia

Aleshores president d’EUA, Bill Clinton, va impulsar les últimes negociacions, a Egipte, per reprendre el “procés de pau” iniciant-les a Camp David. Els mitjans van acollir la reunió com una oportunitat real per aconseguir la pau. Però, de fet, mai portaria justícia pels palestins.

A canvi del limitat control palestí de la franja de Gaza i Cisjordania, milions de palestins, refugiats per tot el món, perdrien tota possibilitat de tornar a la seva terra. Va ser només un altre enginy manegat per EUA, donant tots els avantatges i favoritismes a Israel. Els acords de pau d’Oslo, a l’any 1993, van ser el resultat de la creixent lluita dels palestins, anomenada Intifada, o sigui, aixecament, des del 1987.

“Ben Gurion evidentment volia que tants pocs àrabs com fos possible es quedessin a l’Estat jueu. Esperava veure’ls fugir. Això és el que va declarar als seus col·legues i assistents en reunions a l’agost, setembre i octubre [1948]. Però mai es va anunciar una política [general] d’expulsió i Ben Gurion sempre es va abstenir de promulgar ordres d’expulsió clares o per escrit; va preferir que els seus generals «comprenguessin» el que volia que es fes. Volia evitar quedar a la història com el «gran expulsor», i no volia que el govern israelià estigués implicat en una política moralment dubtosa… Però tot i que no hi va haver una «política d’expulsió», les ofensives de juliol i octubre [de 1948] es van caracteritzar per moltes més expulsions i inclòs brutalitat cap a civils àrabs que durant la primera meitat de la guerra…

Durant la major part [de 1948], les idees sobre com consolidar i eternitzar l’exili palestí van començar a cristal·litzar, i es va percebre d’immediat que la destrucció de poblets era un mitjà primari per aconseguir aquest objectiu… [Inclòs abans] el 10 d’abril, unitats de l’Haganà van prendre Abu Shusha… El poblet fou destruït aquella mateixa nit… Khulda fou arrasada per piconadores jueves el 20 d’abril… Abu Zureiq fou completament enderrocada… Al Mansi i An Naghnaghiya, al sud-est, també van ser aplanades… A mitjans de 1949, la majoria [dels 350 pobles àrabs despoblats] estaven completa o parcialment en ruïnes i inhabitable(s).”

De l’historiador israelià Benny Morris,
El sorgiment del problema dels refugiats palestins, 1947-1949.

Un tanc israelià va aixafar diversos cotxes on viatjaven àrabs, matant a quatre d’ells. El funeral es va convertir en una manifestació de 10.000 persones. Les tropes israelianes van contestar matant a un noi de 20 anys en una altra manifestació. El seu funeral va marcar l’inici de les protestes massives contra el poder d’Israel en els Territoris Ocupats durant els dos últims anys. La lluita va forçar a Israel a tractar d’arribar a un acord amb el líder palestí, Yasir Arafat, i l’Organització d’Alliberament Palestí (OLP). No obstant això, per cada concessió que van fer els palestins durant les converses, els israelians demanaven cada vegada més i més.

Els acords d’Oslo van significar la creació de la Nova Autoritat Palestina, amb Yasir Arafat al seu cap. Però, de fet, això significava molt poc. Pels palestins, significava que tindrien el control del 17,2% de Cisjordania. Alhora, Israel tindria ple control d’un terç de la franja de Gaza i del 59% de Cisjordania.

Els acords d’Oslo van prometre un Estat independent palestí per 1998. Encara no s’ha implementat. Molts palestins estan cansats dels compromisos que els governs occidentals i Israel demanden a Yasir Arafat.

Un malson diari de pobresa i desesperança

Els palestins han patit des que es va crear l’Estat israelià una terrible pobresa i persecució. Al voltant de 1.200.000 palestins expulsats d’Israel viuen en camps de refugiats a Gaza i Cisjordania. Els nens creixen i moren en aquests degradats camps de refugiats, només coneixen una vida de pobresa i desesperança. No hi ha un mínim d’higiene a les cabanyes i botigues que els donen recer. Depenen completament de l’ajuda de les organitzacions que els subministren calçat i vestit.

Israel controla els moviments de cada resident dels Territoris Ocupats que vol sortir o passar per Israel. Han tallat el pas entre les ciutats palestines i deneguen als treballadors àrabs el dret a entrar a Israel. Els palestins depenen d’Israel per a trobar treball. Les empreses israelianes els han explotat com a mà d’obra barata durant generacions.

La vida dels palestins s’ha vist deteriorada, encara més, des que va començar el procés de pau al 1993. L’atur ha arribat, segons un informe de 2000 de World Vision, al 40% en algunes zones. Aquest informe fa esment que els ingressos per càpita a Gaza i Cisjordania l’any 2000 van ser de 1.680 euros., a diferència de les 2.800 euros. de 1987. A Israel els ingressos per càpita eren de 19.200 euros.

L’últim informe d’Amnistia Internacional esmenta que per a les forces israelianes la tortura està “oficialment permesa i és sistemàticament utilitzada”. Les tortures inclouen: tiltul, on sacsegen violentament al pres; shabeh, on l’encadenen en posicions retorçades i el sotmeten a un soroll fort i distorsionat; gambez, on obliguen al detingut a ajupir-se durant llargs períodes; i el priven de dormir.

Amnistia Internacional diu que “els membres de les forces de seguretat, que cometen execucions extraoficials o assassinen il·legal i invariablement, gaudeixen d’una immunitat total”. Aquesta opressió ha forçat als palestins a lluitar un cop rera altre.

Resistència en la Palestina ocupada

Després d’un any del nou inici de la Intifada, a Palestina la situació empitjora. (Aquest capítol és d’un article que va aparèixer per primera vegada a En lluita, novembre de 2001). Mentre les organitzacions internacionals fan oïdes sordes als crits d’horror i ràbia de milers de persones que són assassinades, desplaçades i maltractades a Palestina per part de l’Estat israelià, EUA bombardeja i esclafa Afganistan en la seva lluita contra el terrorisme islàmic.

A Palestina les arrels del conflicte són més profundes del que semblen. Els mitjans de comunicació no ajuden a clarificar la qüestió, sinó tot el contrari. La tasca dels mitjans és presentar el conflicte com a resultat de l’odi entre cultures i de formes de fer distintes, res més.

Les arrels del conflicte

La Intifada que ara compleix un any, no és la primera. Anteriorment a aquesta, un altre moviment de masses va commoure Palestina en els anys vuitanta. Per aquell temps els plans de l’Estat israelià es basaven en la destrucció de les infrastructures econòmiques, sanitàries i educatives palestines.

La ràbia dels palestins va esclatar quan un camió militar, el 1987, va atropellar a quatre treballadors palestins a Gaza, i els va matar.
La resposta popular no es va fer esperar, i en poques hores, els carrers de Gaza i Cisjordania es van omplir de gent. Durant cinc dies la població palestina, sense límit d’edat, va començar a enfrontar-se amb pedres a l’exèrcit d’Israel. L’acció de la població palestina va ser capaç de vertebrar una improvisada societat autosuficient. Entre vagues i protestes, el sistema educatiu i sanitari, la repartició d’aliments, etc. van reaparèixer en escena per poc temps.

L’essència del conflicte, és a dir, l’ocupació israeliana de les terres palestines ha estat motiu de lluites durant dècades. Avui l’ocupació segueix vigent. Les conseqüències d’això són realment fatals per al poble palestí. En termes d’infrastructures, només el 2% de les localitats de Cisjordania té clavegueram; només el 21% dels habitants compta amb un sistema de recollida d’escombreries; tot just el 44% de les localitats cisjordanes disposen de subministrament permanent de fluid elèctric, i un escàs 20% dels habitants està connectat a la xarxa telefònica.

En la mesura que la raó d’ésser de l’Estat israelià era i és portar a el “poble sense terra” a la, segons ells, “terra sense poble”, l’expansió és indissoluble de la seva pròpia naturalesa. La Palestina històrica té una expansió de 27.242 km², Israel ocupa ja més de 22.000 km², és a dir, més del 80% del territori.

Com afirma Edward W. Said, escriptor palestí, “el sionisme sempre va voler més terra i menys àrabs: des de Ben Gurion a Sharon, passant per Rabin, Shamir, Netanyahu, i Barak, hi ha una continuïtat ideològica ininterrompuda en la qual el poble palestí és vist com una absència desitjada per la qual es combat.”

El projecte de la Gran Jerusalem, que consisteix a expulsar als àrabs d’aquesta zona, ha comptat amb el suport del Govern israelià. Entre 1996 i 1999 es van sumar a aquesta expansió 42 colònies més. El 21 de juny de 1998 el govern israelià va donar l’aval formal al pla de la Gran Jerusalem mitjançant mesures que, entre d’altres, retirava els permisos de residència als àrabs que figuraven en el cens de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) o que tenien habitatge en els territoris administrats per l’ANP.

L’alcalde palestí de la ciutat d’Hebró va deixar clara quin era la política d’Israel quan va afirmar que “no volen viure al nostre costat sinó en el nostre lloc”.

Els processos de pau

La situació que es viu avui a Palestina està marcada, també, pels successius acords de pau i per la capitulació d’Arafat a l’Estat israelià. La signatura, al setembre de 1993, dels anomenats Acords d’Oslo, va significar un canvi d’orientació en l’estratègia palestina dirigida per Arafat, la primera decisió del qual va ser reconèixer a l’Estat israelià i plantejar, per tant, la negociació sobre la base de l’existència de dos Estats.

En les declaracions posteriors a la signatura, la dignitat dels palestins es va resumir en una “autonomia” insuficient, carent de recursos propis, construïda a partir de guetos de misèria i vigilats per les forces armades israelianes. Arafat va renunciar a l’autodeterminació i al reconeixement dels drets dels refugiats, és a dir, del 55% de la població palestina.

Els resultats dels acords s’han traduït en la reducció dels palestins a simple mà d’obra barata i fàcil d’explotar, en la divisió i l’espoli de les terres palestines, i en una política d’apartheid, que concedeix millors condicions de vida als colons israelians, mentre que permet viure als palestins en miserables forats.

Sens dubte, la Intifada va ser el producte de l’asfíxia i de la desesperació produïda per la política israeliana, però també va ser el rebuig a la capitulació i a la submissió de Arafat, que va legitimar indirectament al sionisme i va condemnar a la fam i a l’ocupació al poble palestí.

La lluita dels palestins

Durant tres generacions, els palestins han lluitat dintre i fora de Palestina pels seus drets com a poble. Ha estat una lluita valenta i sense treva, però una lluita moltes vegades sense resultats positius, perquè han buscat suports en els altres governs dels Estats àrabs.

Els palestins han estat traïts per Síria, Líban i Jordània, quan s’han convertit en una amenaça per l’estabilitat d’aquests mateixos Estats.

A l’any 1977, 10.000 palestins van ser assassinats en l’anomenat “setembre negre” pel rei Husein, quan aquest va veure amenaçada l’estabilitat del seu tron pel suport del poble jordà als grups guerrillers palestins, que tenien les seves bases a Jordània. Al Líban la influència dels palestins entre els treballadors libanesos, va significar l’expulsió en massa de dirigents palestins i el principi, al 1982, de la guerra civil.

La majoria dels palestins es van organitzar entorn de l’OLP. Alhora, en els anys 80, va néixer en els camps de refugiats un moviment popular de protesta contra l’ocupació israeliana.

La Intifada va ser un moviment que va néixer des de la base. El seu efecte més important va ser provocar una crisi en l’economia israeliana, ja que milers de treballadors palestins es van negar a acudir als seus llocs de treball.

L’OLP no va ignorar aquest moviment, però ho va relegar a un segon pla, ja que considerava més important la lluita armada fora de l’Estat israelià. Una lluita armada que mai podria aconseguir els seus objectius, ja que estaven lluitant contra un dels Estats més armats del món.

Amb la caiguda del mur de Berlín, l’OLP va perdre el suport armamentístic que li subministraven els països de l’Est. Arafat i l’OLP van quedar en una posició molt feble davant l’Estat israelià. Es van veure obligats a reconèixer l’Estat israelià i a acudir a unes negociacions en les quals mai han pogut negociar com iguals.

Això ha dut a uns acords en els quals els palestins han aconseguit molt poc: un tros de terra seca sense els més mínims serveis (aigua corrent, llum…) i una dependència econòmica total de l’Estat israelià.

El desencant provocat pel resultat de les negociacions ha produït que sorgissin divergències en l’interior de l’OLP. Aquest desencantament ha estat capitalitzat en gran part per Hamas. Estem davant un moviment palestí derrotat per un lideratge oportunista i només nacionalista.

Però, de fet, existeix una alternativa tant a uns “acords de pau” que signifiquen molt poc per als palestins, com a un lideratge com el de l’OLP o el de Hamas. La classe treballadora àrab té una enorme tradició de lluita: a Egipte, al 1977, una vaga general de 4 milions de treballadors gairebé va enderrocar al Govern de Sadat; a Iran, al 1979, van ser els treballadors, no els islamistes de Jomeini, els qui van enderrocar al règim del Sha; la Intifada en els 80; etc. La solució, encara que difícil, és la creació d’un Estat dels treballadors a l’Orient Mitjà, sense discriminacions cap a àrabs o jueus.

En últim terme, una revolució dels treballadors d’Orient Mitjà, que acabi amb tots els règims corruptes de la zona i que posi fi al luxe d’una minoria a costa de la misèria de milions, és l’única sortida que pot portar la pau i la igualtat per la majoria de la gent.

“El servei d’Emergències estava completament ocupat, intentant desesperadament salvar les vides de nens amb els caps i els membres destrossats per bales i coets.Mohammad fou disparat a la cuixa. Dos dels seus amics que van intentar carregar-lo fins a l’ambulància també foren abatuts. Musa va entrar en coma profund quan la seva mandíbula, la seva llengua i la part dreta de la seva cara va esclatar per una bala.

L’exèrcit israelià obre foc a cada manifestació. Nosaltres no odiem els jueus, però estimem la nostra terra. Continuarem llençant pedres a les forces que ens ocupen i quan les pedres s’hagin acabat, llavors tirarem branques d’oliveres, i quan aquestes s’hagin acabat, tirarem els nostres plats i els nostres coberts, i quan s’acabin, tirarem els nostres cossos.”

Thameen Darby, estudiant de medicina. Nablús, octubre de 2000.

Israel: l’Estat guardià

Israel forma part de l’estratègia imperialista d’EUA. La seva creació el 1948 estava lligada a la necessitat de controlar el Canal de Suez, intervenir en els pous petrolífers de la zona i incidir en els països àrabs del voltant.
Des d’un bon començament, el sionisme va ser el punt sobre el que es va recolzar l’Imperi Britànic per començar a colonitzar Palestina i a controlar els seus recursos.

Avui, Sharon i Bush formen part d’una aliança imperialista per a enfortir els vincles del capitalisme i de les grans multinacionals petrolíferes en la zona d’Orient Mitjà. La història de l’Estat israelià i el sionisme és una història de colonialisme, racisme, guerra i mites.

Una terra sense poble

L’objectiu del sionisme no ha estat mai simplement colonitzar Palestina. El sionisme es distingeix d’altres moviments colonitzadors per la relació entre els colons i el poble a conquerir. El sionisme no només pretén explotar als palestins i utilitzar-los com a mà d’obra barata sinó també dispersar-los i desposseir-los. La idea original era la de substituir a la població palestina per una nova comunitat de colons, eradicar als camperols, artesans i a la població urbana de Palestina i substituir-la per una nova força de treball composta pels colonitzadors. Per aconseguir-ho, el sionisme va negar l’existència del poble palestí, utilitzant el mite d’una “terra sense poble per a un poble sense terra”.

Vladimir Jabotinsky, un dels ideòlegs més reconeguts del sionisme, va escriure l’any 1923 La Muralla de Ferro, un assaig considerat el punt de referència per al moviment sionista. En aquest assaig es pot llegir: “No es pot pensar en una reconciliació voluntària entre nosaltres i els àrabs, ni ara ni en un futur previsible. Tota la gent intel·ligent, excepte els cecs de naixença, van comprendre fa molt la completa impossibilitat d’arribar a acords voluntaris amb els àrabs de Palestina per a transformar Palestina de país àrab a país amb una majoria jueva.”

Joseph Weitz, cap del Departament de Colonització de l’Agència Jueva, va desenvolupar el significat de judaïtzar Palestina. Com responsable d’organitzar els assentaments, va escriure el 1940: “Entre nosaltres ha d’estar clar que no hi caben dos pobles en aquest país. No aconseguirem el nostre objectiu si els àrabs romanen en aquest petit país. No hi ha altra manera que traslladar als àrabs d’aquí als països veïns. A tots ells. No cal deixar ni un llogaret, ni una tribu”.

David Ben Gurion, qui a l’any 1948 seria proclamat primer ministre israelià i qui mai va acceptar la idea de la partició, explicava clarament l’estratègia a seguir dient que: “Quan ens convertim en una força amb pes com resultat de la creació de l’Estat, abolirem la partició i ens expandirem a tota Palestina. L’Estat serà només un estadi en la realització del sionisme i la seva tasca és preparar el terreny per a la nostra expansió. L’Estat haurà de preservar l’ordre, no predicant sinó amb metralladores.”

Els sionistes van articular, amb l’ajut dels serveis secrets britànics, una força policial per a imposar la seva dominació sobre les terres conquerides. Més de 3.000 homes es van apuntar al cap d’uns dies. Uns altres 12.000 estaven enquadrats en l’organització terrorista de Haganah, i 3.000 a Irgun. Al 1939 les forces sionistes que van col·laborar amb els britànics es van elevar a 14.000, organitzades en deu grups armats. A la primavera de 1939, les forces armades sionistes incloïen a seixanta-tres unitats mecanitzades, cadascuna d’elles composta per vuit o deu homes.

Fins l’any 1947, els jueus posseïen el 6% de la terra de Palestina. Amb la constitució de l’Estat d’Israel, el Fons Nacional Jueu va estimar que s’havia apoderat del 90% de la terra. El valor d’aquesta propietat robada era superior a 300.000 milions de dòlars.

Entre 1948 i 1953 es van ocupar 370 pobles i assentaments. Al 1954, un 35% dels jueus d’Israel vivien en propietats confiscades i uns 250.000 nous immigrants es van establir en àrees urbanes, de les quals havien estat expulsats els palestins.

Deu mil empreses i botigues van ser lliurades als colons. La majoria de les hectàrees de terra dedicades al conreu de la llimona van passar a mans israelianes. A l’any 1951, el 95% de les oliveres d’Israel procedien de terres palestines ocupades. Les olives que produïen representaven la tercera exportació israeliana, després de les llimones i dels diamants. Un terç de la producció de pedra procedia de cinquanta-dues pedreres palestines confiscades.

La mitologia sionista pretén fer-nos creure que la construcció de l’Estat israelià es deu a la laboriositat, al sacrifici i a la dedicació dels colons, que van transformar una terra desèrtica i descuidada pels àrabs en un oasi.

Buscant rendibilitat

L’horror de la II Guerra Mundial i de l’Holocaust va donar credibilitat al projecte sionista. Molts jueus, que fins llavors no havien parat esment al sionisme, el van abraçar i van emigrar fins a Israel. Fins el moment, el sionisme era un moviment marginal i petit.

A l’actualitat, el sionisme utilitza l’Holocaust i l’antisemitisme com un arma de cohesió nacional. Però la història real del sionisme està estretament vinculada amb la col·laboració amb el feixisme. La resistència que molts jueus van presentar al feixisme va ser vista pels líders sionistes com una estratègia irresponsable i equivocada.

Theodor Herzl, un dels fundadors del sionisme va escriure: “He aconseguit tenir un actitud més lliure en relació a l’antisemitisme, al que començo a comprendre històricament i a perdonar. Abans de res, vaig reconèixer la inanitat i futilitat d’intentar combatre l’antisemitisme.”

Els fundadors del sionisme van considerar als antisemites com a aliats, perquè compartien el desig d’arrencar als jueus dels països on vivien.
Herzl es va dirigir al Compte de Von Plehve, organitzador dels pitjors pogroms a Rússia, amb la proposta següent: “Ajudi’m a aconseguir la terra i la revolta acabarà”. Els partits revolucionaris a la Rússia zarista es van convertir per a molts jueus en les seves organitzacions de lluita. Tant per al zarisme com per al sionisme això era un greu problema.

Al llarg dels anys 30, els sionistes van convidar a Palestina al baró Von Mildenstein, del Servei de Seguretat de les SS, per a realitzar una visita de sis mesos en suport al sionisme. Joseph Goebbels, ministre de propaganda de Hitler va redactar un informe enaltint el sionisme. Ell mateix va fer encunyar una medalla amb l’esvàstica en un costat i l’estrella de David a l’altre.

En línia amb els actes de col·laboració amb els nazis, els sionistes es van oposar a qualsevol intent de canviar les lleis d’immigració a EUA o Europa occidental per a oferir refugi als jueus perseguits. Si s’hagués produït una ona d’immigració cap a EUA o altres països d’Europa, el projecte de construcció nacional a Palestina s’hagués vist greument sabotejat.

Ben Gurion va afirmar en una assemblea sionista, al 1938 que: “Si jo sabés que era possible salvar a tots els nens d’Alemanya duent-los a Gran Bretanya i només a la meitat d’ells transportant-los a Israel, optaria per la segona opció.”

Isaac Gruenbaum, President del comitè format pels sionistes per a investigar la situació dels jueus europeus, va dir: “Si se’ns ve amb dos plans, rescatar a les masses de jueus d’Europa o rescatar la terra… jo voto sense vacil·lar pel rescat de la terra. Com més es parla de la matança del nostre poble, més es minimitzen els nostres esforços per forçar i promoure la hebraització de la terra.”

Entre 1933 i 1935, l’Organització Sionista Mundial va rebutjar a les dos terceres parts dels jueus alemanys que van demanar un certificat d’immigració.

A l’any 1941, els sionistes van oferir un pacte de col·laboració al Tercer Reich. Aquest pacte, conegut com el document d’Ankara, pretenia animar als nazis a patrocinar l’expulsió dels jueus cap a Palestina. Pel seu compte, els sionistes es comprometien a establir un marc de cooperació que beneficiés a ambdues parts. El primer punt del pacte ho deixava ben clar: “L’Organització Militar Nacional (OMN o Irgun), bona coneixedora de la bona voluntat del Govern del Reich alemany i de les seves autoritats envers l’activitat sionista a Alemanya i els plans d’emigració sionista, opina que hi pot haver interessos comuns entre l’establiment d’un Ordre Nou a Europa segons la concepció alemanya, i les autèntiques aspiracions nacionals del poble jueu encarnades per la OMN.”

Els sionistes van trair la resistència jueva i la lluita antifeixista. Tots els jueus que van desafiar al feixisme es van convertir en enemics del projecte sionista. La culminació de la traïció sionista va ser l’acceptació del sacrifici dels jueus d’Hongria. El pacte entre els sionistes i els nazis va tenir lloc al 1944 i es va segellar amb la mort de 800.000 jueus. L’acord va comportar la salvació de sis-cents jueus destacats a condició que es guardés silenci sobre la sort dels jueus hongaresos.

Els sionistes van buscar la col·laboració dels antisemites, perquè se sentien amenaçats pels propis jueus. Defensar el poble jueu de la persecució implicava organitzar la resistència als règims imperialistes, és a dir, contra els governs que podien veure amb bons ulls un Estat sionista a Palestina.

Un paradís de democràcia

Israel es presenta davant el món com l’única democràcia a l’Orient Mitjà, però en el fons Israel és tan democràtic com ho va ser l’Estat de l’apartheid de Sudàfrica. El racisme va ser part essencial de la creació de l’Estat d’Israel. La vida quotidiana dels palestins està marcada per les lleis i les pràctiques racistes de l’Estat israelià. Els palestins han estat tractats des dels principis de la colonització com un poble que sobra.

Jabotinsky va completar el discurs colonialista amb el racisme i la puresa de la sang. Tot això ho va detallar a la seva Carta sobre l’Autonomia: “És impossible que algú s’assimili a gent que té una sang distinta a la seva. Per assimilar-se, ha de canviar el seu cos, ha de convertir-se en un d’ells en la sang. No hi pot haver assimilació. Mai hem de permetre coses com el matrimoni mixt perquè la preservació de la integritat nacional només és possible mitjançant la puresa racial i a aquest efecte hem de tenir aquest territori en el que el nostre poble constituirà els habitants realment purs.”

Uri Lubrani, conseller especial per a assumptes àrabs del Primer Ministre Ben Gurion, el1960 va afirmar: “Reduirem la població àrab a una comunitat de llenyataires i cambrers.”

Raphael Eitan, Cap de l’Estat Major de les Forces Armades Israelianes, va declarar: “Manifestem obertament que els àrabs no tenen cap dret a ocupar ni un sol centímetre d’Israel. Els de bon cor, els moderats, heu de saber que les càmbres de gas d’Adolf Hitler semblarien un palau d’esbarjo… L’única cosa que entenen i entendran és la força. Utilitzarem la força més decisiva fins que els palestins se’ns apropin de quatre grapes.”

Davant el comitè d’Afers Exteriors i Defensa de la Knesset, el propi Eitan va afirmar: “Quan hàgim ocupat la seva terra, els àrabs no podran més que regirar-se com escarabats drogats dins d’una ampolla.”

A l’actualitat, prop del 93% de la terra del anomenat Estat d’Israel és administrada pel fons Nacional Jueu d’acord amb les següents normes: per tenir dret a viure a la terra, arrendar-la o treballar-hi, és necessari demostrar que existeixen tres generacions d’ascendència materna jueva.
Els que van intentar cobrir el sionisme amb una capa de progressisme van acabar sucumbint al racisme pur i dur. Els fundadors del sionisme laborista van animar als empresaris colons a contractar únicament treballadors jueus. Van organitzar boicots a les empreses sionistes que no contractaven exclusivament a jueus i van organitzar vagues contra els colons que permetien que els camperols àrabs hi treballessin, fins i tot com a mà d’obra barata. Actualment els palestins que treballen a Israel són utilitzats com carnassa i desenvolupen els treballs més denigrants i mal pagats. Els ciutadans àrabs d’Israel no tenen encara tots els drets reconeguts.

El kibbutz, un supòsit exemple de cooperació i vida comunitària, es basa entorn al racisme. Els no jueus no poden pertànyer a un kibbutz.
L’Estat israelià utilitza el racisme i la repressió per a mantenir a ratlla als palestins. Les presons àrabs són presons polítiques. Dintre de les presons, els palestins perden els pocs drets que els queden i són brutalment torturats.

Obsessió per la seguretat

La seguretat ha estat l’excusa històrica per a donar cobertura a les barbaritats contra el poble palestí. L’obsessió per la seguretat segueix sent un eix central en la política sionista. Bush i EUA estan utilitzant la mateixa excusa per a garantir un nou reordenament mundial.

Israel és avui la quarta potència militar del món, i ho és gràcies a les ajudes i subvencions d’EUA. Siguin quines siguin les divergències tàctiques entre Israel i EUA, cap campanya sionista pot sostenir-se sense el suport del seu principal patrocinador. Entre 1949 i 1983, el govern d’EUA va lliurar 92.200 milions de dòlars en concepte d’ajuda militar i econòmica, en forma de préstecs i donacions especials.

Des de 1976 Israel ha estat el principal receptor de l’ajuda exterior nord-americana. L’ajuda nordamericana a Israel en el passat mig segle va arribar a la xifra de 80.000 milions de dòlars.

Actualment, Israel segueix sent el principal receptor de l’assistència militar i econòmica d’EUA. La xifra més coneguda és la de 3.000 milions de dòlars a l’any, dels quals el 60% són donacions de fons dintre del contingent de Finançament Militar Extern (FME) del Departament de Defensa, i el 40 % del contingent de Fons de Suport Econòmic del Departament d’Estat. A l’anterior decenni, les concessions FME sumen 18.200 milions de dòlars. De fet, el 17% de tota l’ajuda exterior nordamericana es destina a Israel.

Israel és un dels més importants importadors d’armes provinents d’EUA. A la dècada passada, EUA va vendre a Israel 7.200 milions de dòlars en armament i equip militar, 762 milions per conducte de vendes comercials directes, més de 6.500 milions mitjançant el programa de FME. D’aquesta forma, Israel posseeix la flota d’avions F-16 més gran del món fora d’EUA.

L’assistència militar per part d’EUA va en augment. Un dels últims actes de Bill Clinton com president d’EUA va ser signar un acord amb Israel fins al 2008. Al mateix temps, paral·lelament, els fons FME a Israel augmentaran en 60 milions cada any, de tal manera que el 2008 arribaran a 2.400 milions de dòlars.

L’Estat israelià conrea el mite d’una amenaça constant amb dedicació. Això li ajuda a mantenir la seva població en un estat de xoc permanent. Utilitza la seguretat per a revifar les actituds racistes cap als palestins i per legitimar la seva estratègia imperialista.

La publicació del diari personal de Moshe Sharett, Primer Ministre d’Israel entre 1954-55, va copejar fortament el mite de la seguretat. En el llibre afirma que l’adreça política i militar d’Israel mai va creure en l’existència de cap amenaça real. Va utilitzar la seguretat per a obligar als Estats àrabs a maniobrar cap a polítiques de confrontació, que la direcció sionista estava segura de guanyar. Es tractava d’una estratègia de desestabilització dels règims àrabs i de reorganització de l’ocupació de Palestina.

Sharett afirma en el seu diari que tant les aspiracions dels sionistes laboristes com del Likud eren les de: “desmembrar al món àrab, derrotar al moviment nacional àrab i crear règims titella sota el poder regional israelià”.

Israel és avui una caricatura grotesca del que els primers sionistes van pretendre. S’ha convertit en una peça clau de l’engranatge imperialista, però el seu somni d’acabar d’una vegada per totes amb el poble palestí s’ha vist impossible. La creació de l’Estat israelià va ser un punt central per la construcció de l’imperialisme nordamericà i per la seva hegemonia.

Actualment, quan EUA està redoblant els seus esforços per a sotmetre als palestins i als àrabs com a conseqüència de la seva estratègia colonialista, el que succeeixi amb Israel, amb la lluita dels propis palestins, així com amb les lluites globals contra l’imperialisme, serà determinant per a la pau i la justícia a Palestina.

El caràcter de l’Estat israelià

Chris Harman

Aquest text és un apartat de l’article “Hezbolá i la guerra que va perdre Israel”, escrit després de l’atac d’Israel al Líban a l’estiu de 2006 i editat per En lluita a Ideas en acción nº4, març 2007. 1

Els comentaristes de l’esquerra liberal i la dreta pro nord-americana i pro-israeliana repeteixen un únic argument una vegada i una altra: “L’Estat d’Israel té dret a existir”. Qualsevol que qüestioni això és acusat d’ anti-semitisme i de voler un nou holocaust, aquesta vegada a l’Orient Mitja. Però el “dret a existir” d’un estat no té res que veure amb el “dret dels seus habitants a seguir vivint”. La primera meitat del segle XX va veure la destrucció o desintegració de nombrosos estats, l’Imperi austrohongarès o l’Imperi otomà. Ningú a l’esquerra liberal va lamentar la desaparició d’aquests estats, o es va queixar de genocidi quan va ocórrer. De forma similar, els últims 17 anys han vist la desaparició de la URSS, Txecoslovàquia i Iugoslàvia sense que ningú reivindiques que aquests estats tenien “dret a existir”.

Donar suport o oposar-se a l’existència continuada de cert estat no depèn de cap “dret a existir” abstracte, sinó del seu caràcter i de quins són les alternatives a la seva existència.

El tret més important que cal entendre en el cas de l’estat d’Israel és que es tracta d’un estat colonitzador, això és, un d’aquests estats formats per colons europeus que van acompanyar el creixement dels imperis europeus. Fa uns 120 anys la població jueva de la Palestina històrica (els actuals territoris d’Israel, Gaza i Cisjordània) era de només uns pocs milers, i la població àrab, de centenars de milers. El cens otomà de 1893 donava a la població jueva 9.817 habitants.2 Després, les recents immigracions van pujar la xifra fins a uns 25.000, contra una població àrab que oscil·lava entre 400.000 i 600.000 habitants.3 El creixement de la població jueva va anar augmentant fins a un 55%, resultat de la colonització massiva. Això es veu, per exemple, en el fet que en la dècada de 1960 només el 24% de la població adulta israeliana havia nascut a Palestina i, d’ells, només el 4% era de pares nascuts a Palestina.4

Una població així només podia expandir-se i, finalment, al 1948-49, establir un estat envoltant tres quartes parts de l’àrea, desposseint als habitants originals del mateix. Tal com va dir el general i polític israelià Dayan al 1956:

Som una generació de colons, i sense el casc d’acer i el canó no podem plantar un arbre o construir una casa. No ens acovardim davant l’odi dels centenars de milers d’àrabs que hi ha al nostre al voltant.5

En això, era igual que els altres estats colons impulsats per estats colonitzadors europeus, sempre a costa de la població local a Amèrica del Nord, Austràlia, la part d’Algèria dominada per França, la Rhodèsia dirigida per la classe blanca o la Sud-Àfrica del apartheid. El fet que molts dels colons fossin gent que fugia de l’opressió a Europa (especialment de les seqüeles de l’holocaust) no va alterar el fet bàsic que la colonització va tenir lloc a costa de la població indígena. La majoria de colons nord-americans fugien de la pobresa o de la persecució per raons religioses, molts dels colons australians van arribar deportats de Gran Bretanya i molts dels colons d’Algèria van arribar deportats per haver participat a la revolució de 1848 o a la comuna de París. D’igual manera, els assentaments jueus es van nodrir de colons que havien sofert una dura opressió a Europa. Però una vegada arribats, només podien subsistir mitjançant accions contra la població ja existent. La lògica de qualsevol assentament de colons és que els que havien estat oprimits es converteixen en opressors.

Hi havia diferents models de colonització. El model nord-americà i l’australià comportava l’extermini gairebé total de la població autòctona, perquè finalment no representés cap amenaça per a la població de colons i perquè els descendents de la població indígena tinguessin poc o cap efecte en el caràcter de l’estat. El model en l’Algèria francesa, la Rhodèsia blanca i la Sud-àfrica del apartheid comportava utilitzar la població indígena com a mà d’obra barata per a granges i altres negocis propietat de blancs, de tal manera que la totalitat de la població blanca identificava les funcions repressives de l’estat com el sistema per a mantenir els seus propis privilegis, fins a tal punt que un milió de algerians francesos van emigrar a França quan Algèria va aconseguir la independència al 1963. El model sionista en Palestina va comportar que els colons expulsessin a la població indígena per a establir assentaments i negocis totalment jueus.

Tal com va explicar Tony Cliff, que va ser criat a Palestina en els anys 20 i 30, una sèrie de tragèdies humanes va dur als jueus a Palestina: els “pogroms” de la Rússia zarista, la persecució a Europa de l’Est i l’holocaust nazi. Quan van arribar a Palestina, van trobar que estava habitada per àrabs. Qualsevol que fos la motivació que va empènyer als jueus, un conflicte creixent entre els colons sionistes i els àrabs era inevitable. Els colons compraven terres als terratinents àrabs i després expulsaven als camperols àrabs, excloent a la població autòctona de qualsevol benefici monetari.

Els camperols àrabs oferien treball i producció a molt baix preu. Com podia un obrer europeu trobar treball sota tals condicions? L’única solució era que cap empresari jueu contractés a treballadors àrabs. La nit de la fundació de l’estat d’Israel, Tel Aviv tenia tot just 300.000 habitants, no havia cap treballador o habitant àrab.

Els sionistes van evitar que els fellahs (camperols) venguessin els seus productes en el mercat jueu. I quan, sota la pressió de la fam, un fellah s’atrevia a trencar el boicot, era atacat i agredit.

Cada membre de la federació de sindicats, l’Histadrut, havia de pagar dos impostos obligatoris: (1) “Per al treball jueu” (fons per organitzar piquets, etc, contra l’ocupació de treballadors àrabs; i (2) “Per a la producció jueva”, per a organitzar el boicot de la producció àrab. Ni un partit sionista, ni tan sols l’esquerra més extrema de Hashomer Hatzair, ara Mapam, es va oposar al boicot dels treballadors i camperols àrabs. El boicot cap als àrabs era inherent al sionisme: sense el boicot, cap treballador o camperol europeu hagués sobreviscut econòmicament.6

Accions d’aquest tipus inevitablement van encendre les ires de les masses àrabs. Només havia una manera que els colons es protegissin d’aquesta ira. Es tractava d’arribar a algun tipus d’acord amb un o altre país imperialista. Per això, en els anys 20, 30 i principis dels 40 van col·laborar amb els britànics (que per exemple van ajudar a Israel militarment aixafant les revoltes palestines de 1936-39). L’entrenament militar que van rebre amb ajuda britànica els va permetre, amb el suport d’Estats Units i sectors d’Europa de l’Est, fer-se amb gran part de la Palestina històrica a través de tres ofensives militars (intercalades per dues treves) quan els britànics van deixar el territori al 1948. També van ser capaços d’usar el terror per a expulsar a la majoria de la població palestina de les àrees en les quals havien pres el control. En les dècades que van seguir, els interessos imperialistes britànics van ser eclipsats pels d’Estats Units. I Israel va trobar en el país nord-americà un nou aliat.

El periòdic liberal israelià Ha’aretz va resumir la relació d’Israel amb l’imperialisme el 30 de setembre de 1951:

El paper d’Israel no és diferent del d’un gos guardià… Occident pot tancar els seus ulls per una raó o altra, però pot confiar que Israel castigarà severament a aquells estats veïns la falta d’educació dels quals cap a Occident hagi excedit tot límit. 7

Israel, a pesar del la seva reduïda extensió, rep per haver jugat aquest paper un terç de totes les ajudes a ultramar d’Estats Units, molt més que qualsevol altre país. S’estimula que l’ajuda total d’Estats Units al país va ascendir a 84 bilions de dòlars entre 1949 i 1997. Això és més de 14.000 dòlars per a cada ciutadà israelià. Gran part d’aquesta ajuda s’utilitza per a dotar a Israel de la tecnologia militar més avançada per a intimidar, i si és necessari, atacar als altres estats d’Orient Mitja. Al 2003 se li van prometre a Israel 720 milions de dòlars en ajuda econòmica, així com 2.040 milions de dòlars en assistència militar.8

Una anàlisis marxista clàssic de l’estat d’Israel per Haim Hanegbi, Moshe Machover i Akiva Orr ha assenyalat que aquesta ajuda també ha permès a Israel expandir-se econòmicament de forma barata.

Entre els anys 1949 i 1965 els béns i serveis importats per Israel superaven als exportats per 6 mil milions de dòlars, això és, 2.650 dòlars per persona en 21 anys… En el període entre 1949 i 1965 la mitjana d’estalvi de la població era de 0. Però les inversions suposaven un 20 per cent del Producte Nacional Brut.

La societat israeliana no és solament una societat de colons. També és una societat beneficiada per privilegis únics. Gaudeix d’un influx de recursos materials arribats des de l’exterior de gran qualitat i en gran quantitat… Israel és un cas únic en Orient pròxim. Està finançat per l’imperialisme sense ser econòmicament explotat pel mateix.9 Sostenen que entre els beneficiaris està la classe treballadora jueva.

El treballador jueu no obté el seu benefici en termes de diners en efectiu, sinó en termes de cases noves i relativament barates, en ocupació industrial que no s’hagués pogut començar o ser mantingut sense subsidis externs, en termes d’un estàndard de vida que no correspon a la producció de la societat.10

Certament, l’ajuda d’Estats Units ha estat utilitzada per a reduir, encara que no evitar, l’impacte de les crisis econòmiques. Com l’anuari jueu-americà de 1990 va exposar, “durant la crisi econòmica de 1984-85, l’ajuda d’emergència d’Estats Units… va ajudar a Israel”11, mentre que a principis de 2003, quan l’economia d’Israel estava “sofrint una de les pitjors crisis en la història del país”, una delegació israeliana va anar a Estats Units per demanar “un paquet d’ajudes d’emergència valorat en 12 bilions de dòlars”.12

Ningú esperava que les ajudes fossin gratis. El que Israel oferia a canvi era, tal com diu l’Anuari, cooperació estratègica amb Estats Units, que va sobreviure gràcies “a la percepció que els llaços amb Israel eren d’interès per Amèrica”.13 En la mateixa línia, part de l’ajuda que Israel volia al 2003 era per “millorar la seva preparació defensiva”14 per la posterior guerra contra L’Iraq dirigida per Estats Units.

L’estat d’Israel no es podia haver establert sense aquests acords i tampoc pot mantenir-se sense ells. Sense els subsidis que rep no hauria incentius, per a la població jueva de qualsevol part del món, per a emigrar cap a Israel. I molts israelians, acostumats als estàndards de vida d’Europa o Nord Amèrica, emigrarien a Europa o Nord Amèrica per intentar aconseguir-los.

Però enfrontats a les possibles crisis econòmiques que causarien descontentament i qüestionarien la racionalitat d’un estat completament jueu, els polítics sionistes no es limiten a creuar-se de braços i asseure’s a esperar les ajudes. Tenen interès a animar als Estats Units que prenguin una actitud agressiva en la regió, desestabilitzin règims, i confiïn més en Israel com el seu gos guardià. Per això existeix una afinitat natural entre els sionistes israelians i els neoconservadors americans. Encara més, per això, la part del Partit Laborista més inclinada a la pau sempre acaba donant suport a aquest tipus de polítiques. Com més desordre hi hagi en la regió, més important serà el paper del poder militar d’Israel per a ajudar a pal·liar aquest desordre, i l’estat tindrà més possibilitats de rebre ajudes. Existiran també més possibilitats de realitzar les ambicions sionistes d’expandir-se més en la regió. L’ inestabilitat en la regió és també una precondició per a presentar-se a si mateixos davant els jueus de qualsevol part del món com contínuament amenaçats i, per tant, amb necessitat de continuada ajuda.

Tot això té un impacte inevitable en l’actitud de la classe treballadora israeliana. La majoria de la població d’Israel, igual que en els altres països industrialitzats, treballen i són explotats pels seus empresaris. Però en el cas d’Israel, les ajudes d’Estats Units que reben a través de l’estat signifiquen que tenen una assegurança davant part de l’impacte d’aquesta explotació. S’identifiquen amb l’estat i amb la seva col·laboració amb l’imperialisme, ja que sense aquesta col·laboració haurien de viure en els estàndards de vida molt pitjors que els seus d’Orient Mitja. La seva identificació amb l’estat en contra dels palestins té arrels materials. Fins i tot aquells dels quals les condicions són pèssimes, tendeixen a veure la solució en una major identificació amb l’estat. Els jueus que van emigrar a Israel des de qualsevol altra part d’Orient Mitja en les dècades dels 50 i els 60 tendeixen a donar major suport als partits sionistes de l’ala més dreta, a pesar del fet que normalment viuen pitjor que els que van arribar d’Europa. En aquest sentit són com els treballadors blancs de Sud-àfrica, fins i tot els més pobres estaven en contra de la caiguda del apartheid.
Haim Hanegbi, Moshe Machover i Akiva Orr van assenyalar als anys 70:

En 50 anys d’experiència no hi ha hagut ni un sol exemple que els treballadors israelians es mobilitzessin per a qüestionar el règim israelià en si mateix.15

El desenvolupament des de llavors no ha canviat aquesta conclusió. Hi ha hagut un allunyament de l’estat de benestar i una adopció, sota governs dirigits pel partit Likud, de polítiques neoliberals que han produït nivells d’atur fins al 11 per cent i retallades en subsidis de l’atur. Però l’efecte acumulatiu de les ajudes de l’imperialisme encara significa que els treballadors israelians poden viure en uns estàndards de vida molt per sobre dels que hi ha a Palestina o als països àrabs veïns. D’aquesta manera, el sou mínim a principis de 2004 era de 3.335 Nous Shekels (prop de 700 dòlars al mes) quan en el veí Egipte és de 28,40 dòlars al mes. L’anàlisi detallada mostra que el benefici que rep la classe treballadora de la despesa social és equiparable a l’europeu.16 Estan sent atacades, però les ajudes encara estan al nivell d’Occident, no al del Tercer Món, nivell al que es trobaven els palestins expulsats al 1948 i els seus descendents. Però només obtenen aquesta ajuda gràcies als tractes que el govern d’Israel fa amb els imperialistes. I per això les seves lluites contra les retallades salarials, pitjors condicions laborals o una major despesa social sempre poden ser contingudes per l’estat, la resposta del qual davant aquestes lluites sempre és recolzar-se en Estats Units.

Hi ha contradiccions. Hi han grans interessos econòmics a Israel, interessos cada vegada més vinculats amb capitals de multinacionals americanes o europees, que veuen un futur negoci en l’obertura mercantil de la resta d’Orient Mitja, i que, per tant, tenen cert interès en la pau. Però aquestes pressions per si mateixes no han estat suficients perquè l’estat d’Israel abandoni les postures agressives enfront dels palestins que viuen en els territoris ocupats o enfront de qualsevol altre estat d’Orient Mitja. Les multinacionals inverteixen a Israel perquè l’estat pretén obtenir l’hegemonia en la regió. Comparteixen amb el capital israelià interès per un estat que té poder militar per intimidar els seus veïns a través de la pau armada, i això requereix una postura suficientment agressiva per mobilitzar a la població i que aquesta doni suport a l’estat sempre que sigui necessari.

Sota totes aquestes circumstàncies, aquells que defensen “el dret de l’estat d’Israel a existir” estan defensant un estat que necessàriament actua com una eina de l’imperialisme i es comporta de forma agressiva amb els seus veïns.
S’ha d’insistir que oposar-se a l’Estat d’Israel no és el mateix que voler llançar a tots els jueus al fons del mar, igual que oposar-se al apartheid no significava desitjar l’eradicació de la població afrikàner, que havia viscut al país durant 350 anys amb elements propis d’identitat nacional (llengua, literatura, institucions religioses i altres). A Sud-àfrica va significar el desmantellament d’un estat basat en la discriminació per part dels descendents dels colons cap a la població autòctona. En el cas d’Israel es tracta de desmantellar un estat basat en l’expulsió de la població autòctona del seu territori, en la contínua expansió cap als “territoris ocupats” i d’una enorme i sagnant repressió militar contra tot aquell que lluita contra l’ocupació i l’expansió per part d’un assentament o contra aquells que lluiten per recuperar la terra de la qual les seves famílies van ser expulsades.

Hi ha dues hipotètiques maneres de desmantellar l’estat colonial. El primer seria que la població israeliana acceptés el dret dels palestins que van ser expulsats al 1948 a tornar a les seves terres, així com que acabessin l’ocupació i els assentaments a Cisjordània. La segona manera seria la dissolució d’Israel en un sol estat, secular i democràtic que ocupés tota l’àrea de la Palestina històrica, en el qual tots els habitants tinguessin els mateixos drets de ciutadania. En la pràctica ambdós camins acabarien en el mateix punt. Tal com diuen contínuament els sionistes, el “dret a la tornada” dels palestins destruiria tota racionalitat de l’estat colonial, desapareixent els privilegis dels ciutadans d’origen jueu, i s’obriria la possibilitat d’un estat secular unificat. Per això una petita minoria d’activistes i intel·lectuals israelians estan començant a acceptar que l’única alternativa real al patró de repressió, assentaments i guerra és el camí de l’estat secular.

Però quin poder pot dur això a terme? El punt clau de l’argument anterior és que la clau per a portar a terme una solució no resideix a Israel. Mentre l’estat sionista tingui suficient força com per seguir rebent ajudes dels imperialistes que donin, als habitants jueus més pobres, privilegis majors que els que tenen els palestins de Gaza, Cisjordània i als camps de refugiats de Jordània i el Líban, la majoria d’habitants d’Israel donaran suport a l’estat. L’estat pot ser afeblit per la lluita de classes, però mai serà suficient com per enfonsar l’estat, la seva política agressiva i el seu constant treball en pro de l’imperialisme. S’afebleix quan sectors de la joventut israeliana es rebel·len contra el servei militar, l’ocupació contínua i les constants guerres. En el procés, almenys alguns poden arribar a veure la realitat a la qual ha dut el somni sionista.

Però el desenvolupament d’aquesta oposició depèn que l’estat d’Israel perdi la seva capacitat de mantenir una guerra de forma virtualment gratuïta, tant en termes econòmics (gràcies a les ajudes d’EUA) com en termes de vides israelianes. En altres paraules, es tracta que Israel pateixi una seriosa derrota militar. Solament una derrota pot causar un xoc a Israel tan gran com per a dur a gran nombre de gent a veure que solament hi ha un camí segur: trencar totalment amb la idea sionista de construir un estat ètnicament pur, i fer que les classes dirigents d’EUA es preguntin si les seves ajudes a Israel serveixen d’alguna cosa.

Tal com Hanegbi, Machover i Orr van sostenir fa 30 anys, la participació en les lluites internes de la societat israeliana, incloent la lluita dels treballadors, “ha de ser subordinada a l’estratègia general de la lluita contra el sionisme”.17 Aquesta conclusió encara és vàlida avui. Aquells que no són capaços de veure això i prenen una posició de “ni si ni no” enfront de guerres com la del Líban, acceptant la legitimitat de les fronteres israelianes, afebleixen la lluita contra l’imperialisme i el sionisme, independentment de les bones intencions que tinguin. Trencar la forta influència que exerceix el sionisme sobre la gran majoria de la població israeliana és encara un objectiu a llarg termini. La derrota al Líban solament va ser una derrota parcial, de la qual els líders israelians i el gruix de la població esperen recuperar-se ràpidament.

Tot això ha obert una finestra en la qual es pot veure la possibilitat d’una reconfiguració dels vells conflictes que hi ha darrere de la recent guerra. Ara que l’“estatu quo” ha estat apartat, potser fins i tot vegem un F.W. De Klerk emergir a Israel (amb els seus indispensables suports internacionals).18 “Un avanç revolucionari en el món àrab”19 segueix sent una condició indispensable perquè aparegui un desafiament a l’estat d’Israel que pugui fer caure el sionisme. Encara no ha ocorregut res de semblant.

Notes

1. Per llegir l’article sencer http://www.enlucha.org/?q=node/145. Per a una elaboració més completa de la història del sionisme i el caràcter de l’estat israelià, vegeu l’excel·lent fullet de John Rose: Israel, The Hijack State, disponible en Bookmarks, Londres i també en versió digital en http://www.marxists.de/middleast/rose/
2. Vegeu la discussió sobre la validesa dels resultats del cens entre Ronald Sander i Yehoshua Porath en el New York Review of Books, 16 de gener de 1986 .
3. I.Porath, New York Review of Books, Ibíd.
4. Les xifres per a 1968 es donen en: H.Hanegbi, M.Machover, A.Orr, “The Class Nature of Israeli Society”, New Left Review 65, gener-febrer de 1971, p4 .
5. Ibíd. p5 .
6. Tony Cliff “Sobre la guerra entre àrabs i Israel de 1967”, disponible a http://www.isj.org.uk/index.php4?id=230.
7. Ha’aretz, 30 de setembre de 1951, citat en H.Hanegbi, M.Machover, A.Orr ob. cit. p11. Aquestes xifres són del Washington Report on Middle East Affairs, veure http://www.washington-report.org/html/usaidtoisrael.htm
8. Economist Tallies Swelling Cost of Israel to US, Christian Science Monitor, 9 de Desembre de 2002, en http://www.csmonitor.com/2002/1209/p16s01-wmgn.html
9. H.Hanegbi, M.Machover, A.Orr, ob. cit. p9 .
10. Ibíd. p10 .
11. Anuari Jueu Americà, 1990, p270 .
12. BBC Notícies, diumenge 5 de gener de 2003, http://news.bbc.co.uk/2/hi/business/2627561.stm
13. Anuari Jueu Americà, 1990, p270 .
14. BBC Notícies, diumenge, 5 de gener de 2003, http://news.bbc.co.uk/2/hi/business/2627561.stm
15. H.Hanegbi, M.Machover, A.Orr, ob. cit. p6 .
16. Veure, per exemple, R.Cohen i I.Shaul, Protecció Social a Israel i Setze Països Europeus. (Jerusalem, 1998 http://www.issa.int/pdf/jeru98/theme3/3-6d.pdf. Conclouen que, comparats amb els països de la UE abans de la seva recent expansió, Israel té un nivell mig en permisos de maternitat i beneficis en baixes laborals, però té nivells relativament baixos en termes de subsidis d’atur, amb uns subsidis pitjors que els de països com Alemanya o França, però similars als britànics.
17. H.Hanegbi, M.Machover, A.Orr, ob. cit. p11 .
18. George Galloway, “Hizbullah’s Victory has Transformed the Middle East”, en The Guardian, 31 agost 2006.
19. H.Hanegbi, M.Machover, A.Orr, ob. cit. p11

Apèndix: La hipocresia d’EUA

Noam Chomsky

“Vegem el cas d’Israel-Palestina. Deixin-me començar amb el dia d’avui. Tornaré una mica als antecedents, però contemplem-ho ara. Així que mirem la lluita actual, el que es diu la Intifada Al-Aqsa, i examinem de prop les reaccions d’EUA. Aquesta és la part que em preocupa més i la part que hauria de preocupar-nos més.

Hi ha una posició oficial d’EUA, i va ser reiterada just ahir per l’ambaixador d’EUA Martín Indyk. Va dir que no creiem que s’hagi de recompensar la violència. El d’ahir va ser una admonició severa als palestins, i n’hi ha moltes de similars. I és fàcil avaluar la validesa d’aquesta pretensió. Així que avaluem-la de la manera òbvia. La Intifada Al-Aqsa, la violència que Indyk deplora, va començar el 29 de setembre. És el dia després que Ariel Sharon, ara Primer Ministre, va anar a Haram Al-Sharif, la Montanya del Temple, amb uns mil soldats. Va succeir més o menys sense incidents, sorprenentment. Però a l’endemà, que era divendres, hi va haver una immensa presència de l’exèrcit quan la gent abandonava la mesquita després de les oracions; hi va haver alguns llançaments de pedres i tirs immediats de l’exèrcit israelià i de la Patrulla Fronterera, que va provocar la mort de mitja dotzena de palestins i més de cent ferits. Això va ser el 29 de setembre. L’1 d’octubre, helicòpters militars israelians, o per a ser precisos, helicòpters militars nord-americans amb pilots israelians, van augmentar fortament la violència, matant a dos palestins a Gaza. El 2 d’octubre, helicòpters militars van assassinar a 10 persones a Gaza, ferint-ne a 35 més. El 3 d’octubre, els helicòpters van atacar edificis de departaments i altres objectius civils. I així va continuar. A principis de novembre, els helicòpters ja eren utilitzats per a assassinats polítics taxatius.

I com va reaccionar EUA? Bé, la reacció nordamericana és interessant, i es tracta de nosaltres, recordin, que podem impedir-lo, si volem fer-ho. A mitjans de setembre, abans que comencessin els enfrontaments, EUA va enviar a Israel un nou contingent d’helicòpters d’atac tècnicament avançats. També a mitjans de setembre, els marines nordamericans i unitats d’èlit de l’exèrcit israelià van realitzar exercicis conjunts: exercicis d’entrenament per a la reconquesta dels territoris ocupats. El paper dels marines era subministrar nous equips avançats que Israel no posseïa i capacitar en el seu ús i en les tècniques corresponents. Va ser a mitjans de setembre.

El 3 d’octubre —el dia en el qual la premsa va informar que helicòpters militars estaven atacant edificis de departaments i assassinant a dotzenes de persones— el 3 d’octubre, la premsa israeliana va anunciar i després la premsa internacional ho va repetir, que EUA i Israel havien arribat a un acord —l’acord més gran en una dècada— per a l’enviament d’helicòpters militars nordamericans a Israel. A l’endemà les principals publicacions militars van informar que aquest acord incloïa nous helicòpters avançats d’atac i recanvis per helicòpters antics, el que augmentaria la capacitat per atacar objectius civils. Referent a això el Ministeri de Defensa israelià va anunciar que no podien produir helicòpters. No tenen la capacitat, de manera que els han d’obtenir d’EUA. El 19 d’octubre, Amnistia Internacional va publicar un informe apel·lant a Estats Units d’Amèrica perquè no enviés helicòpters a Israel sota aquestes circumstàncies. Aquest és un d’una sèrie d’informes d’Amnistia Internacional.

Passant al present, el 19 de febrer, el Departament de Defensa d’aquest país —el Pentàgon— va anunciar que Israel i EUA acabaven de concloure un altre acord, un acord per 500.000 milions de dòlars, respecte a helicòpters avançats d’atac Apache. Així arribem al present. Per descomptat, esmento només alguns exemples.

Considerem ara com es manega tot això. Bé, en realitat li vaig demanar a un amic que preparés una base de dades referent a això. Resulta que tot això no va passar desapercebut per la Premsa Lliure. Hi va haver un editorial d’opinió en un diàri de Raleigh, a Carolina del Nord. Fins avui, és tota la cobertura del que acabo de descriure. És bastant impressionant, crec.

Ara bé, no és que no sigui conegut. Per descomptat que és conegut. No hi ha una oficina de notícies en el país que no estigui perfectament informada referent a això. Tot el que pugui llegir els informes d’Amnistia Internacional ho sap. En realitat ho sap tothom qui ho vulgui saber. Sense que vingui al cas, s’ha cridat específicament l’atenció referent a això als redactors d’almenys un dels majors periòdics d’EUA.

I segurament, no cap el menor dubte, en cap oficina editorial, o de noticies, que és un tema d’alt valor informatiu. Però evidentment els qui controlen la informació no volen saber-ho o permetre que els seus lectors ho sàpiguen. Tenen bones raons per no voler-ho. Subministrar a la població informacions sobre el que s’està fent en el seu nom obriria finestres que és millor deixar tancades si es vol realitzar un adoctrinament efectiu a l’interior del país. Simplement no funcionaria publicar aquests informes juntament amb l’esment ocasional que helicòpters nordamericans ataquen objectius civils o realitzen assassinats polítics taxatius, al costat dels informes sobre severes admonicions d’EUA a totes les parts que s’abstinguin d’usar la violència.

És una il·lustració, una de moltes, de com ens vam ajustant al principi que no creiem en recompensar la violència. I, de nou, presenta dues tasques als ciutadans honestos: la important, faci alguna cosa al respecte. I la segona, tracti de descobrir per què es porten a terme aquestes polítiques.

Ara bé, sobre aquest punt, penso que les raons fonamentals no són veritablement controvertides. Fa temps que es comprèn que la regió del Golf posseeix els majors recursos d’energia del món: és un recurs estratègic incomparable i una font d’immensa riquesa, i el qui controli aquesta regió no només té accés a una riquesa enorme, sinó que també té una influència molt poderosa en els assumptes globals, perquè el control dels recursos d’energia és una palanca extremadament poderosa en els assumptes del món. Són incomparables, molt més que en qualsevol altra part, pel que se sap, almenys els recursos fàcilment accessibles. A més, s’espera que aquesta importància crítica dels recursos d’energia del Pròxim Orient segueixi continuant i que augmenti en la pràctica —tal vegada augmenti dramàticament— durant els pròxims anys.

La importància del control sobre el petroli va ser compresa per primera vegada durant la I Guerra Mundial. En aquesta època, Gran Bretanya era la major potència mundial i controlava gran part d’aquesta regió. No obstant això Gran Bretanya no va tenir suficient força militar després de la I Guerra per controlar la regió mitjançant una ocupació militar directa. Havia declinat fins el punt que ja no podia fer-ho. De manera que es va orientar cap a altres mitjans. Un va ser l’ús del poder aeri, i també dels gasos tòxics, considerats la màxima atrocitat en aquesta època. El seu partidari més entusiasta va ser Winston Churchill, que va apel·lar la utilització de gasos tòxics contra els kurds i els afganesos.

La utilització de gasos tòxics per part dels britànics ha estat ocultada durant molts anys. A l’any 1980 es van publicar arxius referents a això, incloent-hi l’entusiasme de Churchill. Cada vegada que vaig anar a Anglaterra i vaig donar una conferència sobre qualsevol tema, em vaig assegurar d’esmentar-ho, i vaig descobrir que les orelles de tothom es taponaven. La informació va començar a filtrar-se durant la Guerra del Golf, però els detalls sobre com els militars van seguir les directius de Churchill seguien segellats. A l’any 1992 el Govern britànic, sota pressió popular, va instituir una política de “govern obert”, volent dir que en una societat lliure i democràtica la gent hauria de tenir accés a informacions sobre el seu propi govern. El primer acte realitzat sota la política d’informació oberta va ser eliminar de l’oficina d’Arxius Públics tots els documents que tenien a veure amb l’ús de gas tòxic per part d’Anglaterra contra els kurds i els afganesos, i el paper de Churchill en tot això. De manera que no sabrem molt sobre el tema, gràcies a la devoció a la llibertat i a la democràcia de la qual ens enorgullim efusivament.

Juntament amb el component militar del control, també hi va haver arranjaments polítics, que persisteixen d’alguna manera. Durant la I Guerra Mundial l’Oficina Colonial britànica va proposar i, després va implementar, un pla per a construir el que anomenaren una “façana àrab”: Estats febles i acomodaticis que administrarien a les poblacions locals, sota control britànic en última instància, en cas que es perdés el control. En aquesta època França també es va involucrar —era un poder bastant important— i també EUA, que encara que no era un poder dirigent en els assumptes mundials, era suficientment poderós per a participar en algun aspecte de l’activitat. Els tres van concloure l’acord de la Línia Vermella al 1928, amb el qual es van dividir les reserves de petroli de l’Orient Mitjà entre les tres potències. La que estava visiblement absent era la gent de la regió. Però aquesta estava controlada per la façana àrab, amb la força bruta entre bastidors. Aquest va ser l’arranjament bàsic.

A l’època de la II Guerra Mundial, EUA s’havia convertit en la potència mundial dominant i anava a apoderar-se, sense majors complicacions, dels recursos d’energia de l’Orient Mitjà, sens dubte. Es va desplaçar a França sense miraments. I Gran Bretanya va acceptar el seu paper de “soci comanditari” de mala gana, en les compungides paraules d’un funcionari del Ministeri de Relacions Exteriors, i el seu paper va disminuir gradualment amb el temps seguint les relacions normals de poder. Mentrestant Gran Bretanya s’ha convertit en alguna cosa com el gos de presa d’EUA: un paper important però secundari en els assumptes mundials. Hauria d’agregar que Estats Units d’Amèrica controlava la major part del petroli de l’hemisferi occidental. Amèrica del Nord va continuar sent el major productor durant uns altres 25 anys. Controlava el petroli de l’hemisferi occidental de manera particularment efectiva, després que l’administració Wilson va expulsar als britànics de Veneçola, que és el major productor.

EUA es va fer càrrec de l’estructura establerta pels britànics, el principi bàsic va romandre. El principi bàsic és que Occident (el que vol dir sobretot Estats Units d’Amèrica) ha de controlar el que allí succeeix. A més la riquesa de la regió ha de fluir a Occident. Això significa en primer lloc a EUA i Gran Bretanya: les corporacions energètiques, els inversionistes, el tresor nordamericà que ha depès, en molt, dels petrodòlars reciclats, els exportadors, les companyies constructores, etcètera. Aquest és el punt essencial. Els guanys han de fluir a Occident i el poder ha de romandre a Occident, sobretot a Washington, en la mesura del possible. Aquests són els principis bàsics.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×